El descans de les guerreres

La seva resposta a l’aparentment senzilla pregunta ‘¿Què necessiteu?’ no els pot sortir de més endins. «Descansar; el que necessitem és descansar». I ho diuen amb un somriure generós i sincer i amb els braços destrossats després d’haver fet a la perfecció més de 20 llits en un matí. Matí rere matí, moltes d’elles des de fa lustres. Són dos quarts de sis d’una traïdora tarda de tardor i són al casal de barri La Llacuna, als peus de la Torre Agbar, on tots els dimecres participen en l’Espai de trobada per a dones treballadores de l’àmbit de la neteja, Espai de trobada per a dones treballadores de l’àmbit de la netejaespai on fan això: descansar. Descansar i cuidar-se. I estar juntes. I parlar. I riure. I oblidar-se per unes hores de la penetrant olor a ambientador i suavitzant que travessa les seves vides.

Qui els va fer la pregunta per primera vegada van ser les tècniques municipals que gestionen la iniciativa, emmarcada en l’Estratègia contra la feminització de la pobresa i la precarietat contra la feminització de la pobresa i la precarietat. Ho van fer per programar les sessions a partir de les seves necessitats. Escoltant-les, una cosa a què no estaven massa acostumades. «Portem sis o vuit setmanes, t’ho passes tan bé que no les comptes. Hem fet de tot. Relaxació, reflexoteràpia, defensa personal u i dos, dansateràpia, risoteràpia, ¡fins i tot maquillatge i manicura!», rememora feliç la Vania Arana, una de les participants, qui fa 20 anys que treballa com a cambrera de pis –fent llits– en hotels de cinc estrelles de la capital catalana.

«I després hi ha l’hora del berenar, que és un moment molt important perquè és quan ens posem a fer córrer la llengua. Aquest espai ens serveix per sortir de la rutina ‘casa, treball, treball, casa, cuina, nens’. Aquí hem après que hi ha més coses. Que estem nosaltres. Al costat de les companyes t’adones que no estàs sola. Ens reconeixem les unes en les altres. El que jo passo és el mateix que passa l’altra companya, i el que em fa mal a mi, li fa mal a ella», prossegueix la dona, nascuda al Perú, qui és també portaveu de la combativa associació Kellys a la seva secció barcelonina.

Qüestió de dignitat

Ara n’hi ha unes nou, però«això hauria d’estar atapeït,perquè som centenars, a Barcelona; la necessitat és gran i el curs és gratuït i obert, no s’ha d’apuntar, n’hi ha prou amb venir, i hi ha fins i tot servei de ludoteca per a les que tenen nens petits», insisteix Vania. L’apassionada sindicalista té clar el per què de la poca assistència. «Els hotelers no volen i les noies tenen por. Hem vist la publicitat de l’espai a les escombraries de grans hotels, sense obrir. Els caps no volen que la informació del curs arribi a les seves treballadores; no volen que ens formem perquè una dona formada exigirà els seus drets», assenyala convençuda i ferma. «No estem en un terra enganxósterra enganxós; estem per sota d’aquest terra. Per això, a més de descansar, el segon que els vam dir és que necessitem assessorament legal. Primer és necessària la relaxació, perquè surts del treball i estàs malament, però també és necessari saber a què tens dret quan t’acomiaden per estar de baixa», continua l’explicació Vania, per a qui la clau està en desfer-se de la por, com va fer ella o la seva companya Roxana Hernández, també d’origen peruà i també afiliada a les Kellys. 

No sempre va ser així. Al principi d’«aliar-se amb les Kellys», com ella ho explica, la Roxana acudia als actes i a les manifestacions amb ulleres negres i perruca perquè no la reconeguessin. Tenia por que si la veien els seus caps l’acomiadessin. «Ino són només les manifestacions, moltes noies no s’atreveixen ni a venir a aquests cursos, que són de l’ajuntament i no tenen res a veure amb les Kellys. La por és molt gran. Pensen que si les fan fora no tindran res per donar de menjar als seus fills i això les immobilitza», apunta la Roxana, que té trencats els tendons del braç dret des de fa deu mesos, temps en què ha vençut la por. 

Dins i fora

LaRoxana explica situacions dures tant en l’entorn laboral com fora d’aquest, en el metge de capçalera. «És tan trist veure que tiren menjar... Una vegada estaven a punt tirar una capsa de donuts, la vaig demanar al responsable i la va llançar a les escombraries davant meu; em va dir ‘ves-hi ara i agafa-la d’aquí, i si et veuen diré que estàs robant», recorda encara enfadada. Explica també que, com a moltes de les seves companyes, a la mútua del treball no els reconeixen les lesions als braços com accidents laborals, i com en el mateix CAP moltes vegades se senten també maltractades. «Li vaig explicar al traumatòleg que estic així per la sobrecàrrega de feina. Li vaig explicar que carrego carros de 240 quilos, i ell reia. ‘Hahahaha, un carro amb 240 quilos’, deia. I jo, sí, doctor, doctor, amb roba», assenyala. 

Notícies relacionades

'Kellys' contra el treball precari

Els experts aconsellen evitar les pantalles fins als 6 anys

LaMíriam Suárez és una altra de les participants de l’espai. Arriba tard perquè també ve del metge: «És pels braços, em fan molt de mal», s’excusa.

«Ben baldades»

«Vaig demanar cita al metge de capçalera i me la van donar al cap de tres setmanes; m’ha derivat a la clínica del dolor; a veure si no em recepten allò de sempre», explica. Allò de sempre és ‘diacepam’, la qual cosa l’obliga a prendre també protector d’estómac. «Totes estem igual, fartes de prendre pastilles perquè no ens podem prendre el luxe d’agafar la baixa. Però és que tot i que prengui les pastilles, ja no se’m passa», explica. Quan va caure malalta, pràcticament no podia ni agafar la forquilla. «Vaig estar un any en què m’havien de donar el menjar a la boca, allà és quan vaig anar a Barcelona Activa per canviar de professió. Vaig anar a una xerrada, a una altra xerrada, a una altra... però al final no vaig aconseguir res. Vaig deixar currículums, però res», conclou. Va acabar treballant en un altre hotel.