Un acord econòmic frena l'inici del macrojudici per l'epidèmia d'opioides als EUA

Uns volen veure les grans farmacèutiques assegudes al banc dels acusats i que s’exposi sota llum i taquígrafs la seva responsabilitat en la letal epidèmia d’addicció als opioides que consumeix els Estats Units, on en les dues últimes dècades ha deixat més de 400.000 morts per sobredosi tant de fàrmacs legals com d’opiacis il·legals. Per d’altres és més important que les grans companyies que van ajudar a desencadenar i alimentar la tràgica crisi humana paguin per afrontar si més no part dels seus tremends costos econòmics. Ara per ara, els segons estan més a prop dels seus objectius.

Aquest dilluns de matinada, unes hores abans que s’iniciés a Cleveland la primera fase d’un transcendental macroprocés federal en el qual s’aglutinen demandes de més de 2.400 comtats, ciutats, hospitals, tribus índies i altres comunitats dels EUA, els dos comtats d’Ohio els judicis dels quals obrien el procés van assolir un acord amb quatre gegants farmacèutics que ara per ara frena el judici. Altres companyies assenyalades en les denúncies ja havien aconseguit pactes individuals anteriorment i el judici contra la que encara no té acord, Walgreens, s’ha posposat.

Segons ha anunciat el jutge federal de districte Dan Polster, que presideix el megajudici, el fabricant israelià Teva i els trestitans més grans de la distribució als EUA (McKesson, Cardinal Health i Amerisource Bergen) pagaran 260 milions de dòlars a Cuyahoga i Summit, els dos comtats d’Ohio amb els quals s’obria el procés. Al seu anunci Polster, un defensor que els pactes són la millor sortida per a aquest cas amb milers de demandes, ha animat a seguir les negociacions més àmplies per «no perdre l’impuls que s’ha creat».

50.000 milions, «xavalla»

En aquestes converses més generals que es van frustrar divendres, però que continuaven aquest dilluns, s’estudia que els gegants farmacèutics desemborsin 50.000 milions de dòlars. És una quantitat important però, per a molts activistes, així com per a alguns fiscals públics i representants dels demandants, insuficient i lluny del cost real, que segons una anàlisi recent va ascendir a 800.000 milions només en els últims quatre anys. «Les converses per a acords no fan aquestes companyies retre comptes pel que han fet. 50.000 milions són xavalla per a ells», ha denunciat Emily Palmer, que presideix FedUp!, una coalició que uneix famílies amb membres colpejats per l’addicció a opiacis i metges i experts que s’han oposat a la recepta excessiva d’opioides.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Tant les grans productores farmacèutiques com les distribuïdores han sigut àmpliament identificades com a principals responsables de la crisi als EUA i assenyalades davant dels tribunals per alteració de l’ordre públic i accions que els assimilen alscàrtels del narcotràfic i altres formes de crim organitzat. Les primeres van ocultar els enormes riscos d’addicció que representaven els medicaments opioides, que per a molts han sigut la porta al consum d’altres substàncies com la heroïna o el fentanil. També van emprendre intensos, agressius i exitosos esforços per generalitzar i ampliar la recepta d’aquests addictius fàrmacs, una estratègia, que han replicat en països com Espanya. Les distribuïdores, per la seva part, van inundar els EUA amb els fàrmacs fins i tot quan ja era evident que el seu ús no era exclusivament mèdic i es prodigava el mercat negre.

En alguns judicis s’ha arribat a condemnes, com la multa de 575 milions de dòlars que va imposar a l’agost un jutge estatald’Oklahoma  a Johnson & Johnson. En aquell procés, no obstant, altres gegants com Purdue van esquivar sentències amb acords econòmics. I l’empresa propietat de la família Sackler, el gegant que va fer fer detonar la crisi amb el desenvolupament de OxyContin, negocia un polèmic pacte més gran, per prop de 12.000 milions, per no asseure’s a la banc dels acusats. Jutges com Polser aposten per aquest tipus d’acords però activistes com Palmer denuncien que les grans corporacions poden«anar-se’n gratis».