Aquests són els deures socials del futur Govern

El sector social no pot esperar més. La pobresa cronificada com a herència de la crisi, la por d’una nova recessió i un any sense Pressupostos aboquen les oenagés a demanar mesures urgents al futur Govern central. Els reptes estan més que clars. Més de mig milió de llars sobreviuen sense cap ingrés, Espanya lidera l’índex de pobresa infantil a Europa, les llistes d’espera de la dependència sumen ja 400.000 persones i el preu de la vivenda dispara els desnonaments, amb 164 execucions diàries. Per començar, tot el tercer sector exigeix, ja obertament, una renda mínima d’ingressos de cobertura estatal i que les diferents comunitats autònomes la puguin anar complementant.

La convocatòria electoral va paralitzar l’aprovació de tres lleis que el sector considera «essencials». Primer, la llei contra la violència infantil, que ha de protegir els menors en cas d’abús i agressió sexual. Segon, la llei de vivenda, que va aconseguir entrar al Congrés dels Diputats però que tampoc va ser aprovada i que preveu protegir les persones més pobres que són expulsades de casa seva sense cap alternativa. I tercer, lallei estatal de drets LGTBI, que té el propòsit de blindar els drets de les persones homosexuals, transsexuals, bisexuals i intersexuals.

També hi ha consens a les entitats en la necessitat d’ampliar la prestació per fill a càrrec, tant a l’hora d’augmentar la prestació i el nombre de llars que la perceben com d’assegurar que tots els pares puguin portar els nens a laguarderia, especialment aquells que ara no s’ho poden permetre per qüestions econòmiques. El sector també clama per un increment pressupostari perquè l’Estat pagui la dependència que li pertoca, que és el 50% de la inversió. I en definitiva, que la inversió social vagi creixent de manera exponencial any rere any fins a aconseguir, almenys, revertir les retallades de fa una dècada.

Queda també pendent el final de les devolucions en calent, el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i la modificació de la llei d’estrangeria per agilitar els tràmits i facilitar que les persones migrants es puguin incorporar al mercat de treball abans que acabin en l’exclusió social. També es reclama més suport als refugiats i als menors no acompanyats, després del col·lapse evident de l’Administració.

La gran majoria de totes aquestes demandes les entitats socials se les saben de memòria. Van ser les mateixes reclamacions que van fer arribar als partits durant les dues últimes campanyes electorals i que ara, amb l’anunci del pacte de Govern entre el PSOE i Unides Podem, han tornat a enviar. Alguns, comSave the Children, han posat panses a la carta que han remès a les forces polítiques progressistes. «Diuen que van molt bé per a la memòria, perquè no se’ls oblidi», expliquen fonts de l’oenagé. Preguntats per EL PERIÓDICO, els actors de la societat civil creuen que invertir diners en els que menys tenen és com realment es combat un feixisme que va guanyant adeptes.

Infància: 100 euros al mes per fill vulnerable

«Espanya és el segon país amb més pobresa infantil de la UE, necessitem garantir un futur digne per als nostres nens», sentència Ricardo Ibarra, director de la Plataforma Estatal d’Infància. En pobresa infantil només la supera Romania, amb un 32% de nens i nenes en risc d’exclusió social. Per aturar aquest problema, la plataforma demana augmentar la prestació amb fill a càrrec finsals 100 euros al mes(actualment està en 30 euros). A més, proposa un augment en el nombre de beneficiaris. «Hi ha famílies molt pobres que no perceben aquesta ajuda». I és que només es concedeix a les llars que sobreviuen amb menys de 12.000 euros, tot i que es consideren pobres aquells que estan per sota dels 19.000. Save the Children demana que les mares solteres i les famílies amb pobresa greu percebin150 euros al mes per fill a càrrec.

Les dues entitats plantegen que l’educació de 0 a 3 anys per a les famílies vulnerables siguigratuïta amb 70.000 places més, així com abordar d’una vegada la segregació escolar. «No pot ser que tinguem escoles de rics i escoles de pobres», recalca Carmela del Moral, analista jurídica de Drets d’Infància de Save the Children. «És una qüestió d’inversió. Hem de garantir el futur d’aquests nens; no és sostenible que gairebéun de cada tresestigui en risc d’exclusió social. Això tindrà conseqüències». I posa en relleu la taxa d’abandonament escolar a Espanya: gairebé el doble de la mitjana europea.

Tots dos insisteixen a aprovar d’una vegada la més que necessària llei contra la violència infantil, la qual, entre altres coses, augmenta els terminis per poder denunciar assetjament o agressió sexual en la infància, però també fixa un sistema per prevenir i evitar aquesta xacra. També l’Unicef demana l’aprovació urgent d’aquesta llei. «Seria un important gest de compromís amb la infància i amb els 30 anys de la Convenció sobre els Drets del Nen –que es commemora aquest any– que la primera acció del nou Govern i de la nova legislatura, fos l’aprovació d’aquesta llei», demanen des del comitè espanyol. 

Serveis socials: mig milió de llars sense ingressos

El 21,5% d’espanyols viuen en risc d’exclusió social. I, segons l’última enquesta de població activa,563.7000 llars resisteixen sense cap ingrés. Són més de mig milió de persones que viuen en el no-res. «No podem continuar veient aquestes dades, el Govern ha d’actuar perquè totes les persones puguin viure en igualtat», assenyala Anna Abril, responsable d’incidència social de Càritas.

Totes les entitats consultades coincideixen amb els mateixos deures per al Govern: implementar unarenda mínimavital d’ingressos estatal, que després la resta de comunitats autònomes puguin anar complementant. Es tracta d’una mesura que ja estava inclosa en l’estratègia nacional de la lluita contra la pobresa.

La realitat deixa entreveure, segons el sector social, que en aquests moments el desordre regna en aquest sentit. Els criteris d’accés, lesprestacionsi les cobertures de cada comunitat autònoma són totalment diferents, i no estan resolent el problema. «Nosaltres proposem que l’Estat asseguri uns ingressos de 400 euros a totes les llars per sota del llindar de pobresa i, a partir d’allà, que complementin la renda les diferents comunitats», apunta Carlos Susías,  president d’EAPN Espanya, la Xarxa Europea contra la Pobresa i l’Exclusió Social. També demana millorar la qualitat de l’ocupació com un«instrument de cohesió social i d’accés a drets».

Des de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials, José Manuel Ramírez també assenyala l’augment delfinançament dels serveis socials municipalsa través del pla concertat de prestacions bàsiques. Són aquelles relacionades amb l’alimentació, la roba i la vivenda d’emergència.

«Rajoy va retallar un 75% l’aportació de l’Estat, caldria multiplicar-la per 10 fins a 290 milions», diu Ramírez. ¿No és molt? «No s’adonen quepot trencar la cohesió social. És gasolina per al feixisme. Invertir en benestar social és invertir en democràcia, però sembla que la cohesió territorial és més important que la social».

Dependència: falten 1.700 milions

«Cada dia moren 80 persones a Espanya esperant els ajuts a la dependència». Així de contundent es mostra José Manuel Ramírez, portaveu de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials. Segons les últimes dades de l’Imserso, relatives al mes d’octubre, 261.184 persones tenien reconeguda alguna prestació de dependència però no la podien disfrutar per falta de recursos. A més,153.769 més esperaven per ser valorades. En total, gairebé mig milió de ciutadans estan en la llista d’espera esperant aquesta prestació. «L’Estat ha d’aportar el finançament per acabar amb aquesta situació», demana Ramírez, que constata que el 50% de la inversió que hauria d’aportar la Moncloa no està arribant.

Per dur a terme aquesta ingent operació, l’entitat té calculat que el Govern hauria de consignar1.700 milionsd’euros dels Pressupostos Generals de l’Estat. Amb això es revertirien les retallades i s’aportaria la quantitat que l’obliga la llei. Sabent les enormes dificultats d’aconseguir tot aquest dineral, l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials proposa que cada any la inversió en dependència augmentien 500 milions.

Una altra qüestió a resoldre és la de reconèixer els cuidadors de la llar. Hi ha centenars de llars que, davant de la falta d’accés a les prestacions de dependència, opten per contractar persones que es cuidin dels dependents, que normalment recau en persones migrants que no tenen papers. «Aquestes persones no estan plenament incorporades en el règim de la Seguretat Social», explica Ana Abril, coordinadora d’incidència política de Càritas Espanyola. «És una mesura urgent, necessària i justa», afegeix.

I Carlos Susías, d’EAPN Espanya, demana a l’Estat que, en matèria d’envellimenti pensions, es dediqui a buscar un mètode o una estratègia per als pròxims 30 anys que sigui sostenible. Precisament quan les dades demogràfiques apunten a una multiplicació de possibles beneficiaris.

Vivenda: la regulació dels lloguers

«Tenim un problema sagnant ambl’accés a la vivenda a Espanya», descriu Susías. Cada dia hi ha 164 desnonaments a Espanya, i més de la meitat són de persones que vivien de lloguer. Tot i que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) li afegeix els «invisibles»: aquells en què els llogaters se n’han d’anar per la porta del darrere perquè el lloguer ha pujat i no hi ha qui pagui preus tan elevats.

«No podem permetre cap desnonament més amb un reallotjament garantit», critica Ana Abril des de Càritas. Precisament, aquesta era una de les mesures incloses en la llei de vivenda de la PAH, que va arribar a la Mesa del Congrés, però que la convocatòria electoral va catapultar al calaix dels papers mullats. Segons explica una de les portaveus de la PAH, Lucía Delgado, aquesta llei plantejava que quan algú no pugui pagar la hipoteca, saldi el seu deute deixant la vivenda al banc. 

Però ho demanava de manera retroactiva: és a dir, que se saldés el deute de les milers de llars que no ho van aconseguir. També plantejava que tot el parc de vivenda dels bancs rescatats amb diners públics es convertís de lloguer social i que cap companyia pogués tallar ni llum, ni aigua ni gas a ningú sense abans haver comprovat que no és una família vulnerable.

L’augment del parc de vivenda social és una demanda coral entre totes les entitats socials, que ho situen com una veritable prioritat. No obstant, insisteixen que ha de ser de lloguer. «Ja hem vist què ha passat amb els pisos de compra, que han reduït brutalment el parc de vivenda social», afegeix el representant d’EAPN.

Així mateix, una cosa essencial que reclama la PAH és que els governs, ja siguin estatals, municipals o autonòmics,puguin regular el preu del lloguermodificant la llei d’arrendaments urbans. Una cosa, insisteix Delgado, que ja passa en llocs com ara Nova York i Alemanya. 

Migracions: acabar amb la llei d’estrangeria

Posar fi a les concertines, a les devolucions en calent, els CIE i començar a tractar la immigració des de la perspectiva social i de drets, i no sota l’òptica de seguretat. Aquesta és la principal demanda que planteja la Xarxa Espanyola d’Immigració i Ajuda al Refugiat. No «ens podem permetre que Marlaska segueixi com a ministre», concreta Rafael Escudero, el director de l’entitat. Segons ell, perquè ha blanquejat les devolucions il·legals, ha aplicat l’opacitat a les fronteres i el tracte als immigrants, s’ha plantejat el retorn dels menors migrants tutelats als seus països, i ha mantingut els Centres d’Internament d’Estrangers «unes presons encobertes que no serveixen per a res» assegura el director.

Un dels passos que proposa aquesta i diverses entitats que atenen persones migrants és el fet de contractar més professionals en estrangeria. Constaten el col·lapse general del sistema. Ja siguin les sol·licituds de persones refugiades, que poden trigar dos any a donar cita, fins als ajuts per a persones sol·licitadores d’asil, amb esperes de gairebé un any. «Fan falta moltes mans, no pot ser que la gent estigui tant temps esperant els papers», explica Escudero. Tot i que afegeix que caldria permetre el «silenci positiu», és a dir, que si el migrant aporta tota la documentació necessària se li renovin els permisos, sense més ni més.

Un col·lapse que també veu la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat. «És necessari dotar de mitjans materials i recursos humans suficients, són urgents els més de 100.000 expedients pendents», expliquen.

També demanen que els processos d’acollida i inserció social es descentralitzin i els assumeixin les comunitats autònomes o, fins i tot, els municipis. «Veiem una falta de places i recursos flagrants, però les comunitats i les ciutats no hi poden fer res, tot i que són les administracions que més podrien fer-hi», afegeix.  I demanen canvis en la llei d’estrangeria perquè els migrants puguin aconseguir més fàcilment un contracte de treball a Espanya.

Drets LGTBI: parar els peus als atacs feixistes

La FELGTBI, Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals, constata, junt amb els diferents observatoris autonòmics, que cada any se solen registrar prop de 700 actes de discriminació al col·lectiu, entre els quals agressions físiques. «Ha crescut la violència física i verbal per part de persones feixistes. Abans l’homofòbia no s’expressava en públic, era políticament incorrecte. Ara veiem que hi ha carta blanca i aquesta gent ha perdut la por d’agredir-nos», constata Mané Fernández, vicepresident de la Federació.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

En aquest sentit, la federació planteja, ara més que mai, que s’aprovi la llei estatal dels drets LGTBI. Una norma que permetria multar tots els actes discriminatoris i que blindaria el tracte a les persones del col·lectiu. Aquest text també va arribar a les portes del Congrés, però la convocatòria electoral va fer que se n’anés en orris.

Una mesura indispensable que demana el moviment és permetre el canvi de nom de les persones ‘trans’ modificant la llei 3/2017. «No pot ser que una persona només es pugui canviar el nom si li diagnostiquen distròfia de gènere. Hem d’apostar per l’autodeterminació de cadascú». I això s’ha de tenir en compte tant en el registre civil com en els tràmits de la documentació del permís de residència per a les persones estrangeres.