L'obsessió pels filtres d'Instagram amenaça l'autoestima dels usuaris

«Els filtres que trobem en xarxes com Instagram o Snapchat et creen la il·lusió d’una bellesa que mai aconseguiries en la vida real i, en certa manera, et creen unes expectatives de com hauries de ser per encaixar en aquest ideal», afirma Mateo Jaramillo, de 24 anys. El jove, com molts altres de la seva generació, reconeix que fa anys que no puja una imatge de si mateix sense cap tipus de retoc. «Sempre m’he sentit insegur per com es veu el meu nas en les fotografies, però ara que puc veure en temps real com quedaria retocada,la idea d’operar-me està cobrant força», afirma. La seva història no és un cas aïllat. Cada vegada són més els experts que adverteixen que la moda dels filtres de realitat virtual que embelleixen i distorsionen les faccions està afectant la manera amb què els usuaris es veuen a si mateixos,aguditzant inseguretatslatents.

Les revistes mèdiques han batejat aquest fenomen com a‘dismòrfia de Snapchat’, amb referència a la primera xarxa social que va treure les populars màscares digitals que deformen el rostre en temps real. Els primers filtres permetien veure’s, per exemple, amb enormes i brillants ulls i unes divertides orelles de gos (o gat). Però ara la retòrica ha canviat. Actualment, els més populars s’han convertit en una einad’embelliment instantani. Un sol clic permet transformar radicalment la fisonomia de l’usuari creant la il·lusió d’uns ulls més grans, llavis prominents, pòmuls marcats i nas fi. I és aquest el nou estàndard de bellesa digital amb què competeix la realitat.

El55% dels cirurgians plàsticsnord-americans reconeixen un augment del nombre de pacients que acudeixen a la seva consulta perquè volen assemblar-se més alreflex dels seus filtres. Un estudi recent publicat a la revista ‘JAMA’ alerta d’aquest fenomen a l’alça. Els investigadors hi expliquen que els clients ja no acudeixen a la cirurgia per assemblar-se més als seus famosos de referència, sinó que reclamen acostar-se més a la seva pròpia imatge captada a través d’un filtre. Dins d’aquesta nova lògica, les novesoperacions més demandadestenen a veure amb corregir l’asimetria facial, la caiguda de les parpelles, l’aparença de les arrugues i l’aspecte del nas. També s’ha incrementat de manera significativa la demanda d’un augment de llavis per acostar-se a aquesta imatge que a través d’un filtre pot aconseguir-se en qüestió de segons.

El miratge de la bellesa digital

Els professionals de la medicina i la cirurgia estètica reconeixen que el boom de les ‘selfies’ també ha irromput amb força en les consultes espanyoles. L’últim sondeigrealitzat per la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica (SECPRE) indica quemés del 10% dels espanyolsja acudeixen a la clínica estètica amb un ‘selfie’ com a referència per a l’operació. «Des de fa un o dos anys hem constatat un increment d’una mica més del 50% dels tractaments que es refereixen a petits retocs a nas, llavis, ulleres o per mitigar les arrugues incipients del rostre», explicaAlberto Morano, vicepresident de la Societat Espanyola de Medicina Estètica (SEME). L’expert vincula aquest auge a la influència de les xarxes socials. Ara les imatges de l’abans i el després s’han convertit en un fenomen viral, els més joves naveguen en un entorn en què elsretocs estèticsestan totalment normalitzats. Això, a més, coincideix que l’edició fotogràficas’ha democratitzat fins al punt que tothom hi pot accedir amb l’ajuda d’un dispositiu mòbil.

La suma de tots aquests factors al món digital configura uns nous estàndards de bellesa que, al traspassar-se al món real, no són més que un miratge inabastable. El rostre perfecte d’Instagram difícilment té parangó amb la realitat. Fins i tot passant per la sala d’operacions. «Hi ha retocs que sónimpossibles d’aconseguiren la vida real», diuJesús Benito Ruiz, president de l’Associació Espanyola de Cirurgia Estètica Plàstica (AECEP). El cirurgià explica, per exemple, queafegir un volum excessiu als llavis podria deformar el rostre; també remarca que no té sentit intentarcorregir una asimetria facialque només hi ha a la càmera. «És un problema que els pacients vagin a una consulta atribuint ‘deformitats’ que han sigut creades per la mateixa càmera. Però també és preocupant que el seu objectiu sigui operar-se per millorar la seva aparença en les ‘selfies’ o assemblar-se més a la seva imatge retocada», diu el cirurgià. «No és raonable que els ‘selfies’ marquin l’estàndard de bellesa perquè res que fem en la realitat podràcompetir amb una imatge digital, fictícia i idealitzada», afirma.

I és que la irrupció dels nous filtres d’embellimentestà desdibuixant la línia entre realitat i fantasia.  En lacomunitat mèdicaja són molts els professionals que es mostren obertament preocupats per les implicacions d’aquest fenomen. En vista d’això, els experts apel·len a l’ètica quan es detectin «preocupacions que van més enllà del bisturí i l’agulla». «Cap professional hauria d’entrar en la trampa de prometre una cosa que no es pot aconseguir. La nostra feina també consisteix a saber dir que no a les demandes dels nostres pacients, dialogar amb ells, entendre quines són les seves preocupacions reals i, si és necessari, redirigir-los a professionals que brindin atenció psicològica, argumenta Benito Ruiz, que recorda que la salut mental sempre és la màxima prioritat.

L’autoestima a l’era dels filtres

Els efectes adversos dels filtres persisteixen fins i tot quan desapareixen i l’usuari torna a visualitzar el seu rostre sense cap tipus de distorsió. És en aquest moment quan sorgeix la inevitable comparació entre ‘jo real’ amb el ‘jo retocat’. I és clar que la imatge natural mai podrà estar a l’altura de la que ha sigut dissenyada com a màscara de bellesa. «L’omnipresència d’aquestes imatges filtrades pot afectar l’autoestima, fer que un se senti malament per no ser així al món real i fins i tot pot provocar un trastorn dismòrfic corporal [BDD, per les seves sigles en anglès]», argumenten alguns articles científics sobre la qüestió. «Aquest trastorn és més que una inseguretat o una falta de confiança. És un problema de gran transcendència que només se soluciona amb atenció psicològica», afirmen els experts.

«Elperill d’aquests filtres d’embellimentés que afecten tant l’autoimatge com l’autoestima. Si t’acostumes a veure’t a tu mateix a través d’una imatge distorsionada, pots desenvolupar untrastorn dissociatiu[en què ja no et reconeixes a tu mateix en una fotografia que no estigui retocada] i posteriorment untrastorn dismorfofòbic[per no poder estar a l’altura de la imatge digital]», explicaÚrsula Eleonore Oberst, psicòloga i professora de la Universitat Ramon Llull (URL). «El problema és que transmeten la idea que per veure’t bé has d’ajustar el teu rostre al que veus reflectit a la pantalla», afirma. La psicòloga argumenta aquesta pressió social per encaixar en aquests cànons de bellesa irreals pot resultar particularment perillosa per a col·lectius psicològicament vulnerables com és el cas delsadolescents. «No és sa que en una edat en què estàs forjant la teva identitat les xarxes socials t’exposin a un estàndard fictici. Perquè, tot i que sàpigues que hi poden haver retocs, és un problema que aquestes distorsions passin a formar part de la teva visió de la realitat», diu Oberst.

L’obsessió per encaixar en els cànons de bellesa digitals pot traslladar-se al món real en forma d’un trastorn obsessiu, com és el cas dels ja diagnosticats casos de dismòrfia de Snapchat. El  manual de‘Classificació internacional de malalties’de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix aquest tipus d’afectacions com una preocupació persistent per uns defectes físics o imperfeccions aparentment imperceptibles per als altres que generen un profund malestar en el subjecte que el pateix. I és que quan s’imposa la ‘dictadura del filtre’ és fàcil que tot el que no se situï en aquests paràmetres es vegi com una anomalia. D’aquí a l’obsessió per encaixar en els cànons estètics tan sols hi hauria un pas. «Tot i que molts vegin tot això com un passatemps, l’afany per exposar-se a uns cànons extrems té conseqüències extremes sobre la salut mental», afirma Oberst.

Filtres, de la diversió a l’obsessió

L’última i tecnològicageneració del 98ha crescut en un món de xarxes socials on qui no té un perfil aspira a tenir-lo. Abans Fotolog, Tuenti i Facebook. Ara, Snapchat i Instagram. Aquestes plataformes ja formen part de la manera en què les noves generacions es relacionen amb el món. Sis joves, tots ells de 21 anys, aporten el seu testimoni sobre la seva relació amb els filtres d’Instagram, una tendència que alguns defineixen com a passatemps però que d’altres reconeixen que acaba anant més enllà.

Carmen Olivares, usuària de màscares digitals, explica que els retocs digitals són la manera més ràpida i suportable de bregar amb les expectatives socials: «Hi ha una pressió social per la perfecció, tinc certs problemes d’autoestima o disfòria depenent del dia, i utilitzo sobretot aplicacions com Photoshop abans de publicar fotos on soc el centre d’atenció –normalment si és amb amics, no–, però acostumo a blanquejar-me les dents. Són dos minuts i t’estalvies la pressió que comporta deixar-los».

Per a María Ávila, els filtres no són més que un passatemps: «Utilitzo filtres de tant en tant, són creatius i divertits. És curiós veure’t amb algun tret amb què no estàs familiaritzat, són eines cada vegada més desenvolupades que et permeten veure’t amb alteracions en temps real senzillament aplicant el filtre. Sí és cert que hi ha gent que després no se saben reconèixer sense ells; jo no em sento en aquest punt, els utilitzo com a passatemps».

Leire González reconeix que aquestes màscares d’embelliment afecten la manera en què es percep a si mateixa: «Utilitzo el filtres de tant en tant per diversió, surten mems que em fan molta gràcia. Però és cert que quan tinc un dia en què em veig particularment bé, utilitzo la càmera normal i inconscientment canvio a la d’aplicacions com Instagram. No sé per què, però suposo que el meu cervell s’ha acostumat a la imatge neta que deixen els filtres. Em veig millor amb filtres subtils o que incorporen elements com pestanyes encara que vagi maquillada».

Amb una mirada crítica, Clara García argumenta que l’ús d’aquests filtres pot generar una addicció: «Quan van introduir els filtres que modifiquen els trets facials, els utilitzava com a una cosa divertida i per veure com quedaven. Però quan els utilitzes assíduament et veus millor i al final et costa penjar una foto sense filtres. A mi m’ha passat, al final només em reconeixia amb ells. Em vaig adonar que el tema era seriós quan un amic va respondre a una història que vaig penjar utilitzant un dels filtres dient-me que no semblava jo. Crec que els filtres tan exagerats són una addicció i poden suposar un problema per a gent amb poca autoestima, sobretot per als adolescents».

Notícies relacionades

Vichy Catalan dona suport al projecte Camí de Mar

Una fallada als frens és la principal hipòtesi de l’accident mortal

Laia García, en canvi, considera que l’ús d’aquestes màscares està propiciat per la mateixa manera de funcionar de xarxes com Instagram: «Acostumo a utilitzar filtres que afavoreixin els meus trets facials. Crec que els d’Instagram es van crear per divertir, igual que els que deformen la cara o els que distorsionen la veu. Però ara es pot veure un augment dels que modifiquen la cara segons els estàndards de bellesa actuals i que dissimulen imperfeccions com l’acne. Al cap i a la fi es tracta d’una xarxa social en què la imatge és molt important i és normal que s’utilitzin aquesta mena d’efectes».

Pau Ruano Alarcón, com molts joves de la seva generació, reconeix que el que va començar com a una cosa divertida s’ha convertit en un problema potencial: «Acostumo a utilitzar filtres per dos motius: perquè em fan gràcia o perquè m’agrada com em queden. Quasi mai penjo un ‘selfie’ sense filtre, no em sento còmode sense ells. De vegades tinc problemes d’autoestima i suposo que per això els acabo fent servir. El filtre li afegeix un toc, però només l’utilitzo a les històries; si són fotos del perfil, com a molt tenen algun retoc de color.