Parlen les famílies dels menes: «Aquí no podem oferir-los res»

El Mustafa té 45 anys, però n’aparenta 60. No és el seu nom real, l’ocultem per possibles represàlies que pugui patir. Vesteix una gorra, té la cara molt fosca, amb moltes arrugues, i un bigoti negre inconfusible que no tapa les poques dents que li queden. Treballa venent pollastres als mercats. “És l’únic que tinc, els plomo i els venc”, explica. Amb sort arriba als 100 dírhams al mes, 10 euros. I amb aquests diners, sustenta la seva família formada per cinc filles, una dona i un nen, el més gran, que ara viu en un centre de menors a Agramunt (Lleida). “Vam treure tots els diners que vam poder per pagar la pastera, és l’únic que li podem oferir”, diu.

La família viu en una casa a mig construir, a Kasr al-Kabir (Marroc). Fa tres anys la seva llar era una barraca. “Aixecar cada paret ens ha costat una barbaritat”, afegeix la mare, que ha estat diverses temporades als camps de maduixes de Huelva, com a immigrant irregular. El 2018 aquesta família va prendre una dràstica decisió: enviar el seu fill a alta mar perquè s’intentés llaurar un futur a Europa. Es podia morir, era el preu a pagar. “Si pogués, el portaria sota el meu braç, però aquesta és l’única manera que tenim d’oferir-li una vida millor”.

Fa anys que el tema estava impregnat a casa. “El nostre fill volia estudiar, i sabia que no ho podríem pagar, era treure’ns-ho tot, quedar-nos sense res”. El pare, afegeix: “L’alternativa és que el meu fill treballés amb mi en els pollastres, però jo vull un futur millor per a ell”. Ho sabien tots i, segons diuen, el noi no ho portava bé. Van estar diversos mesos estalviant per pagar la pastera. I finalment el pare va vendre la moto, el seu únic mitjà de transport per anar als mercats. Encara paguen el deute. En total, 1.800 euros. “I les estafes de persones que es van aprofitar de nosaltres”, diu. El Mohamed tenia 16 anys quan va marxar. La mare no va dormir fins que el seu fill va trepitjar terra espanyola.

A Espanya molta gent es pensa que aquests joves estarien molt millor a casa seva, amb els seus pares. “Que vinguin aquí, que visquin com vivim nosaltres, i que ens diguin que no podem donar al nostre fill una vida millor. Han de veure l’altra cara de la moneda”, sentencia el pare. La mare, que vesteix un preciós vestit violeta tradicional, ho deixa molt clar. “Nosaltres veiem els immigrants que tornen, veiem fotos, vídeos, sabem com viviu a Europa. Això és el que volem per al nostre fill, no la vida que l’esperava aquí”.

Però enviar el teu fill lluny de tu no és tan fàcil. “M’he aprimat, no menjo, no dormo. Vull pensar que està bé, que estudia, que va amb bones companyies, però això mai se sap”. I es posa a plorar. La mare sap que emigrar d’adult, com va fer ella, és molt més difícil. “Als nens els donen un centre, els donen roba, els donen estudis... i papers”. Més tard descobreix que no poden treballar, i que als 18 anys és molt difícil aconseguir un pis d’inserció, que es pot quedar al carrer. “In xa allah”, crida. “Que es compleixi la voluntat de Déu, que ho aconsegueixi”.

“És un bon noi, ho està fent bé...” Cada tarda la família rep la trucada del seu fill. Els explica que sempre li posen gomets verds en el centre, que està fent les coses bé, i confien en l’educació que li han brindat perquè no s’enfonsi. “Quan un dia ens truca tard, no puc parar de plorar. Penso... ¿i si s’ha ajuntat amb males companyies? És molt fàcil robar, prendre drogues...”.

¿No els agradaria que el seu fill tornés? “Només vull que estigui bé, amb els seus papers. Si després vol tornar que torni”. ¿I si el porten deportat, obligat? “Seria el pitjor, li haurien trencat el seu somni”. S’imaginen el seu fill deprimit, enganxat a les drogues... definitivament, “mort en vida”. De fet, recorden que des que va arribar a Espanya li ha canviat el somriure, la veu, “ha recuperat la il·lusió”, argumenten amb un somriure.

A prop de casa, un grup de nens, de no pas més d’11 anys, juguen a futbol en un descampat. Destaca un d’ells per la seva alçada, i edat. És el més gran del grup. S’acosta. “Porta’m amb tu a l’avió”, diu. Parla en anglès, diu que té 17 anys i li comença a créixer el borrissol del bigoti. El pare del Mohammed explica que és el millor amic del seu fill, anaven junts a escola. “Aquí estic sol, no tinc res. Tots els meus amics són a Espanya. Jo vull anar allà a estudiar i treballar”. I allà es queda, al descampat de futbol. “A veure si el meu pare em paga la pastera”, xiuxiueja.

“A Espanya van segrestar el meu fill”

Ens trobem als soterranis d’un restaurant, on, cada tarda, renta els plats. Aquesta dona, mare d’un sol fill, viu un calvari econòmic a causa de la fugida del seu primogènit. El nen tenia asma i problemes psicològics que la família era incapaç d’assumir. Fa 20 mesos va emigrar a Europa, d’amagat de la seva mare. Però el pitjor va ser quan va trepitjar territori espanyol.

Aquesta mare no es diu Hamida, però l’anomenarem així per no revelar-ne la identitat. Té por, com tants altres pares, de possibles represàlies. El seu marit està malalt i ella treballa del que pot. La família sempre ha viscut en una habitació de lloguer. Amuntegada.

“El meu fill no acceptava les condicions en què vivíem”, explica. No volia ser pobre. Aquesta dona es passava el dia treballant, de sol a sol. “Quan tenia una mica de diners el portava al metge i pagava algunes medicines, però no podíem pagar tota la medicació. Això era el pitjor”, recorda. “El nen no anava a l’escola, es passava el dia al carrer, i els altres nens li pegaven», relata.

Així que, a poc a poc, va anar veient que l’oportunitat de la seva vida l’esperava en un altre país: Espanya La mare l’intentava dissuadir. “És el meu únic fill, i la pastera era llançar una moneda a l’aire, no anava a consentir que el meu petit morís al mar”. L’abril del 2018, als 14 anys, el nen es va embarcar en una pastera. Va desaparèixer durant tres dies. “El vam buscar per tot arreu, va ser horrible”. Fins que un dia va trucar a casa. ‘Mare, soc a Espanya’. I la seva mare va respirar.

Un rescat de 2.000 euros

El que ella no sabia és que aquesta alegria duraria molt poc temps. “Al cap de pocs dies van segrestar els nens. Vaig començar a rebre fotos i àudios dient-me que fins que no pagués no el deixarien lliure”. Li van demanar 2.000 euros, 20.000 dírhams.  Va aconseguir els diners demanant-los a tots els veïns.

Notícies relacionades

Viatge a Kasr al-Kabir, el poble marroquí dels 'menes'

"Aquí els nens dibuixen pasteres"

Ara, aquesta mare acumula un deute enorme. Primer, el cost de la pastera. Segon, els diners del rescat. “L’estic passant molt malament, menjar, menjo, però els rebuts els pago quan puc”, diu sanglotant. El seu sou amb prou feines supera els 50 euros al mes.

No obstant, hi ha una cosa positiva. “El meu fill és en un centre ben tractat, rep la medicació que necessita, va a l’escola i li estan tramitant els papers. Això és una cosa que nosaltres no teníem aquí per a ell”, detalla. Ara viu en un CRAE de les Terres de l’Ebre. Ha passat per cinc equipaments més. “Tot això que us explico a vosaltres ell no ho sap, perquè es posaria pitjor. Jo només espero que compleixi el seu somni i aconsegueixi tirar endavant a Europa”.