EL CRIM DE GABRIEL CREU

La mare de Gabriel a Ana Julia: «Ets rematadament dolenta»

L'acusada de la mort del nen argumenta que només volia que el petit «callés»

Quezada es posa el vestit de víctima en la mort «accidental» del fill de qui llavors era la seva parella

ana julia quezada cuando deje al nino en el suelo ya no respiraba / periodico

6
Es llegeix en minuts
Julia Camacho
Julia Camacho

Periodista

ver +

La mare de Gabriel, Patricia Ramírez, ha volgut enfrontar-se aquest dimarts a l’autora de la mort del seu fill durant la seva declaració en el judici contra Ana Julia Quezada. Ha demanat declarar sense mampara pel mig, i només entrar a la sala s’ha encarat amb l’acusada: «Ets molt dolenta, rematadament dolenta», li ha etzibat, segons va avançar ‘El Español’ i van confirmar fonts judicials. 

También Judith, la filla de Quezada, ha sorprès en la seva declaració al remarcar el seu desig de no haver de veure la seva progenitora, amb qui des de la seva detenció no ha tingut cap contacte o relació. En qualsevol cas, ha aclarit, la seva ha sigut sempre atípica, més «freda i distant». Malgrat això, la noia va atendre el requeriment de la mare quan la mateixa nit de la desaparició de Gabriel li va trucar, i va acudir a Almeria. Ara assegura que es va sentir «utilitzada» per la seva mare ja que, en un moment de la recerca, Quezada va provar d’inculpar la seva exparella Sergio, i li va demanar a la noia que parlés amb el psicòleg que atenia la família per dir-li que Sergio «era un fill de puta».

La doble cara de l’acusada

Les primeres sessions del judici per la mort de Gabriel Cruz han deixat en evidència les dues cares de l’acusada i autora material del crim, Ana Julia Quezada. Mentre que amics de la parella que va formar amb Ángel Cruz i la seva pròpia filla la van dibuixar com una persona freda, poc amorosa, i mentidera, ella es va presentar en la seva declaració com una dona víctima dels nervis i el bloqueig que va patir després d’acabar amb la vida del nen. Incapaç d’explicar el que va passar malgrat diversos intents, i com sigui que no la van descobrir, com va revelar que era el seu desig, quan la van aturar amb el cos del menor al seu maleter anava camí de casa seva amb intenció de suïcidar-se i deixar unes cartes de penediment explicant què havia passat.

La declaració de Quezada davant del jutge es va ajustar com un guant a la línia traçada el dia abans pel seu advocat: una persona amb una complexa història personal a la seva esquena, amb una filla de quatre anys morta en estranyes circumstàncies, intents de la seva pròpia família d’introduir-la en la prostitució, que comet un enorme i greu error i que se li escapa de les mans. Va explicar que mai va tenir problemes amb Gabriel, a qui atenia quan el pare estava treballant, però no obstant, el 27 de febrer ell se li va enfrontar de manera sorprenent i, de forma inaudita, va començar a insultar-la a la finca familiar de Rodalquilar. El nen, va explicar, la va anomenar «negra lletja», i li va dir que tornés al seu país perquè volia que els seus pares reprenguessin la relació. Un aspecte confirmat pel psicòleg que tractava Patricia, la mare de Gabriel, que va narrar que el nen portava malament la separació i que presentava un quadro d’«abandonament i desafecció», pel que requeria estar més temps amb el seu pare.

Volia que callés

Enmig d’aquesta baralla amb el nen, que brandia una destral, Ana Julia només va voler que Gabriel «callés». El seu relat des d'aquell moment va estar ple de llàgrimes, sanglots, mans tapant la cara i fins i tot peticions contínues de perdó a la família del nen i a la seva pròpia, que l’acusada va fer mirant la càmera que recull el senyal del judici per als mitjans de comunicació. Sense saber de quina manera exacta, «perquè va ser un moment molt ràpid i estava molt nerviosa», li va posar la mà a la cara tapant-li la boca i el nas. «Quan li vaig treure la mà, ja no respirava, i em vaig bloquejar», va justificar, remarcant que no va ser la seva intenció matar-lo i que tot va ser «un accident». «No vaig pensar en res, només que li he tret la vida a un nen i que no podia explicar-ho al seu pare».

Després, com que no va ser capaç de demanar ajuda ni trucar als serveis sanitaris, i després de fumar-se un parell de cigarrets, va decidir cavar un forat i ocultar el petit. Va recórrer fins i tot a una destral per retallar-li les extremitats que sobresortien. «No vaig poder ni mirar, no sé on va ser», va assegurar. Les llàgrimes li brollaven del rostre amb cada detall delicat del crim, com quan va reconèixer la destral o la tovallola amb la qual dies després va embolicar el cadàver per traslladar-lo.

A partir d’aquell moment, el relat de Quezada consisteix en la seva carrera cap endavant incapaç d'explicar els fets, «carregada fins a dalt de diazepam» per, va dir, «apaivagar la seva consciència». No obstant, assegura que el seu desig va ser que la descobrissin «perquè no podia aguantar més aquest secret». A aquest desig va atribuir la pista falsa de la samarreta, que va dir que havia trobat al costat de la casa de la seva exparella. O les contínues visites a la finca de Rodalquilar, on deia «trobar-hi pau» mentre reclamava als seus acompanyants ajuda per tapar amb fustes i estris vells la fossa on era el petit.

Quezada va repetir diverses vegades les seves peticions de perdó i aquest desig que la policia l’acabés agafant. Fins que el dia 12, sense saber-ne bé els motius, es va traslladar de nou a la finca, va desenterrar el cos i va decidir traslladar-lo. Va dir que no recordava haver murmurat improperis sobre el petit, encara que va sanglotar al sentir-los, i va sorprendre al revelar per primera vegada que la seva veritable intenció no era ocultar el cadàver en un altre lloc, sinó traslladar-lo al garatge de casa seva a Vícar per deixar-lo allà i suïcidar-se. Anava a explicar el seu parador a les cartes que pensava escriure a la seva parella i la seva filla per demanar perdó. Una part del relat en què no van faltar les paraules afectuoses, les úniques amb tendresa, cap a la seva gosseta, a la que va dir anava a deixar amb prou menjar i aigua perquè aguantés fins que la descobrissin.

ana julia quezada reconoce que mato al nino gabriel aunque se ve inocente / periodico

Quezada va arribar poc abans de les 9 del matí a l’Audiència provincial d’Almeria. Vestida amb una camisa blanca i una jaqueta blau marí, mostrava una imatge molt similar a la del primer dia, i que va cridar l’atenció per la cuidada estètica, molt allunyada de com es va mostrar durant el mes de març del 2018. Durant aquesta primera sessió del judici, que es prolongarà fins a la setmana que ve, l’acusada d’haver matat el nen de 8 anys va haver d’afrontar el dur relat que l’acusació particular que exerceix la família de Gabriel va fer davant del jurat popular. El lletrat va presentarQuezada com una dona «rematadament dolenta» que va matar el nen perquè el «destorbava» en la seva relació.

Premeditació i acarnissament

Notícies relacionades

L’advocat va posar l’accent a més que no només hi va haver premeditació, sinó també acarnissament, a fi d’apuntalar la seva petició de presó permanent revisable. Així, va assegurar que segons constata la prova forense encarregada a dos funcionaris de l’Estat, Quezada va deixar el nen agonitzant entre 45 i 90 minuts. «L’apallissa, el colpeja, el veu agonitzant, i l’asfixia», va desgranar davant del jurat de forma dramàtica, acompanyant cada verb de gestos per causar més impressió en el jurat. «La tesi que el nen s’ha mort resulta inacceptable», va sentenciar, «va estar prop d’una hora amb possibilitat de salvar-se, i algú no rematadament dolent com l’acusada hauria trucat als serveis d’emergències».

En la seva primera sessió de la vista oral, l’acusació va qüestionar també el suposat penediment mostrat per Quezada. «¿Qui es posa a pintar una porta després de matar algú?, ¿quin penediment hi ha si va dir ‘us donaré peixet pels meus collons’?».