L'ONU examina Espanya per la gestió de la desigualtat

«Les estadístiques ja les conec, ara vull sentir les seves històries, conèixer la realitat de com viuen vostès». Així ha començat aquest dissabte a la tarda Philip Alston, relator especial de l’ONU sobre l’extrema pobresa i els drets humans, una de les reunions que ha mantingut avui a Barcelona, a la qual ha pogut estar present EL PERIÓDICO. Aquest és una de les desenes de trobades que el relator està fent a tot Espanya al llarg d’aquestes setmanes per analitzar si els poders públics està o no provant d’erradicar la misèria.

Es tractava d’una reunió amb dues entitats socials, ABD i Ecoserveis, especialitzades en la pobresa energètica. Però el més important, i la petició de les Nacions Unides, ha sigut parlar amb els usuaris d’aquests serveis que li han explicat què significa no poder pagar els rebuts de l’aigua o la llum. «Les estadístiques han col·locat Espanya a la cua en termes d’accés al treball i la vivenda, no és cap secret», ha apuntat Alston abans d’iniciar la xerrada, al mateix temps que ha assegurat que durant la primera setmana a Espanya ha vist «treballadors irregulars o espanyols que no poden afrontar els preus de la vivenda». També ha destacat «l’alt nivell d’inseguretat laboral» i ha explicat que vol «provar d’entendre quines són les prioritats del Govern». Per ell, una de les més essencials hauria de ser la de «permetre l’accés a la vivenda a les persones pobres».

Un de cada tres nens és pobre

Alston va manifestar que la seva intenció és provar d’entendre com viuen les persones més vulnerables de la societat, més enllà de les dades. I és que l’estadística dona una realitat esgarrifosa. A Catalunya, la taxa de risc de pobresa ja arriba al 21,3% de la població, un màxim històric segons l’última enquesta de condicions de vida del 2018. Un de cada tres nens és pobre, i els percentatges de pobresa pugen fins al 50% si es focalitza en les llars monoparentals o les persones immigrants.

A Barcelona, els Punts d’Assessorament Energètic detecten un tall de subministrament elèctric al dia a persones que no poden pagar la llum, i a Catalunya, cada dia 38 famílies són desnonades perquè no paguen el lloguer o la hipoteca, dades que la situen com la comunitat al capdavant del rànquing dels desnonaments a Espanya. Mentrestant, el parc de la vivenda pública no arriba al 2% i les entitats denuncien que les prestacions socials, com la innovadora renda garantida, no estan arribant a totes les persones que les necessiten.  

Menjar o pagar rebuts

Durant una hora, Alston ha estat escoltant les històries de persones que han viscut al carrer a Barcelona, han estat ocupant vivendes sense subministrament amb els seus fills, o que han hagut d’abandonar els seus llocs de treball per cuidar-se dels pares. I el dilema sempre és el mateix per a tothom: «Et planteges entre si decideixes menjar o pagar la hipoteca i la llum», han explicat. I Alston ha pres notes. En la conversa, s’ha esmentat la Constitució espanyola, com a norma que obliga l’Administració a assegurar un sostre digne i una llar segura. «¿Es compleix, s’aplica, o és paper mullat?», ha preguntat el representant de l’ONU. «Miri senyor, jo he estat 13 anys vivint al carrer, no sé ni com he sobreviscut, hauria d’estar mort, potser algú esperava que arribés aquest moment de poder parlar amb vostè i dir-li que no, que aquest dret es compleix», ha respost un dels afectats. 

«¿Quines polítiques creuen que haurien d’aplicar els governs?», s’ha preguntat Alston. En matèria energètica, tots ho tenien claríssim: «Abaixar el preu de l’electricitat i que la gent sàpiga que és el seu dret i no cap luxe», van replicar. A la qual cosa la responsable d’Ecoserveis, Marta García, ha afegit: «Si parléssim de beneficiaris d’electricitat no ens veurien com a clients i consumidors». «I no hi hauria víctimes», ha assenyalat Alston.

Una hora clavada ha estat Alston escoltant aquests relats. El mateix dia en què es va reunir amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el conseller d’Afers Socials, Chakir el Homrani, i la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social.

Mares lluitadores

L’Ester i la Paloma tenen moltes coses en comú. Totes dues estan a l’atur, totes dues han descobert els seus drets energètics, i totes dues cuiden els seus dos fills soles. Elles posen rostre a una de les realitats més incòmodes: la pobresa de les famílies monoparentals. Unes llars que dupliquen el risc de pobresa i exclusió social a Catalunya.

Abans d’esclatar la crisi, tant l’Ester com la Paloma «estaven bé». Treballs estables i ben pagats. Es van hipotecar, i anaven pagant la seva vivenda. Però ja fa uns dos anys, quan l’economia es va col·lapsar, van perdre la feina. «D’un dia per l’altre ens van dir a tots que l’empresa tancava», explica l’Ester, que va estar 11 anys treballant de teleoperadora. Una cosa similar li va passar a la Paloma, que treballava de dissenyadora d’aparadors. «Quan vaig veure que em desnonaven és quan em vaig adonar que havia de demanar ajuda, no sabia per on començar», explica.

«El primer que intentes fer és buscar feina, però no hi havia res per a nosaltres», expliquen. Perquè elles, hi ha feines que no poden agafar. «Vaig trobar una feina de tardes però, què faig amb els fills, si havia de pagar cangur m’arruïno», replica.

La Paloma es va veure davant un desnonament. L’Ester no ho va voler, i es va dedicar a pagar la hipoteca com va poder. «Et planteges quines despeses són renunciables i quines no ho són, i per aquí comences a estalviar», exposa. ¿Per exemple? «A casa meva no posem la calefacció». La «sort» és que el termòstat està espatllat. Un altre exemple: «Aprofitava la llum de la tele per il·luminar, així no gastàvem llum».

Falta d’informació

La Paloma reconeix que, a casa seva, el peix és pràcticament un luxe. Després del desnonament va aconseguir un pis de lloguer social, però pagar les factures de la llum, els llibres dels nens, les extraescolars, els casals d’estiu i el menjar diari s’ha convertit en la seva cursa d’obstacles particular. «El problema és que la gent no té informació, no sabem que la factura de la llum es pot rebaixar, que hi ha beques i que et poden mirar d’ajudar», declara.

Com usuàries dels serveis socials i víctimes de la pobresa energètica, van optar a un programa municipal d’inserció social per treballar en un dels 10 Punts d'Assessorament Energètic (PAE) que ha creat l’Ajuntament de Barcelona, gestionat per dues entitats socials especialistes en pobresa i drets energètics: ABD i Ecoserveis. «Allà ens en vam adonar que la gent no sap llegir els seus rebuts de la llum, que pot rebaixar les seves factures i no té ni idea de com fer-ho ni que es pugui fer», apunten. És a dir, que tenir electricitat és un dret i no un luxe.

L’Ester, per exemple, recorda que quan anava al parc amb els seus fills, les famílies se li acostaven amb els rebuts a la mà perquè els hi desxifrés. «Hi ha moltíssima gent que necessita poder pagar menys llum o estar protegida dels talls d’electricitat i no té cap informació, i no només estem parlant de persones a l’atur», insisteix. Fins i tot la va trucar la directora de l’escola dels seus fills. «Se’n va adonar que al seu pare li havien apujat la factura de la llum», assegura.

Les dues van acabar aquesta feina i ara continuen a l’atur. Les despeses continuen existint, i no veuen la recuperació econòmica per cap banda. .

Soledad i oblit

Rafa Vilalta no té pèls a la llengua. ¿Què és ser pobre? «Mira, hi ha dos tipus de pobresa, o ets un sensesostre o un sensellar, i jo he sigut dels dos, ningú com jo sap què és viure aquesta realitat», assegura. El Rafa va estar tres anys vivint en pisos ocupats, aparcaments i altres vivendes precàries. Després va arribar la seva addicció a l’heroïna, que el va precipitar a estar 13 anys vivint al carrer a Barcelona.

«Diuen que soc un cas d’èxit, jo no sé què va passar, es van creuar els astres, vaig aconseguir deixar l’heroïna i em van concedir un pis de protecció social», explica. El Rafa va passar per davant les més de 100 persones que vivien en un alberg de Barcelona, i va aconseguir entrar en el programa Housing First de l’Ajuntament de Barcelona. «El meu pas va ser de zero a cent, de vegades em sento com un estrany al meu pis, penso que igual que jo s’ho mereixen milers de persones d’aquesta ciutat», sentencia.

El Rafa no té manies a l’hora de parlar de «la solitud i l’oblit» en què viuen els toxicòmans, les persones que esperen tremolant una l’ordre de desnonament o la pujada del lloguer i els que han de sobreviure durant mesos sense poder pagar la llum i estalviant electricitat.

Però en realitat el Rafa posa rostre a centenars de persones que necessiten «més veu que ningú», ja que ha estat treballant vuit mesos als Punts d’Assessorament Energètic (PAE) de Barcelona. En el seu cas, es dedicava a visitar les persones afectades per la pobresa energètica i a ajudar-los en la revisió elèctrica i del cablatge. «Vaig veure una dona vídua i jubilada que no tenia absolutament res a la nevera, no tenia calefacció, no posava la llum, no tenia res», destaca com una de les visites que més l’han sorprès. Es tractava d’una dona que, com que no tenia diners, va deixar de pagar les factures de la llum i li van tallar el subministrament. «Després ho vaig entendre, rebia una pensió de 650 euros i pagava un lloguer de 600... No sé com es pensen que viuen les persones grans», afegeix.

Un altre cas, una família amb nens la casa dels quals estava atapeïda d’humitats. «Vam revisar el fals sostre i vam veure que tenien les bigues completament trencades», exposa gesticulant. «No entenc com no hi ha més cases que no s’esfondren; en aquesta ciutat hi ha milers de persones que viuen en cases que no se’ls pot dir cases», diu, queixant-se.

Anar en calçotets 

Notícies relacionades

Valvanera Ulargui: "Les cimeres climàtiques haurien de ser més eficients"

Resistir a la indiferència

Insisteix que l’essencial és que la gent pugui tenir dret a una vivenda. «Viure en un lloc precari, que tu saps que no és casa teva, és indigne». Recorda, per exemple, els anomenats pisos pastera on s’amunteguen treballadors amb escassos recursos o els pisos on diverses persones que no es coneixen de res han de conviure. «Si no tens el poder d’anar en calçotets per casa teva si et ve de gust, és que no és casa teva». I assenyala: «Tots aquests, ho sàpiguen admetre o no, són pobres».

Després d’acabar aquest programa, que s’emmarca en un pla d’inserció, en Rafa es va apuntar a moltíssims voluntariats. Un d’aquests, al Banc d’Aliments de Nou Barris. «¿Saps la quantitat de gent que ve a buscar menjar perquè no té diners? Hi ha milers de persones que no tenen res per posar-se a la boca. Algú se n’hauria d’avergonyir». Admet que el degoteig de casos que constantment necessiten recórrer al Banc d’Aliments per menjar l’espanta i el sorprèn.