Tarragona, un pati del darrere que és un jardí

Hi ha una mirada sobre les comarques de Tarragona, incloent les Terres de l’Ebre, tendent a catalogar-les com el pati del darrere de Catalunya. El complex petroquímic més gran del sud d’Europa, tres centrals nuclears en funcionament i una de desmantellada després d’estar a un pas de provocar un Txernòbil el 1989, molins de vent desvirtuant el paisatge de molts municipis a canvi de mantenir dretes les seves arques municipals i el delta de l’Ebre pendent de la regressió, obligat a estar sempre alerta per l’amenaça latent de noves necessitats d’aigua en altres territoris.

Com que tot això és cert, això del pati del darrere es podria considerar alguna cosa més que un prejudici i donaria la raó als que sempre han pensat, portant les coses al terreny de la caricatura, que els tarragonins van venir al món per produir tot allò que necessiten les elits catalanes per treure profit del seu merescut descans de temporada a la Costa Brava o la Cerdanya, bronzejant-se o esquiant en funció del temps, sense elements que enlletgeixin la postal idíl·lica que sempre estan buscant.

¿Ens agradem quan ens mirem?

¿Aquesta manera de veure Tarragona ha condicionat la percepció que tenen de si mateixos els veïns? ¿Ens agradem quan ens mirem al mirall? No del tot. Coincideixen en la resposta persones que coneixen bé el territori. Ricard Lahoz, editor del ‘Fet a Tarragona’, Toni Orensanz, novel·lista i periodista de Falset, Quim Nin, exdelegat del Govern, o Marc Arza, consultor d’empreses especialitzat en internacionalització. Ernest Benach, expresident del Parlament, ho expressa amb un lleuger matís: «Hauríem d’agradar-nos més».

Però lluny del discurs victimista o autocompassiu, bona part dels motius pels quals el mirall no torna la imatge desitjada depenen en realitat d’un mateix. Falta de relat conjunt i ambiciós, ultralocalisme, incapacitat per consolidar lideratges visionaris o poc interès i habilitat per actuar com un ‘lobby’ territorial amb interessos conjunts són coses que afloren amb tan sols rascar una mica a l’epidermis de les causes.

La pugna Tarragona-Reus

Al terreny de l’ultralocalisme, el conegut com a nacionalisme de campanar, la pugna Tarragona-Reus dona per a una tesi doctoral del despropòsit a tots els terrenys. El més risible és el que va provocar que l’estació de l’AVE acabés al seu dia col·locada en zona de ningú, perjudicant així a tots. Passa sovint que, no volent vencedors, tots acabin perdent. Sent així les coses, és difícil que emergeixin líders territorials que s’elevin per sobre de les necessitats dels seus conveïns més pròxims. Escrutar-se de reüll impedeix moltes vegades mirar endavant, que és el que cal fer si un vol alleugerir el pas.

Sobre la falta de relat, la gran paraula del segle XXI, en els últims anys les comarques més del sud han sabut construir una narrativa al voltant de l’Ebre basada en l’excepció geogràfica i cultural. Però no ha passat igual amb la resta de la província, que segueix pendent de conèixer-se i articular-se de veritat entre si. És interessant la visió que té sobre això Marc Arza, que intenta evangelitzar des de fa temps conceptes integradors com la «ciutat del sud», una espècie d’àrea metropolitana tarragonina de mig milió d’habitants que es podria comportar com una gran urbs en lloc de petites ciutats una al costat d’una altra sense que cap tingui prou força. 

De vegades fins i tot allò que un ha imaginat com una empenta per agafar força acaba convertit en una ensopegada. Va passar amb els Jocs del Mediterrani, que en lloc de fer guanyar crèdit el que van provocar va ser més d’un enrojolament, o amb l’entrada en funcionament fa uns dies, després d’una eternitat, de la variant ferroviària entre Vandellòs i Tarragona, que ha afegit complicació als usuaris sense gairebé fer-los guanyar temps. 

Teranyina industrial

Notícies relacionades

La memòria i les sirenes

Resiliència resignada a Tarragona

Si ho deixéssim aquí, aquesta seria una mirada tremendament parcial de la demarcació. Amb un PIB superior al de Girona, acollint un de cada cinc turistes que visiten Catalunya, amb una sòlida teranyina industrial a moltes de les seves comarques i un altíssim valor paisatgístic en les altres, el conjunt del territori tarragoní disposa de tots els elements per competir amb qui sigui a la lliga de la qualitat de vida i la projecció territorial.

En els moments en què s’ha jugat la carta de l’ambició els tarragonins s’han emportat les fitxes de sobre de la taula. Així va ser al seu dia quan va arribar l’aigua de l’Ebre a Tarragona, amb Port Aventura o amb la creació de la Universitat Rovira i Virgili, que sempre ha apostat per la construcció d’un imaginari territorial que ha anat més enllà de la seva estricta funció acadèmica i que hauria de continuar prioritzant. Així ha sigut també, per posar exemples d’altres comarques, quan el Priorat es va llançar a la conquesta del món amb els seus vins, o amb iniciatives empresarials de renom mundial com és el cas de la tonyina vermella de les indústries Balfegó a l’Ametlla de Mar. L’explosió de dimarts a Iqoxe ha reactivat la temptació d’aproximar-se a la realitat de Tarragona des de la commiseració, cosa que és un error. Sense negar el que existeix, i tot el que sens dubte s’ha de millorar, es pot afirmar que el sud és més un jardí que un pati del darrere. Una altra cosa és que faltin jardiners amb ganes de treure partit de tot l’hort i no només del seu particularíssim test.