Cuidadors sense parar

A Catalunya, hi ha prop de 80.000 persones que es dediquen a cuidar els seus familiars dependents i per això cobren una prestació d’uns 400 euros al mes, segons les últimes dades publicades per l’IMSERSO. El problema és que aquesta feina de cures no té horaris, ni ofereix vacances. Les atencions al familiar són de 24 hores, durant els 365 dies a l’any. Amb prou feines hi ha serveis públics que els ofereixin una aturada, i la demanda és altíssima. Així que molts es veuen obligats a quedar-se a casa, un altre mes més. L’única alternativa que els queda és pagar una residència privada, el preu de la qual no és assumible per a totes les butxaques.

"Al principi d’any m’ho van denegar, però no podia més, necessitava descansar algunes setmanes, i em vaig posar a plorar davant de la meva assistenta social". Qui parla és Joana Figueroa, una dona que cuida la seva mare, malalta d’Alzheimer. Va demanar una plaça de dues setmanes en una residència pública perquè la seva mare estigués atesa mentre ella marxava uns dies amb la resta de la seva família. L’angoixa d’estar tot el dia pendent de la seva mare l’estava ofegant, i no es podia permetre pagar una altra cosa. Finalment, després dels plors, va aconseguir respirar. "La meva assistenta va veure que estava al límit, i ens va atorgar la plaça", explica. Després de tornar de vacances a Tordera assegura estar més "assossegada, tranquil·la i sense angoixa". "Només necessitava descansar i pensar en mi", afegeix.

La Joana va aconseguir una plaça en el Servei Respir, una residència temporal de la Diputació de Barcelona ubicada al recinte de les Llars Mundet al barri de Montbau. Ofereix estades de fins a dos mesos per als dependents que són cuidats pels seus familiars. No tots tenen aquesta sort. "Jo no la vaig aconseguir perquè ja no hi havia places", explica l’Avelina, una altra dona cuidadora. Va demanar un llit l’agost del 2018, però no el va aconseguir. Aquest any no li ha fet falta el servei: el familiar que cuidava va morir. 

La Cecília Navés és la gerent del Servei Respir de la Diputació de Barcelona que cobreix l’atenció per als més de 300 municipis de la província. "Durant els mesos d’estiu tenim un pic de demandes, però no les podem absorbir totes, el que fem és redistribuir-les durant la resta de l’any". Aquesta residència, pensada per a estades temporals perquè els cuidadors puguin 'respirar', té 200 places. Segons les dades que explica la gerent, l’any passat 3.800 persones van sol·licitar una estada a través dels Serveis Socials de les seves localitats però només 1.900 la van aconseguir, la meitat. "No podem dir que la resta es van quedar fora per falta de places, n’hi ha alguns que moren abans d’entrar, d’altres que al final no arriben a utilitzar el servei perquè han canviat de plans, anul·lacions... però sí, hi ha gent que es va quedar fora per falta d’espai", reconeix.

"La clau és poder planificar amb temps", agrega Navés. El centre està gairebé sempre ple, al 90%, menys els primers mesos de l’any, que baixa al 80%. "Quan hem d’elegir els cuidadors ho fem en funció de la sobrecàrrega que pateix cada un d’ells". I molts acaben reprogramats durant altres mesos de l’any amb menys demanda. "Era una cosa que costava al principi, però la gent cada vegada s’hi ha acostumat més, el que no podem fer és duplicar capacitat si durant la resta de mesos no hi ha demanda", afegeix la gestora.

Aquest programa funciona amb un sistema de copagament. En funció de la renda, les famílies paguen més o menys. La quota màxima és de 35 euros al dia, tot i que de mitjana se solen pagar 22 euros diaris. Un import que és la meitat del que costa una residència privada, que de mitjana se situa en els 70 euros per jornada. "Hi ha més demanda a l’estiu, però hi ha places si ens referim a les residències privades", explica Montse Llopis, directora General de l’Associació Catalana Recursos Assistencials (ACCRA), la patronal més gran del sector de les residències. Segons ACCRA, de mitjana aquests centres costen 1.900 euros al mes. I Llopis explica que durant l’estiu cada dia tenen entre 3 i 5 peticions. Alguns cuidadors manifesten que a l’àrea de Barcelona és difícil trobar places, fins i tot en la privada, en ple agost. "Potser la ciutat de Barcelona és més difícil, però la resta de centres tenen espai, si el poden pagar", assenyala la directora. Qui té diners pot fer vacances, qui no, ha de continuar cuidant. 

"Nosaltres oferim aquest servei perquè els cuidadors puguin continuar cuidant, perquè puguin descansar, és molt important poder tenir aquesta pausa", explica Navés. ¿Però quines alternatives hi ha per als cuidadors de fora de Barcelona? "Cap, o gairebé cap", responen a l’uníson l’associació de cuidadors familiars de Barcelona, l’associació de cuidadors de malalts d’Alzheimer, i els mateixos responsables de la Diputació de Barcelona. Una situació "injusta" per a molts, que genera encara més angoixa i sofriment. Bàsicament, perquè afecta primordialment aquells més vulnerables, de nou. 

“Si pago una residència m’arruïno”

Josep Ros porta dos anys cuidant la seva dona, la Flora, malalta d’Alzheimer.

La Flora té 66 anys, i fa a penes dos anys li van diagnosticar Alzheimer. Tot i que els estralls de la malaltia ja els veia la família el 2015. El diagnòstic va tardar a arribar, perquè van haver d’esperar un any per al TAC que ho va acabar confirmant. Aleshores, la Flora ja no era la Flora. “A penes era conscient de res”, recorda el seu marit, Josep Ros.

“No es pot moure per ella mateixa, i a penes diu sí o no...” explica el cuidador. Des que la malaltia es va fer més forta, ell s’ha convertit en els seus peus, els seus braços i la seva ànima. Cada dia l’aixeca, l’arregla, la porta a fer un tomb en cadira de rodes, l’acompanya a fer exercicis de gimnàstica i li dona el menjar. “El meu moment del dia és quan ella es posa a dormir, tinc una hora per a mi”, comenta amb un somriure.

El Josep ha acceptat cuidar la seva dona perquè, creu, “és el meu deure”. Ell està jubilat, i es veu capaç de fer-se’n càrrec. El seu fill menor, l’Eduard, que viu amb ells a la seva casa de Cerdanyola, l’ajuda amb la compra. “Anem tirant”, afirma el fill. “Ara la meva mare està molt més tranquil·la”. Cert. Dorm al sofà, estirada. La major part del temps reposa. “L’any passat vaig esclatar”, reconeix el Josep.

La Flora passava per l’època “agressiva” de la malaltia. I a més van emmalaltir la seva mare, de 90 anys, i la seva tia. “Necessitava parar, necessitava vacances”. Va poder deixar la Flora a la residència Respir, i escapar-se de vacances dues setmanes. “Aquest any no m’ho plantejo, amb les obres per adaptar la casa ja m’he deixat tots els diners, i la meva dona està més calmada”.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Però el Josep té una pregunta que no aconsegueix treure’s del cap. "¿Què passarà quan jo no pugui? Els meus fills treballen..." pensa en veu alta. Rep 400 euros al mes com a cuidador no professional. “Mísers”, matisa. La Flora cobra una pensió de 200 euros i ell, de 1.500. “Si la porto a una residència o em busco un cuidador, m’arruïno”, comenta. Els preus que ha trobat, en la privada, ja superen els 2.000 euros al mes.

L’altra opció és un centre públic. La Flora té reconegut el grau tres de dependència, la severa. El Josep ha demanat plaça en tres residències de la zona. “M’han dit que m’hauré d’esperar de dos a cinc anys”, es queixa. “Els polítics s’han oblidat de nosaltres. Els salvem perquè, mentre els cuidem a casa, no estem ocupant un llit d’una residència, però és que necessitem ajuts de veritat”.