'Kellys' contra el treball precari

Hi ha molts senyors encorbatats pelParlament Europeu. A les entrades i sortides i a les portes giratòries. Un funcionari ho confirma davant un grup de dones. Aquestes li han rebutjat alguns comentaris com allò que el partit grec Alba Daurada no és que sembli mig nazi. «És nazi nazi». Però en la qüestió de les corbates li donen la raó.

La cita amb el funcionari és una de les últimes activitats per a les ‘kellys’, les que netegen les habitacions dels hotels, en el seu segon assalt a Brussel·les. Ho han fet juntament amb dues advocades de la CNT Marsella i dues angleses del sindicat United Voices of the World. «A l’NH Marseille les cambreres de pis van estar sis mesos de vaga», explica Hannah Davodeau, una de les sindicalistes franceses. La seva presència allà, en certa manera, ja és disruptiva pel fet de ser un gran grup de dones, majoria de treballadores manuals, que vesteixen de color verd estrident en un espai burocratitzat i de moqueta grisa. «Organitza’t si no vols que t’organitzin», és el lema de les samarretes.

Per a algunes, com Yolanda García, de 55 anys i arribada de Benidorm, és la seva segona vegada. La primera va ser el 2017 quan van portar a aquesta institució la seva situació precària. Hi tornen ara perquè el problema continua sense resoldre’s. I tornen, com diu l’advocada Eulalia García de Laie Advocats, «amb els deures fets». El col·lectiu ha redactat una proposta de directiva que podria acabar amb els subcontractes il·legals a Europa. Els eurodiputats decidiran l’atenció que mereix. «L’externalització afecta tots els sectors, però especialment a elles. El seu cas és massa evident», explica García.

«Un hotel per funcionar necessita habitacions netes, sense cambreres no hi ha habitacions netes. Les habitacions són part estructural. Per això la nostra externalització és tan humiliant», comenta Yolanda. El 67% de les cambreres de pis, a més, acaben amb malalties cròniques que fins fa poc ni es reconeixien com a malalties laborals. «¿En quina altra professió s’admet una cosa així?». Es responen elles mateixes: devaluació de les cures, treball feminitzat.

Comença l’assemblea

A l’assemblea es comencen a escoltar algunes de les principals reivindicacions del col·lectiu. Es recorden els punts forts que hauran d’exposar davant els parlamentaris, dimarts; i davant la Direcció General d’Ocupació de la Comissió Europea, dimecres. 

- Aquesta directiva persegueix l’enriquiment injust, això li entra a tot el món al cap, diu una.

- Quan tu et queixes sobre alguna cosa al cap de l’hotel, et diu que no ets la seva empleada. Però, ¿a qui et queixes? De vegades les empreses són hòldings, no saps ni on són, ni la seva seu física.

- I a l’hotel no tens dret ni a representació sindical perquè, al no ser treballadora de plantilla, et diuen que et busquis el teu propi sindicat. ¿Qui ens representa?

La resposta és elles.

Entre punt i punt de la directiva, s’emboliquen a discutir sobre assumptes propis. Una d’elles recorda que el seu fill, que va treballar per a una empresa de neteja a la City de Londres, li va explicar els ‘contractes zero’, contractes que exigeixen al treballador estar disponible 24 hores, però no garanteixen que l’ocupador li doni feina. «¿I allò de la motxilla austríaca?», deixa anar una altra. Algunes no saben de què parla. Ella ho explica: «És la proposta amb què la ministra d’Economia en funcions Nadia Calviño pretén que siguin els treballadors qui ens paguem el nostre propi acomiadament destinant una part de la nòmina», s’emprenya. Ella mateixa explicarà l’endemà què és això de la motxilla austríaca a una tècnica de Treball de la Comissió que sembla que desconeix l’assumpte. 

«Ser cambrera de pis per 850 euros no està pagat per a tot el que fem», comenta Isabel Rodríguez, ‘kelly’ amb més de 30 anys d’experiència en un hotel de luxe de Barcelona. Ella és la presidenta del comitè. El cap la coneix com ‘la roja’. «A molta honra», replica. Al seu hotel totes el personal de neteja d’habitacions és extern. «Però gràcies a l’acord intern, hem aconseguit millores». Abans fregaven el terra de genolls o portaven a pols la roba. Després van aconseguir un carro, però aquest pesava 90 quilos. Finalment, en van aconseguir un de més lleuger. «Gràcies al sindicat».

«Pensa que bona part de les ‘kellys’ que veus aquí són les més afavorides, les fixes, les que estan en millors condicions», comenten l’advocada. Les externes cobren de mitjana un 40% menys. Els subcontractes comporten més precarietat i inestabilitat. «Si un dia estàs malalta o no acabes les teves habitacions a temps i et negues a fer més hores, et poden sancionar i ho fan», explica Amparo Pacheco, ‘kelly’ de 50 anys de Fuerteventura. 

També volen conciliar millor. Algunes d’elles, amb fills ja grans, es lamenten per no haver passat més temps parlant amb ells. «Arribes tan rebentada que només et dona per llançar-te al sofà», comenten. També estan fartes de viure pensant en els diners. «De vegades me n’he anat a sopar amb la meva família i després he estat pensant que per què m’hauré gastat aquests 30 euros. No és vida», diu Yolanda.

La visita al Parlament Europeu es fa a petició d’Unides Podem i Vania Arana, la portaveu de les ‘kellys’, diu davant els eurodiputats que això «això és esclavitud moderna». Idoia Villanueva, l’eurodiputada per UP, proposa crear un grup de treball. Assegura que la situació és «insostenible». Aquesta primera vista passa ràpid, totes saben que la important serà la de l’endemà davant la Comissió, els qui tenen realment la iniciativa parlamentària. «Demà poden donar senyals de si estan per la feina, o tenen miraments», comenten abans d’anar-se’n a sopar.

Aliança internacional

Aquella nit, les ‘kellys’, abans de les postres, creen una plataforma unitària per sumar energies amb les seves companyes de França i el Regne Unit. En menys de dues hores ja tenen un compte de Twitter i un nom: ‘We end outsourcings’ (‘Nosaltres acabem amb l’externalització’). «A guerreres no ens guanya ningú», diuen. «Nosaltres estem prenent acció directa», explica Claudia Torvet, treballadora afroboliviana establerta al Regne Unit, i membre d’un sindicat de treballadores precàries amb un 40% de població llatina.

L’endemà, abans d’arrencar, les ‘kellys’ traven amistat amb una cambrera migrant espanyola que treballa a l’hotel on elles mateixes s’allotgen. Encerten de ple amb les seves prediccions: també allà on som les cambreres de pis són externes. Cobren 5 euros per habitació i l’hoteler s’adhereix al conveni espanyol i no al belga emparant-se que la cadena és espanyola. «Més trampes», critiquen. I així, ja indignades, es posen en ruta cap al parlament.

Els membres de la Comissió assisteixen novament a les peticions de les ‘kellys’. Els «garanteixen que ho analitzaran tot amb interès», tot i que adverteixen que la Comissió té «competències limitades». Primer, les deriven a les inspeccions de treball i a la regulació del propis estats, i les ‘kellys’ contesten que les inspeccions de treball a Espanya «són insuficients, poc eficaces i fins i tot avisen l’hoteler abans d’arribar» i que la llei, un bon exemple en són elles, «s’incompleix sistemàticament». Una tècnica de la Comissió els suggereix que facin un mapatge dels hotels que fan bones pràctiques, i les ‘kellys’ contesten que el mapatge ja està fet i el segell de bones pràctiques preaprovat, per exemple, pel parlament català. Si encara no s’aplica és per falta de desenvolupament. 

Un segell estès de bones pràctiques potser els hauria estalviat d’allotjar-se a l’hotel on són a Brussel·les i que també precaritza altres col·legues. 

Els membres de la Comissió els diuen que ara mateix «estan finalitzant el seu mandat», i les ‘kellys’ els contesten que «no volen excuses i que fa dos anys també van arribar fins allà sense resultats».

Notícies relacionades

Vichy Catalan dona suport al projecte Camí de Mar

Una fallada als frens és la principal hipòtesi de l’accident mortal

«Només et dic que jo he acabat fent floretes en un llibreta. He deixat d’escoltar, vaig perdre l’interès» diu Yolanda, a qui se li ha quedat un sabor «agredolç», després de finalitzar la sessió.

Es queden en grupets parlant després de la sessió. Algunes es mostren més optimistes que d’altres. Però totes tenen clar que no pensen acabar allà. «Sigui com sigui ho aconseguirem amb la pressió popular, necessitem més visibilitat, i més aliances». Ja estan fent plans per viatjar a Londres amb el seu nou sindicat amic. Ja volen posar en marxa el grup de treball. «Que tots ho sàpiguen: això no va només de les ‘kellys’, aquesta directiva és contra tot el treball precari».