Viatge a Kasr al-Kabir, el poble marroquí dels 'menes'

Kasr al-Kabir no és una ciutat qualsevol. No ho és a ulls de la Generalitat. És la primera ciutat d’on provenen els nens marroquins tutelats pel Govern. D’aquí fugen el terç dels menors migrants no acompanyats que resideixen a Catalunya. Aquesta població està vivint un autèntic èxode dels seus adolescents. Les famílies busquen en la vida europea la solució perquè els seus fills puguin estudiar i tenir la vida pròspera que aquesta població, als seus ulls, no és capaç de brindar-los. Malgrat que molts morin en alta mar.

Kasr al-Kabir, d’uns 126.000 habitants, està ubicada al sud de la regió de Tànger-Al-Hoceima, la zona del Marroc més pròxima a l’estret de Gibraltar. Abans aquesta era una població molt pròspera, coneguda per ser la porta d’entrada per a la resta del país dels productes de contraban. “Veníem productes de Ceuta que per als del sud eren impossibles d’aconseguir”, explica un veí, que no vol donar la seva identitat per por de represàlies de les autoritats marroquines. Ara tot aquest comerç s’ha acabat. El mercat existeix, però els luxes de Ceuta han decaigut.

De camí a la ciutat ja s’albiren els camps de cacauets, plantacions de gira-sols o pistatxos on els qui llauren són nens que no van a escola. No obstant, el centre del poble té un altre aspecte: boniques cases amb grans finestrals i balcons. Es veuen cotxes, carrers asfaltats i escoles que estan tancades pel període estival. Té estació de tren, hi ha taxis i comerços. A la seu de l’Administració hi ha una llarga cua de camperols de pobles dels voltants. “Ens donen diners si els nostres fills han anat tot l’any a l’escola”, expliquen.

Però a l’entrar als barris allunyats del centre la foto canvia radicalment. L’asfalt es converteix en pols. Els cotxes aquí són cavalls. És dia de mercat. Les patates van a 20 cèntims. “Perquè et facis una idea del que pot pagar la gent”.  I no es veu ni un adolescent. Hi ha nens, molt petits, que ajuden els pares amb les parades de fruita i verdura. Amb prou feines s’albiren cafès o comerços.  En una fleca mig buida una dona respon orgullosa una pregunta molt concreta. ¿On són els joves del barri? “A Espanya”. “Els meus fills són en un centre de Lleida”, afegeix amb un somriure. Tenen 14 i 16 anys, van salpar fa un any en pastera. Es podien haver mort. “¿I què tenen aquí, la fleca? Es va complir la voluntat de Déu. Almenys podran estudiar i tindran feina digna”.

Al Marroc, i Kasr al-Kabir no n’és una excepció, la vida passa al cafè, entre flascons de te amb menta. Un dependent respon a la mateixa pregunta amb la mateixa resposta. “No veuràs gaires joves aquí, tots els nostres xavals són a Europa”. ¿Per què, és que no hi ha feina? “¿Has vist alguna fàbrica, alguna indústria? No, tot són camps. I si la gent no té diners, no comprarà res enlloc”. És un peix que es mossega la cua. Els barris d’aquesta ciutat, les zones més deprimides, són fruit de l’èxode dels “poblats” pròxims, amb una vida molt més rural.

Aquest cambrer, que també té por de parlar amb periodistes per les represàlies que li pugui ocasionar, posa d’exemple la seva vida per demostrar les poques oportunitats que li dona el seu país. “Els pares envien els seus fills perquè volen que tinguin vides com la teva, no com la meva”. Va estudiar física i química a la universitat. “I aquí em tens, de cambrer al cafè servint tes tot el dia. ¿Et sembla normal?”. Al cafè es veu la televisió. Ara, només es pot posar la Copa Àfrica. El Marroc en va ser expulsat a la primera fase. “Aquí ningú vol el talent, per triomfar te n’has d’anar”, diu un client que sent la conversa.

De sobte, apareix un grup de tres adolescents. Van llançats cap a la barra. Un vesteix una samarreta de futbol, els altres, samarretes amb màniga curta i pantalons curts. “Porta’ns a Espanya”, demanen. Tots els seus amics són a Barcelona. Mostren les seves vides d’èxit a través de les fotos que pengen a Instagram. Vesteixen vambes cares mentre posen al passeig de Gràcia, es veu com salten en una piscina... Els joves marroquins tenen 16 i 17 anys. Es miren i arrufen les celles. “Ells allà amb tot, i nosaltres aquí, sense res”. ¿Esteu disposats a anar en una pastera? “Tenim el cor de ferro”.

El cambrer no els dissuadeix. Somriu i els dona ànims. “És el seu somni, no podem lluitar contra això”. Explica que aquests nois no són de famílies pobres, que els seus pares els poden pagar la universitat i tenir una bona vida al Marroc. “Per això encara no se n’han anat”, diu. Però l’efecte crida és tal que fins i tot ells volen salpar a Occident. 

El cambrer universitari es pregunta per què a Espanya no li agrada que vinguin tants nens. “Europa és una societat envellida, necessita gent jove que vingui a treballar, els va bé que els enviem als nostres joves, ¿no?”. No li caben al cap els brots racistes, les manifestacions contra els nois. “El problema el tenim nosaltres, que ens quedem sense els nostres joves”, lamenta. Un altre veí afegeix: “És una pena, però el govern marroquí coneix aquesta fugida de la nostra joventut i no hi fa res de res, no els ofereix res”. Els veïns confien que vindran senegalesos a fer la feina que els seus fills no volen fer. Una història que es repeteix, i que sona massa.

Notícies relacionades

Per què deixen enrere casa seva

"Aquí els nens dibuixen pasteres"

Un altre barri deprimit d’aquesta ciutat és el d’Unadhamid. És al nord de la localitat. Aquí no hi ha mercat. Però l’estampa és la mateixa. Carrers sense asfaltar i cases a mig construir. Les gallines i els cavalls campen al seu aire pel lloc. Els nens ronden pels carrers perseguint els animals. Aquest és un barri de construcció recent. El 2010 les famílies dels pobles veïns s’hi van instal·lar en barraques. A poc a poc, i amb molt esforç, comencen a construir les seves vivendes de maons.

No hi ha joves. “Quan els nens arriben a Europa ens posem tots molt contents”, explica una mare. Però aquests carrers estan també massa acostumats a les males notícies. “Constantment sentim notícies de pasteres que han bolcat, nens que han mort i pares que no poden enterrar els seus fills”. Aquests són uns carrers coneguts pels traficants de persones. És habitual veure furgonetes emportant-se els pocs joves que hi queden. De fet, ara les màfies només busquen aquests nens, menors i de poble. “Som els que estem disposats a pagar el que faci falta per enviar-los a Europa”, reconeix la mateixa dona. Negoci segur.