La memòria i les sirenes

L’explosió d’aquesta setmana ha activat els records de tots els que van viure l’atemptat d’ETA al rack d’Enpetrol (Repsol) la matinada del 12 de juny de 1987. Més de 20.000 tarragonins van emprendre, presos del pànic, una fugida d’hores cap enlloc. Va ser una autoevacuació parcial i improvisada, autogestionada enmig d’un caos en el qual ningú sabia com actuar perquè no hi havia protocols a què ajustar-se. Entre els que han fet memòria es compten els que fa 33 anys no eren més que adolescents que cursaven estudis en règim d’internat al Complex Educatiu de Tarragona (antiga Universitat Laboral).

Procedents de totes les comarques tarragonines, avui freguen la cinquantena. Por, anarquia i desorganització són presents en els seus records. «Tinc la viva imatge dels estudiants en calçotets, descalços i sense parar de córrer», explica la gandesana Paqui Soro. Marifé Altadill, de Pinell de Brai, no va tenir una nit millor: «Va ser l’única vegada en la meva vida que vaig pensar que moriria. Imaginava, quan vam abandonar la residència, els cossos de tots els meus companys d’aula calcinats i amb el DNI a la mà per ser identificats. Després ho vaig viure com una aventura». Laura Benaiges, de Tivenys, també fa memòria: «Recordo el soroll d’una explosió, els crits de les companyes internes pels passadissos i l’angoixa de no saber on era el meu germà fins que vam arribar corrent a la Pineda».

Els últims del campus

Per il·lustrar el grau de desconcert i improvisació d’aquella nit serveix el testimoni de David Massip, de Prades, Marc Sunyé, de Batea, i César Yuste, de Massalcoreig. Companys d’habitació, van despertar al matí següent com si res hagués passat al mig d’un campus en el qual imperava un estrany silenci. Sunyé reconstrueix: «Dormíem a l’última habitació del passadís. Si algú ens va venir a avisar, no ens en vam assabentar. Al matí, a l’hora de sempre, vam anar a esmorzar. Quan intentàvem entrar al menjador un professor ens va preguntar què diantres fèiem allà. Així va ser com ens vam assabentar que tots menys nosaltres havien marxat».

Notícies relacionades

Tarragona, un pati del darrere que és un jardí

Resiliència resignada a Tarragona

Nois i noies d’entre 14 i 18 anys abandonats a la seva sort enmig d’un incendi en un complex petroquímic i fugint a la carrera dels set col·legis majors que hi havia al Complex Educatiu de Tarragona. Aquesta és una de les fotos del que era Tarragona fa 33 anys. El centre, per cert, continua ubicat al mateix lloc sense que mai hi hagi hagut un debat seriós sobre si aquest era i és l’enclavament idoni per a una instal·lació educativa d’aquestes característiques.

Tres dècades després, l’accident a Iqoxe ha posat de nou sobre la taula les mesures d’informació i protecció dels ciutadans en cas d’emergència. Des de fa temps, els simulacres i actualitzacions del Plaseqta (Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Tarragona) són recurrents. Però n’hi ha hagut prou amb un incident greu per obrir de nou el debat sobre la seguretat. ¿Van haver de sonar les sirenes de confinament? ¿Per què hi va haver anuncis contradictoris? Optimistes i pessimistes poden recórrer al vas que sempre funciona com a mesura de totas les coses. A diferència de fa 33 anys, sonin o no, ara hi ha sirenes d’avís i Twitter. ¿Com ho veuen? ¿Mig ple o mig buit?