«El meu fill va marxar de Tànger i ara viu als carrers de Barcelona»

«De seguida va deixar d’anar a l’escola i només pensava a viatjar a Europa». Així era la vida del Housam abans d’arribar a Espanya, segons la seva mare. «Sempre ens demanava diners per marxar en pastera, però nosaltres no tenim res». Fa dos estius, quan el seu fill tenia 17 anys, es va amagar als baixos d’un camió al port de Tànger. Va aconseguir arribar fins a Granada, però no va contactar amb la seva mare fins que va trepitjar el seu El Dorado: Barcelona. Ara viu als carrers del Raval. Com també fan desenes de nens a Tànger.

«Vaig estar 20 dies pensant que havia mort», continua la Hamiya. Ningú sabia res del noi. Després va descobrir que ho havia intentat diverses vegades. Reconeix que ho va passar malament. «Però, quan ho va aconseguir... ‘alhamdulillah’! [gràcies a Déu]». Mira al cel. I plora. El Housam no és el seu únic fill: té dues nenes més petites i un noi més gran, de 20 anys, que estudia Dret a la universitat. «Sempre hem dormit junts, no deixo de pensar en ell ni un sol dia, com deu ser la seva vida», afirma aquest noi. Revela que també emigrarà, però ho farà de forma diferent. Amb visat, a l’acabar la universitat. «El Housam es va obsessionar amb els camions, no volia fer res més que creuar l’Estret».

Fotos diferents

Hamiya diu que va intentar dissuadir el seu fill, però sabia que no hi havia res a fer. «Mai vaig poder lluitar contra el seu somni». ¿Com creu que està ara el Housam? «Va deixar el centre de Lleida quan va complir els 18 anys, té papers i ara viu en un pis per a adults». Doncs no. Al complir la majoria d’edat, el van expulsar del centre de menors on vivia. Ara dorm als carrers de Barcelona. Veu una foto feta el dia anterior. No és el tipus d’imatges que els envia el seu fill i a què està acostumada.

¿No preferiria que tornés a casa? La Hamiya es queda paralitzada. La seva mirada es perd durant uns segons. «Prefereixo que estigui als carrers de Barcelona abans que aquí, a Tànger». Sembla una barbaritat, però de seguida ho argumenta. «Si torna, si el deporten, serà pitjor, no vull veure com fa malbé la seva vida». Imagina un jove enganxat a la cola, robant i desesperat per haver fracassat. És inevitable pensar en el fracàs col·lectiu. Aquesta dona fa dos anys que parla del seu fill i li fia la seva jubilació, ja que cap dels pares ha cotitzat mai. Que tornés seria un fracàs per a tothom. I també per al barri.

El jove, amb qui vam contactar dies abans al Raval, té greus problemes per connectar el mòbil, que agafa entre les mans. Entre somriures còmplices, diu que se l’ha «trobat». Com que està tot en alemany, li és impossible desxifrar-lo. Parla amb orgull del seu germà, «el llest de la família», i se li entelen els ulls quan recorda la seva mare. «Digues-li que estic bé, que vaig a classe i que tinc un pis. Ensenya-li aquestes fotos amb la roba bona i digues-li que aviat li enviaré diners».

La dona confia que el Housam trobarà una bona feina a Espanya i li enviarà diners per poder prosperar. «Som molt pobres», insisteix. El seu marit, diu, treballa, però pateixen per mantenir les dues nenes petites que té el matrimoni. En el fons, el Housam és la seva única via per sortir de la pobresa. «No l’obliguem, però espero que algun dia ens enviï alguna cosa». Està convençuda que el seu fill no roba ni fa res de dolent.  

El Housam va emigrar des del port de Tànger Ville, que divideix en dos el passeig marítim d’aquesta ciutat. Fa tot just un any era habitual veure nens dormint a la platja esperant el moment just per amagar-se als baixos d’un camió amb destinació a Espanya. Ara, la policia blinda el port de dia i de nit. Hi ha agents amb pistola i també concertines, i colar-se a dins és, pràcticament, una missió suïcida. Dins només hi queden embarcacions pesqueres.

En primera línia de platja amb prou feines es veuen nens desvalguts. Hi ha famílies fent pícnics, joves jugant a voleibol, discoteques que s’omplen de matinada. Però existeixen. N’hi ha prou d’endinsar-se a la ciutat. Nens dormint en parcs, en portals. Nens mal vestits, que fan mala olor i que demanen almoina. A la medina, el centre històric, l’estampa es repeteix. Un grup de cinc taps de bassa ronden per la zona. Vesteixen samarretes curtetes, tenen cabelleres despentinades i les xancletes estan plenes de fang. Alguns porten la roba bruta, d’altres fins i tot hi tenen forats. 

Notícies relacionades

Viatge a Kasr al-Kabir, el poble marroquí dels 'menes'

Parlen les famílies dels menes: «Aquí no podem oferir-los res»

Apareixen, de sobte, en un lloc molt freqüentat per joves i adolescents. Són les antigues tombes fenícies. Un lloc ancestral que s’ha convertit en un espai de reunió. És un balcó al mar. Es veu fàcilment la costa andalusa. Molts joves es fan fotos i les envien a altres amics. Riuen. Fumen. Alguns somien amb el dia en què arribaran a l’altre costat. 

Els menors s’acosten als venedors ambulants i els demanen menjar. «Són nens del carrer, molts no tenen família que se’n faci càrrec», aclareix un dels venedors, que els dona alguna patata fregida de la seva parada. Persegueixen els turistes, però només parlen àrab. Només posen la maneta. Idioma universal.