Assassinats i atracaments porten sis anys de descens a Madrid

A Madrid va funcionar a la Policia Judicial un grup d’agents que va enfocar el problema de la delinqüència relacionada amb el turisme com si es tractés d’un reportatge de La 2 i les zones turístiques de la ciutat fossin el Serengueti. Va serl’any 2001, quan van abundar els atracaments a japonesos. Des d’aleshores, en argot informal, els policies nacionals madrilenys truquen als turistes “ñus”.

El sobrenom neix de l’observació des del cotxe patrulla. Els turistes que van en ramat, els atalaien els lleons a les voreres. Els japonesos sortien de la Gran Via, anaven al Museu del Prado... i, com en els ramats de remugants africans, si un o dos es despenjaven del grup per abeurar o per simple badada, els queien a sobre els atracadors per prende’ls les càmeres i les carteres.

La repetició de l’incident va incrementar l’estadística local del robatori amb violència.  “Es van haver de posar patrulles a prop dels ramats... i localitzar on dormen els lleons”, explica un cap del grup policial.

El robatori amb violència o intimidació –segons fonts policials el delicte que més impacta en la percepció subjectiva de la seguretat ciutadana- té una estadística declinant a Madrid que contrasta amb l’augment del 58% a Barcelona entre el primer semestre del 2016 i el primer del 2019.

En el primer trimestre d’aquest any (últim període de dades disponible), aquest delicte que avui inquieta Barcelona ha crescut a Madrid un 8,2 % més de casos que en el mateix període de 2018, segons el Ministeri de l’Interior, que està a punt de publicar les dades del segon trimestre. Però aquest repunt ve després de baixades anuals del 12,3 el 2018 i del 13,4 el 2014. De 4.005 robatoris amb violència registrats en el primer quart de 2013 (primer any amb recompte específic de la capital) s’ha passat a 2.543 en el mateix període d’aquest any, un 37,5 % menys. I en recompte anual, s’ha passat de 14.736 el 2013 a 10.086 el 2018, un 31,5 menys.

La font policial explica que aquest delicte es repeteixi més a Barcelona, ciutat més turística que Madrid: “En l’atracament al turista és més difícil aconseguir una condemna, perquè la víctima no preconstituirà prova davant el jutge. El turista pot denunciar; el jutjat el citarà un parell de vegades, quan ja estigui al seu país; no vindrà, i el cas decaurà...”

Menys morts

També baixa a Madrid l’altre delicte que dispara l’alarma ciutadana: l’homicidi dolós i assassinat. Però l’estadística pot despistar. A la ciutat –i comparant primers trimestres– els homicidis dolosos i assassinats consumats han baixat en 2919 un 42,9%, però perquè entre gener i març de 2018 hi va haver set casos, i quatre entre gener i març d’aquest any.

En taxa anual, els assassinats consumats i els homicidis dolosos han registrat una baixada del 10 per cent, de 22 el 2013 a 20 el 2018. L’any 2015 va ser el menys violent: 14 morts. En qualsevol cas, es produeixen a Madrid més assassinats i homicidis amb culpa que a Barcelona. Només el 2017, amb 28 morts contra 16, es va imposar Barcelona en l’estadística. Una altra cosa és la taxa per mil habitants. Els 10 assassinats registrats per Interior a Barcelona el 2018 i els 20 de Madrid el mateix any suposen una taxa del 0,006 per a les dues ciutats, tenint la vila i tall gairebé el doble de població que la ciutat comtal.

L’últim assassinat, masclista, ha commocionat la ciutat. La nit del passat 15 d’agost, la cirurgiana Pilar Cardeñosa moria torturada i apunyalada per la seva parella, Tomás, que ja ha atrapat la Policia.

L’estiu de moment se salda a Madrid amb la meitat dels vuit assassinats que porta registrats Barcelona aquest estiu. Des de l’u de juliol en van quatre, dels quals un ha sigut a trets i els altres per arma blanca.

Aquest delicte mortal ha tingut baixades anuals del 42,9% també el 2014 i del 25% el 2015. L’estadística seria millor si no s’haguessin “disparat” els assassinats i homicidis consumats un 133,3% entre 2015 i 2016 (primers trimestres), però en xifres que no tenen a veure res amb Caracas o São Paulo: a Madrid, de tres morts es va passar a set.

Molts furts, menys delinqüents

Els agents del Grup Operatiu d’Investigació Zonal (GOIZ) de la Policia Nacional a Madrid caminen aquesta setmana buscant en els fitxers denúncies obertes de furts a jubilats des del 2014, convençuts que molts d’aquests casos sense resoldre tenen resposta en la seva última operació.

El dia 18 van detenir Omar Ever R.C., de 52 anys, i el seu germà, colombians, i un home i una dona cubans, un grup criminal dedicat a l’aguait d’ancians. El dia de cobrament de la pensió, els esperaven als voltants de sucursals bancàries, entraven amb ells per veure si retiraven diners, els seguien amb cotxe i a peu i els prenien quan estaven distrets (alguna vegada amb violència) el que portessin a sobre.

Aquest estiu ja ho havien fet set vegades. Omar, el líder del grup, té 57 detencions prèvies pel mateix delicte. I no ha trepitjat la presó més que una vegada.

És típic en el delicte que més prolifera en les estadístiques de seguretat ciutadana. El furt suma la meitat de la criminalitat, i es presta a escandaloses multireincidències perquè, per sota de 400 euros del valor del furtat, no comporta presó.

L’estadística madrilenya d’aquest delicte es manté estable, amb un repunt del 6,8 per cent en el primer trimestre de l’any. El 2018 es van denunciar 109.909 furts a la ciutat. Si a Barcelona la cara del furt la posen els carteristes del Metro, a Madrid són els lladres de centre comercial. Un membre expert en el fenomen de la Policia Nacional a Madrid explica que l’estadística creix quan els vigilants de les botigues atrapen lladres: revisen les imatges que tenen guardades de les càmeres de seguretat i els poden atribuir fins a 30 furts més. Els delinqüents roben de poc en poc, per no anar a la presó.

Drogues i pisos

El narcotràfic detectat ha pujat un 32 per cent l’últim any a Madrid, però no es para gaire atenció a aquesta estadística perquè respon a casos aflorats per l’acció de les forces de seguretat.

Fonts policials sí que lamenten que no hi ha prou policies per als grups antinarco, per falta d’incentius, i perquè, com a Barcelona, la vida i els lloguers són molt cars. “Guanyen el mateix que un agent de porta, però tenen escoltes, i un munt de compareixences judicials. A estupefaents no hi vol anar ningú; de cinc grups que hi havia, hem passat a dos”, relaten. Els narcos aprofiten festivitats com el 15 d’agost o dies d’importants partits del Reial Madrid per fer les seves entregues.

La mateixa font creu que el delicte més pertinaç a Madrid és el robatori amb força a domicilis i establiments, que creix un 4,8% l’últim any.

L’última gran baixada en la incidència madrilenya d’aquest delicte es va registrar entre 2016 i 2017: un 21,1% menys. Va ser perquè la Policia Nacional va acabar amb una màfia georgiana d’asaltapisos, de 200 membres, estesa també a Barcelona i València.

En els interrogatoris, els agents van confirmar que els lladres funcionaven amb obligació de productivitat. A Madrid, “alguns d’ells ens va confessar que havien de fer-se cinc pisos al dia”, explica un participant en l’operació policial.

No perdre el territori

Un dels seus comandaments, amb gran experiència en la persecució de crims a Madrid, resumeix tres claus de la cultura de seguretat de la ciutat: “Primera, no perdre el control del territori: presència habitual de patrulles en col·laboració amb la Policia Municipal; no deixar que la delinqüència es concentri i alarmi un barri, ha d’estar diluïda. Segona, cap permissivitat amb l’ocupació de pisos, perquè genera illes de delinqüència. Per això fa falta voluntat política. I tercera,actuacions repetides amb escorta d’antiavalots en poblats de la droga. Hem picat molta pedra a La Rosilla, La Celsa i a la Cañada Real.”

Fins a les comissaries de Policia de Madrid ha arribat l’eco del debat per la inseguretat a Barcelona. I algunes fonts consultades, madrilenyes però amb experiència catalana, repeteixen una queixa molt barcelonina: la gradual pèrdua de força de la Guàrdia Urbana, malgrat que a Barcelona té 50 anys d’implicació directa en la seguretat ciutadana, quan la Policia Municipal de Madrid amb prou feines n’ha fet 15.

Un veterà policia que de jove va treballar en operacions antiterroristes al País Basc recorda l’eficàcia de la Guàrdia Urbana de Barcelona quan agents d’Informació de Bilbao es van desplaçar a la capital catalana rere les empremtes del comando Barcelona d’ETA.

Era l’any 1986. “Ens hi reunim, fixem uns objectius que portàvem de la nostra comissaria i vam veure que la Guàrdia Urbana tenia una xarxa de patrullatge impressionant. Eren capaços de liderar una operació bosc” o sigui, una concentració nombrosa i ràpida de policies en una determinada zona per acorralar l’objectiu.

Notícies relacionades

Els homicidis i els robatoris violents es disparen a Barcelona

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

A la Policia Nacional dels 80 i 90 era famós el Grup d’Atracaments del cos a Barcelona, que era anomenat “l’escola”. El pas d’un agent per aquesta unitat barcelonina era com un màster, i afavoria de cara als ascensos.

Totes les fonts policials consultades a Madrid excusen guàrdies i mossos de la crisi barcelonina. “Barcelona sempre ha sigut més conflictiva que Madrid perquè és més cosmopolita, té més estrangers d’estada breu, té molts allotjaments sense controlar, té port i ha tingut barri xino”, explica el veterà.