«Ser mare hauria d'estar remunerat"

Va estudiar. Va llegir. Va aprendre idiomes. Va viatjar. Va treballar. Va guanyar diners. Es va casar. I va començar a sentir pressió per ser mare. No va poder i es va sotmetre a tractaments de reproducció assistida. Llargs, estressants i durs físicament i emocionalment. Una vegada convertida en mare, el terra va començar a tremolar sota els seus peus. L’escriptora, editora, traductora, crítica literària i articulista Laura Freixas (Barcelona, 1958) reviu diversos capítols de la seva vida a 'A mí no me iba a pasar' (Penguin Random House), sincera i valenta reflexió sobre el matrimoni, la maternitat i la criança. Freixas, que presentarà el llibre el pròxim 17 de setembre a Madrid, assumeix les seves contradiccions, que són les de moltes dones. Va voler ser lliure i menjar-se el món. Però va acabar amb un nadó en braços i convertida en una “‘maruja’ de xalet adossat”.

¿Per què tenim fills?

És un dels molts temes dels quals la literatura i la cultura no parla. És una pregunta nova en la història. Abans no es podia decidir. O eres mare o et feies monja. ¿Per què tenim fills? Doncs en part per pressió social. La dona és definida, abans que res, com a mare. Si arribes a una edat i no ho ets, no saps gaire bé quin sentit té la teva vida. Això és el que em va passar a mi.

Mamen Mendizábal, Rosa Montero i Maribel Verdú no tenen fills i són dones completes.

Afortunadament hi ha dones que s’escapen d’aquesta pressió social i exemplifiquen que es pot tenir una vida molt plena sense necessitat de ser mare. Potser el més difícil és no tenir fills quan no tens una alternativa professional formidable.

Vostè no és una mare penedida.

No. Però m’agradaria que la meva filla decidís ser o no mare amb més llibertat que jo, que vaig tenir la família pressionant i tota la societat preguntant-se què és una dona que no té fills. En la cultura sempre han sigut representades com a desgraciades i fracassades. Necessitem molts més models a través de la literatura i el cine.

A vostè la van educar per ser lliure.

Sí, però els meus pares volien tenir nets i el meu exmarit també volia fills. A mi el que em va convèncer per voler tenir fills va ser que no vaig poder. Em va semblar una injustícia de la vida. ¿Per què els altres sí i jo no? Jo sempre havia tingut el que volia. La vida em desafiava. No vaig voler resignar-me i es va convertir en una obsessió.

Són molt descarnades les pàgines que dedica a explicar la crua realitat que implica un tractament de reproducció assistida. La mateixa cruesa amb què parla de com, anys després, va adoptar un nen rus perquè no va voler tornar a passar pel calvari de la reproducció assistida.

Tot és literal i reflecteix la realitat. És un relat no idealitzat. Tot el que té a veure amb les dones està exclòs de l’alta cultura. ¿Quantes pel·lícules has vist de guerra i quantes d’infertilitat, embarassos, parts o menopausa? El que és específicament femení està associat a la baixa cultura. La dona que aspira a escriure literatura amb majúscula sap que aquests temes estan devaluats perquè s’associen amb la xafarderia. És important que ho dignifiquem i ho afrontem. Si no, cada una ho viu en solitud i sense aprofitar l’experiència col·lectiva.

“Vòmits, crits, farinetes, febre... No sabia si volia ser mare. Preferia ser pare”, escriu.

Un dels enganys que patim és que no ens adonem que per a una dona tenir fills significa acceptar un paquet de coses en el sentit social: ets mare i una entregada mestressa de casa. Aquí comença la divisió de rols.

El seu exmarit era un executiu. El defineix com un “ieti”. Però no representa l’home mitjà, ¿no?

Crec que sí, crec que el meu exmarit és un perfil habitual. Un home ambiciós, treballador i intel·ligent que el món laboral espera amb els braços oberts. El món capitalista seria inhabitable si no hi hagués una part de la població, les dones, dedicada a fer-lo vivible gràcies a la seva empatia i a les seves atencions. Si només hi hagués ietis seria inaguantable.

Llavors, per a les dones ¿no hi ha llum al final del túnel?

No mentre els homes no canviïn. S’ha de transformar el model. La societat transmet un missatge contradictori a les dones: tu pots, persegueix els teus somnis... Però, d’altra banda, ens diuen: has de complaure, has de ser bufona, has de cuidar, has de tenir fills, atén el teu nadó que el teu marit ha de treballar. Anem a menjar-nos el món i ens adonem que les empreses no ens estaran esperant amb els braços oberts. Tornem a casa i ens trobem la nevera buida. A ells no els passa.

Vostè tenia possibilitat econòmica per tenir ajuda.

El meu exmarit també em deia que si no desenvolupava més la meva carrera era perquè no volia. Jo també pensava que tot seria fàcil perquè els diners podien resoldre-ho tot. Però en la criança dels fills hi ha una part enorme que no es pot delegar: afecte, buscar un logopeda o les visites al pediatre. El concepte de disponibilitat. Jo havia d’estar disponible totes les hores del món per si de cas. El meu marit podia fer viatges llargs de feina. Jo no. ¿Com si els meus fills podrien tenir conjuntivitis, febre o diarrea? La societat actual no parla d’aquestes coses.

La societat pensa que els nens es crien sols.

I que amb 16 setmanes de baixa maternal tot està solucionat. Els nens donen molta feina. És necessari canviar el model laboral. Tots hem de cuidar. Els homes han de canviar. Han d’assumir la seva responsabilitat en l’atenció. I això implicarà el canvi de model.

Es defineix com a “‘maruja’ de xalet adossat”. És un terme despectiu. En realitat, una dona que cria els seus fills està fent una feina molt important.

Sí, hauria de ser una feina reconeguda. A mi em semblava meravellós estar tot el dia amb un nadó en braços. El que em fa ràbia és que no sigui una feina reconeguda i que no es pagui. Et condemna a la dependència econòmica. El que paga mana. Ell té els diners i el poder.

Ara, fent la vista enrere, ¿què creu que va fer malament?

Notícies relacionades

Les dones criden a desafiar el gran tabú de la infertilitat

Les clíniques de reproducció assistida viuen un boom a Espanya

No vaig qüestionar el sistema de valors dominant pel qual el que guanya diners és el que mana. Vaig ser covarda. Va ser còmode que ell guanyés els diners i s’ocupés de la hipoteca mentre jo em vaig convertir en mestressa de casa. Em vaig infantilitzar. Vaig voler ser autònoma i el contrari. Aquesta novel·la és un relat de contradiccions. Volia tenir èxit i alhora ser una nena protegida per la mama i el papa i després pel meu maridet, que treballava tot el que volia i no s’ocupava gens de la casa. Jo ho feia tot i sense queixar-me. El temps que em sobrava el dedicava a la meva professió: escriure.

 ► Més informacions de mares, pares i nens

mares, pares i nens