L'hora de la justícia per a les víctimes del metro de València

Durant nou anys, els set primers en una terrible solitud, les víctimes de l’accident del metro de València van acudir cada mes a la cèntrica plaça de la Virgen de la ciutat amb una pancarta amb el lema «43 morts, 47 ferits, 0 responsables». Aquest dilluns, més de 13 anys després d’aquell fatídic 3 de juliol del 2006, per fi podran canviar aquesta última xifra ja que l’arrencada del judici assenyalarà quatre exdirectius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) com a culpables d’aquella tragèdia.

La Fiscalia i l’Associació de Víctimes han tancat un pacte pel qual seran condemnats a 22 mesos de presó, que no compliran, i a una inhabilitació. «La condemna respon cent per cent al que buscàvem», explica a EL PERIÓDICO Beatriz Garrote, presidenta de l’associació durant molts anys. Els que fossin caps d’aquella línia 1 (el director d’explotació, el director tècnic de l’empresa i el responsable de l’auditoria de seguretat) assumiran que l’accident es va poder evitar amb una millor gestió.

«Assenyala on eren les responsabilitats en la cadena de direcció i apunta a un munt de culpables que es queden fora però que són allà», remarca la que ha sigut una de les cares d’aquesta llarga lluita i que va perdre una de les seves germanes en aquell accident.

Una altra d’elles, Rosa Garrote, va agafar el seu relleu al capdavant del grup i coincideix amb Beatriz. «És un triomf inapel·lable, la responsabilitat no es podia quedar a l’última baula de la cadena, el conductor, i per a mi gairebé té més mèrit que ho reconeguin ells que si ho hagués imposat una sentència», assegura.

El pacte assumeix la que sempre ha sigut la tesi de les víctimes: que hi va haver un excés de velocitat, sí, però que «l’empresa que no va posar les mesures efectives per frenar el tren».

Després de guanyar una lluita tan desigual i tan llarga, hi ha a qui li pot saber a poc la sentència, però no així a l’associació. «Hi ha molts amics, gent que et coneix i et diu ‘al final no entrarà ningú a la presó’ o ‘no us diran qui va ser el culpable’», reprèn Beatriz. «Però és que sabíem que aquesta fase no aportaria aquests llums. Confiàvem en la condemna, però no que fos molt més gran i no buscàvem una venjança personal, volíem posar-li un final», explica.

El mur de la instrucció

Per arribar a aquest punt d’un judici imminent sobre el qual poder negociar, les víctimes han hagut de superar la tenaç negativa d’una jutge d’instrucció que sempre ho va atribuir exclusivament a què aquella unitat 3776 que va descarrilar a l’estació de Jesús va entrar a 80 km/h en una corba on no podia passar dels 40 km/h.

«Ens hem trobat amb aquest mur, però a poc a poc l’hem enderrocat gràcies a la Fiscalia i, sobretot, a l’Audiència Provincial, que no ens donaven la raó sempre, però sí que estaven per la feina de mirar totes les possibles circumstàncies», explica la Rosa.

«Nosaltres hem intentat obrir la investigació a la resta de possibles factors, a l’estat de la via, del vagó, que no hi havia una balisa que hagués frenat al tren, però la instructora tot el que no assenyalava directament el conductor no ho veia rellevant», recorda Rosa. «Mai ha tingut intenció d’investigar més enllà de la velocitat. Semblava més l’advocada defensora que la jutge», lamenta.

Tres vegades va manar la jutge arxivar el cas, la primera d’acord amb la Fiscalia, i altres tantes l’Audiència la va obligar a reobrir-lo. L’última, per abocar-lo a un judici que havia de durar fins al juliol, que es resoldrà en una sessió i que se celebrarà, com la mateixa jutge va remarcar, contra la seva voluntat. «Atenent el contingut de la interlocutòria de l’Audiència Provincial [...] i trobant-se vinculada aquesta jutjadora pel disposat en el mateix», va escriure fa uns mesos en la seva última interlocutòria.

Absents assenyalats

La futura sentència, recalca Beatriz, també l’assenyala a ella. «Els que han fallat, els que han mirat cap a un altre costat, que s’ho facin mirar, que facin una revisió si tenen un mínim de dignitat», reclama. En aquest apartat també entren d’altres, inclòs l’expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps.

«Les responsabilitats anteriors són dels que tenien la responsabilitat de fer les coses i no les van fer, però això sempre hem sabut que no va ser voluntari», recorda.

«Però la responsabilitat posterior a l’accident, el mal, la deshonestedat, l’abús de poder, les mentides... Tot això s’ho podien haver estalviat. Això assenyala persones com Camps, responsables del que va ser una vergonya per salvar la seva imatge», recorda.

Notícies relacionades

30.000 llars vulnerables no han de tornar les prestacions rebudes per error

Només el 3% de les famílies han cobrat les ajudes per a habitatge i estris

Al mateix sac fica Marisa Gracia, l’exgerent de FGV, una dels quatre acusats inicials que quedarà formalment absolta. «Però es demostra que la seva gestió posterior va ser deshonesta perquè ella va ser la que va dirigir les compareixences de la primera comissió d’investigació en la qual ara queda clar que uns i d’altres van mentir», remarca.

Aquest final, assegura sense poder contenir les llàgrimes, «posa cadascú al seu lloc». «Ens faltava aquest reconeixement pel qual lluitàvem i que ara es ratificarà», diu Beatriz. Ha arribat la seva hora 14 anys després.