Neix un linx boreal al Pirineu, primera cria en un segle

Després d’11 anys com a parella estable, qui ho anava en aquest punt de la relació, l’Ui i la Liu, mascle i femella de l’imponent linx boreal i residents al centre de recuperació de la fauna MónNatura Pirineus, s’han decidit per fi a ser pares. Però la notícia no és aquesta, sinó que el més inaudit és que per primera vegada en més d’un segle ha nascut a Catalunya una cria d’aquesta espècie gairebé oblidada en la cultura rural local, la qual cosa ja és estranya, perquè no és, com el linx ibèric, un gat gran, sinó que el linx boreal és un felí inoblidable, la visió del qual quan és adult fa caure de cul, de 30 quilos de pes i 130 centímetres de morro a la punta de la cua i que, si s’ho proposa és capaç de caçar un cabirol, poca broma.

El naixement ha sigut comunicat ara, però la cria va néixer el passat 28 de maig, tal com explica el director de Territori i Medi Ambient de la Fundació Catalunya la Pedrera, Miquel Rafa. Va ser un part inesperat. A la Liu, la mare, que va arribar al municipi de Son (Alt Àneu) procedent del Zoo de Lugo en companyia de l’Ui, no li va apreciar ningú de MónNatura una mica més de panxa. És lògic, no era una ventrada de tres, quatre o cinc cadells el que portava a la panxa. Només un. Va parir sota un tronc i va ser allà on els responsables del centre es van emportar la sorpresa majúscula. Estaven davant un animal extint en llibertat a la península des de fa gairebé un segle. A Catalunya, l’últim exemplar viu i lliure del qual hi ha constància indiscutible va ser caçat el 1930. La seva pell clapada va ser exhibida al Ripollès. Des d’aleshores, la silueta d’aquest carnívor espectacular no només s’ha difuminat, sinó que amb prou feines se’n recorda l’existència per aquestes latituds, com si mai hi hagués sigut, com un fantasma, una cosa sorprenent, ja que Jacint Verdaguer fins i tot li va dedicar uns versos amb el sobrenom que els ramaders coneixien aquesta bèstia, llop cerval o gatillop, o sigui, un animal d’aspecte felí però angoixant com un llop.

Té els ulls blaus, les seves característiques orelles de punta fosca i unes grapes ja intimidadores malgrat la seva curta edat. Així és el nadó. El seu naixement no és la resurrecció del tigre de Tasmània, d’acord, perquè tot i que aquesta és una espècie amenaçada, hi ha poblacions estables al nord d’Europa i a les serralades de l’Àsia, però el simple fet que hagi nascut un cadell al Pirineu, tot i que sigui en un espai tancat, posa de nou sobre la taula el debat sobre la reintroducció d’aquest felí al medi natural.

Aquesta és –admet el Rafa– una fruita, no obstant, encara molt verda. El 2015 es va posar sobre la taula un pla de reintroducció a la Vall d’Aran, un espai perfecte per a aquest propòsit, ideal per a un únic mascle i dues o tres femelles. Els linxs boreals són animals territorials. Els mascles, solitaris empedreïts tret que elles estiguin en zel, dominen una superfície equivalent a tota aquesta vall. Les femelles són propietàries i senyores d’un cercle territorial una mica menor. La proposta, no obstant, no va obtenir l’aval de tots els actors implicats, els ramaders aranesos, per exemple, així que va caure al fons del calaix de les idees. L’erràtica trajectòria gastronòmica de l’os Goiat, addicte al costellam de les ovelles de la zona, no ha jugat sens dubte a favor dels interessos del linx boreal, reconeix el Rafa, i afegeix que és una llàstima, perquè segons la seva opinió la cadena tròfica del Pirineu té baules en blanc que convindria omplir.

Cadena tròfica

Notícies relacionades

Valvanera Ulargui: "Les cimeres climàtiques haurien de ser més eficients"

Resistir a la indiferència

Falten depredadors naturals d’alguns herbívors capaços de convertir-se en plaga, com les llebres o els cabirols, o de carnívors que, en absència d’enemics ancestrals, poden causar estralls, com les guineus, que en un moment donat poden posar en risc el repunt de la població de galls fer. Que no hi ha equilibri és obvi. Algun dia, opina aquest mediambientalista, el linx boreal tornarà als boscos perquè aquest és el seu lloc, però aquest retorn és llunyà, no el veurà el fill de l’Ui i la Liu, que no coneixerà cap altra forma de vida que la captivitat. No li faltarà de res, ni tan sols una simulació de llibertat amb la caça de petits rosegadors com a al·licient o d’algun ocell despistat que es posi a la seva àrea d’influència.

“No es pot imposar la reintroducció, què hi farem, tothom ha d’estar d’acord perquè sigui un èxit”, insisteix el Rafa. El recel és comprensible, però en realitat aquest no és un felí gaire amic de rondar entorns humans. No és rondaire de contenidors d’escombraries, com passa de vegades amb les guineus. Tampoc és un habitual dels parterres enjardinats urbans, com el senglar. El linx boreal és esquiu, amb prou feines es deixa veure, o almenys aquesta és l’experiència constatada en llocs en què ha sigut reintroduït amb èxit i sense contratemps, com el cantó del Jura, a la frontera alpina de Suïssa. Tan car és de veure que el linx boreal és, segons es miri, el monstre del llac Ness català. Fa pocs anys, una càmera fotogràfica de captura automàtica va retratar enmig d’un bosc el que la meitat dels especialistes creuen que és efectivament un exemplar d’aquesta espècie i l’altra meitat ho posa en dubte. Aquell ‘elquesigui’ es va rascar el llom amb la càmera i aquesta va fer la foto. ¿És possible que fos un linx boreal? Si així fos, el Rafa només troba com a explicació factible que, igual que els llops han tornat a Espanya després de creuar mig Europa, qui sap si algun exemplar d’aquest enorme felí ha migrat des de les zones del nord d’Europa en què feliçment encara viu en llibertat.