Explosió a la petroquímica: la casa dels vidres trencats

Un ‘déjà vu’ amb la por al cos. Maria Jesús Ariza tenia set anys quan de la mà de la seva mare va haver de córrer escales avall i sortir al carrer a buscar refugi el dia en què un atemptat terrorista va provocar una gran explosió en unes conduccions d’hidrocarburs de l’empresa Empetrol, a Vilaseca. Va ser el 12 de juny de 1987. L’ona expansiva va destrossar els vidres del pis dels seus pares, a la carretera N-340, a l’entrada de la Canonja (Tarragonès). Aquest dimarts, a les 18.41 hores, va ser ella la que va haver d’agafar la seva mare, de 82 anys, i córrer al carrer una altra vegada amb la por d’un núvol tòxic al cos.

«Estava veient una pel·lícula a la tele i de sobte el menjador es va il·luminar de color taronja i vaig sentir dues explosions, i al moment van saltar els vidres en trossos i fins i tot es va aixecar una motllura de la paret. ¡Una altra vegada una explosió a la indústria!», afirma que va pensar mentre assenyala els marcs del balcó arrencats i recull els vidres trencats en companyia del seu marit, Juan Gómez, i la seva mare prepara el dinar a la cuina.

«Ens en vam anar carrer amunt, a casa de la meva cosina. No ens podíem confinar perquè no teníem finestres. I un mosso a qui vam preguntar al carrer ens va dir que l’aire podia ser tòxic», explica la dona, que ja no va tornar a dormir a casa seva. «I encara avui ningú de l’ajuntament ni de la Generalitat ha vingut a preguntar-nos com estem o què ens ha passat, i el nostre és el primer edifici que hi ha davant d’on es va produir l’explosió», afegeix el marit, indignat per la falta d’informació.

Clients sota la taula

Des del seu balcó, al número 44 de l’avinguda de Pineda, es veu perfectament l’empresa sinistrada, IQOXE, gràcies al fi núvol que generen els bombers a l’intentar apagar el foc. I també s’observen els envelats del post de comandament avançat dels bombers, a quatre passes. «Ara veurem qui ens paga els danys perquè no tenim assegurança», lamenta Gómez, mentre la seva dona assegura que «dues vegades són massa» i que ja es planteja marxar a una casa de la seva mare a Màlaga.

Tot just sortir al carrer pel seu portal, un envellit bordell de carretera, dels d’abans, es manté en primera línia davant el polígon químic. Les finestres també es van fer miques i a la façana es veuen marques de l’explosió. A sota del bordell, que estava tancat perquè encara era d’hora, hi ha un bar normal de carretera.  «Estava amb dos clients. Jo, a la barra, d’esquena a la química, i vam notar la resplendor i després dues explosions. De cop alguna cosa ens va empènyer i ens vam tirar a terra. Ells, a sota d’una taula i jo, al terra, al costat de la barra», recorda encara commocionada Prisila Kurosué, de 34 anys i cambrera del bar ubicat sota el rètol lluminós de «club».

La bola de foc

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

A tres quilòmetres en línia recta en direcció a Tarragona per la mateixa N-340, amb químiques al costat mar i barris humils al costat muntanya, s’arriba fins a Torreforta, ja a la capital. Aquesta va ser la distància que va volar la planxa metàl·lica en flames que va saltar del dipòsit d’òxid d’etilè que va desencadenar el desastre.

«Era al parc amb els meus tres fills i una amiga i vam veure que el cel canviava de color. Després, les explosions i, de seguida, un xuc, xuc, xuc..., com les aspes d’un helicòpter. Però era una bola de foc que es va ficar a la casa d’un veí, el que va morir», narra Cristina González, de 32 anys, just sota la façana que va foradar el projectil. «Vaig pujar amb els nens a casa i ens vam quedar allà fins que ens van dir que ja no hi havia perill», afegeix, alleujada de poder continuar empenyent el cotxet del més petit mentre desenes de veïns lamenten en veu alta l’absurda mort del Sergio, «el de la fruiteria».