Un jutge ordena la immediata devolució dels béns aragonesos dipositats al Museu de Lleida

El jutge del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 de Barbastre ha estimat íntegrament la demanda del Bisbat de Barbastre-Montsó, en representació de les 43 parròquies d’aquesta diòcesi, contra el Bisbat de Lleida i el Consorci del Museu de Lleida, als quals reclama 111 peces d’art sacre. 

El Govern ha anunciat que recorrerà la sentència i ha lamentat que el jutge hagi fet «cas omís» dels arguments de Catalunya.

«La propietat és de les parròquies»

El magistrat considera que està «completament acreditada la propietat de les parròquies» i que els béns han de ser tornats de manera immediata. En la seva sentència, de 80 pàgines, el jutge Carlos Lobón afirma «que els béns ressenyats són propietat de cadascuna de les parròquies de les quals procedeixen i que han de ser tornats de manera immediata, a cadascuna d’elles, per mediació del Bisbat de Barbastre-Montsó a la seva seu social». La vista oral es va celebrar el mes de maig passat.

Després de la presentació de la demanda, el Bisbat de Lleida va reconèixer que 28 obres eren propietat del Bisbat de Barbastre-Montsó, però va mantenir que les restants eren de la seva propietat, ja que havien sigut adquirides mitjançant usucapió. Igualment, el Consorci del Museu de Lleida va admetre la propietat del Bisbat de Barbastre-Montsó sobre 28 de les 111 peces, tot i que no sobre les 83 restants i, en el seu escrit demanava, a més, que, en cas d’estimar-se la demanda del bisbat d’Osca, aquest es fes càrrec de les despeses de conservació dels béns.

Sobre la qüestió central del litigi, és a dir, dirimir de qui és la propietat dels béns, el jutge assenyala l’existènciad’un acord firmat el dia 30 de juny del 2008 entre els dos bisbats, en què el de Lleida reconeix que els béns pertanyen a les parròquies transferides a la Diòcesi de Barbastre-Montsó, acord en què s’acataven les resolucions eclesiàstiques i es reconeixia que les obres pertanyien en propietat al bisbat demandant.

Les resolucions eclesiàstiques esmentades en l’esmentat acord del 30 de juny són el Decret de la Congregació per als Bisbes de 8 de setembre del 2005, després confirmat de manera definitiva pel Decret del Suprem Tribunal de la Signatura Apostòlica del 28 d’abril del 2007, que va resoldre que aquestes obres pertanyien a les parròquies segregades i que havien de ser retornades, ja que eren al Museu de Lleida a títol de dipòsit.

Reconeixement inequívoc

El jutge centra la qüestió a l’expressar el següent: «La rellevància d’aquest acord firmat per les dues parts constitueix una declaració en la qual, per part de la demandada, es reconeixia inequívocament la propietat de les parròquies de la part aragonesa, i en què literalment s’indicava que ‘els dos Bisbats reconeixen que la propietat dels referits béns eclesiàstics correspon a les parròquies transferides a la Diòcesi de Barbastre-Montsó’».

També considera actes propis de reconeixement de propietat la posició mantinguda pel bisbat lleidatà en l’acte de conciliació de data 31 d’octubre del 2017, en què el seu lletrat manifestava que reconeixien el conjunt de sentències que hi ha hagut tant dels tribunals de l’Estat com de les autoritats eclesiàstiques o la sol·licitud dirigida a la Conselleria de Cultura de la Generalitat per demanar autorització per disposar de les peces que estaven en possessió del Museu de Lleida. Pel jutge, totes són manifestacions «suficients i inequívoques per considerar completament acreditada la propietat de les parròquies segregades» i, per tant, estimar la demanda.

En cap altre sentit, tot i que la part demandada nega que els béns tinguin consideració de «béns preciosos» per al jutge no hi ha cap dubte, ja que el Codi de Dret Canònic considera com a tals tots aquells que tenen un valor notable per raó de l’art, de la història o de la matèria.

Notícies relacionades

Així va ser 'la presa' del Museu de Lleida per requisar les obres de Sixena

Museu de Lleida, vida després de Sixena

Sobre els actes de restauració i conservació de les peces que reclama el museu lleidatà, reitera el jutge que el Bisbat de Lleida no va rebre la possessió dels béns en concepte d’amo, sinó que els va rebre en concepte de dipòsit, amb la finalitat de guardar-los, conservar-los i fins i tot restaurar-los, i no mitjançant la realització de negocis jurídics translatius de la propietat. Respecte a despeses reclamades pel Consorci del Museu de Lleida al Bisbat de Barbastre-Montsó en concepte de manteniment, conservació i restauració de les 111 peces, el jutge desestima el sol·licitat pel Museu perquè aquest no va fixar amb claredat la quantitat concreta que reclamava, i tampoc considera vàlides les bases incloses en l’escrit d’aclariment que va presentar en l’audiència prèvia a la vista oral perquè són unes bases que «no serveixen per quantificar les despeses de conservació que reclama».

Contra la sentència dictada hi pot haver recurs d’apel·lació,en el termini de 20 dies, davant de l’Audiència Provincial d’Osca.