El 45% dels alumnes subsaharians a Catalunya no aconsegueixen el graduat escolar

Pràcticament, la meitat d’estudiants d’origen subsaharià, un 45% per ser més exactes, no acaben el graduat escolar a Catalunya, mentre que entre la resta d’estudiants aquesta realitat només afecta un de cada cinc alumnes. Una xifra molt superior al de la mitjana de l’alumnat, on només un 20% no ho aconsegueix, i també més alta entre estudiants d’origen magribí, asiàtic i sud-americà ja que els que no es graduen suposen un terç d’ells. La dada la va publicar la federació Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) fa un mes, facilitada per la mateixa Generalitat. La pobresa, la precarietat laboral i el poc nivell acadèmic dels pares té efecte en aquests nens, mentre els instituts es confessen «sobrepassats». Una entitat catalana, la Fundació Guné, prova d’acompanyar els alumnes, pares i instituts perquè tenir el graduat escolar als 16 deixi de ser una utopia i es converteixi en una realitat.

«El meu fill va haver de deixar d’estudiar i es va posar a treballar al Burger King, no m’agrada, ja sé que no està bé, però és que jo no podia pagar-li els estudis i a casa necessitàvem diners», afirma Mousou Cissokho, una dona senegalesa que fa més de 20 anys que viu a Catalunya. La seva realitat és la de tantes mares que no poden ajudar els seus fills a fer els deures perquè amb prou feines saben llegir i escriure. Tampoc poden renunciar a la seva feina per poder portar els nens a l’escola, ni atendre el tutor quan demana una reunió. 

El mateix li passa a Diodio Ndao, que va arribar a Espanya en pastera des del Marroc i que ara, embarassada del seu sisè fill i a l’atur, té greus problemes per arribar a final de mes. A partir del dia 20 fingeix haver-se oblidat de comprar la llet davant dels seus fills per no haver d’admetre que és un luxe que no es pot permetre.

Diodio va estudiar fins als 11 anys, poc després la van forçar a casar-se amb el seu cosí i va decidir que el seu futur i el dels seus fills passava per una vida millor a Europa. Ara sap que ells tampoc ho tindran fàcil. Pot pagar els llibres i els ordinadors perquè l’escola l’hi deixa fer a terminis. I tremola al pensar que la seva filla de 18 anys vol estudiar a la universitat. «No tenim diners per costejar-ho», afirma. Tot i que no li agrada la idea que els seus fills hagin de renunciar a les aules, opta per encongir-se d’espatlles. Abans de quedar-se a l’atur, Diodio era auxiliar d’una residència durant el torn de nits. Era la seva filla qui es feia càrrec de posar a dormir i donar el sopar als altres germans. «M’agradaria que no tingués aquestes càrregues, però jo no puc renunciar a la feina i menys encara pagar una cangur», explica.  

«S’hauria d’obligar les mares a anar a l’escola, hauríem de crear comitès de dones...», somia en veu alta Diankimba Sylla, una dona que tot i que sí que va poder estudiar al Senegal, mai va arribar a la universitat. La seva tasca era una altra, la de cuidar-se dels seus germans. «Jo no vull que la meva història es repeteixi», explica. A Catalunya, el que li ha costat és que la seva filla no abandonés. «Treia males notes, i no volia estudiar més, he hagut d'estar-hi molt a sobre perquè acabés l’ESO», exposa. Reconeix que no totes les famílies poden fer aquest esforç. «Són mares que mai han estudiat, no saben el que és». 

Aquestes tres dones viuen a Canovelles, una ciutat del Vallès Oriental on la població procedent de l’Africa subsahariana es multiplica per cinc respecte a la mitjana catalana. Així que la Fundació Guné ha decidit muntar aquí el seu centre d’operacions per provar de crear aliances entre famílies i escoles. «D’una banda convencem els pares, que entenguin que els seus fills han de continuar estudiant, i per l’altre insistim a les escoles que no els posin deures i els escoltin més», exposa Anna Aliè, la tècnica encarregada del projecte.

Un dels instituts disposats a afegir-se a la iniciativa és Domus d’Olivet. Un centre construït en barracons des de fa 10 anys i on el 20% del seu alumnat és d’origen subsaharià. A les aules de primer d’ESO el 60% dels nens té necessitats educatives especials: o bé acaben d’arribar a Espanya o bé provenen de llars molt humils. «Són nens que carreguen amb unes motxilles emocionals... que si te les mires et fa por. Jo de vegades dono gràcies que vinguin a l’institut», afirma Jaume Muriel, el director del centre.

És habitual que la família no es presenti a les trobades amb els tutors, o que «no entenguin res» del que els diuen els professors dels seus fills. «Tot i que moltes vegades el problema és que els pares no veuen la necessitat que els fills estudiïn», assenyala també la coordinadora pedagògica, Miriam Rico.

La pobresa que viuen a casa els passa factura al seu expedient acadèmic. «Els pares tenen feines molt precàries i els nens han d’assumir tasques d’adults. No poden fer extraescolars, ni tan sols reforç escolar», afirma Muriel.  Per atallar-lo, l’institut ha aconseguit fons d’un projecte europeu perquè aquests nens facin repàs, però la convocatòria marca que sigui a la tarda. «No tots podran venir», diu capbaix Muriel.

Segons aquest centre, el problema amb aquests alumnes no és que abandonin els estudis abans de temps, sinó que no aconsegueixen el graduat escolar malgrat haver estat quatre o cinc anys a l’ESO. «Les famílies ens demanen que repeteixin, però arriba un punt que han d’anar a l’escola d’adults», exposa el director. 

Aquest institut no es resigna. Proven de no posar deures als nens, de tenir dos professors a cada classe, de no expulsar-los a casa «perquè no els estem fent cap favor», i de coordinar-se amb uns «col·lapsats» serveis socials per assabentar-se de les ordres de desnonaments o els talls de llum. També reben el recolzament dels serveis territorials d’Educació, però, als seus ulls, «són insuficients». «Jo crec que aquest problema es resoldrà en generacions futures, quan aquests nens tinguin fills i no vulguin que la seva història es repeteixi», augura Rico.

«Els estudis eren secundaris»

Adama Sylla, una jove catalana filla de pares senegalesos, explica les traves i problemes que ha trobat per poder estudiar. «És una lluita a contracorrent, i moltes vegades et falten forces», relata.

Estudia comptabilitat i finances a la UAB, i el seu somriure aparenta una vida d’èxit i felicitat. No obstant, Adama Sylla ha suat (i molt) per poder aconseguir un seient en una universitat pública. Nascuda en una llar marcada per la precarietat i la pobresa, és l’autèntica excepció de la seva família. Una catalana filla de pares senegalesos que vol relatar la seva lluita per aprendre perquè ningú més hagi de passar pel seu sofriment. «El sistema escolar no està preparat, opta per treure’s els nens de sobre», critica.

«Mil vegades he començat el curs escolar sense llibres perquè els meus pares no ho podien pagar, i als professors no els ha importat, no he tingut la sort de fer extraescolars, d’anar de colònies ni a les excursions de l’escola... són factors que van sumant i que fan que molta gent abandoni els estudis». Adama va néixer en una llar on els seus pares, els dos analfabets, no la podien ajudar a fer els deures, ni li revisaven l’agenda. «El principal era que poguéssim menjar, els estudis sempre han sigut secundaris».

Els pares d’Adama feien «els treballs que els espanyols no volien fer, els més precaris» i els que primer es van extingir quan va esclatar la crisi.  En aquell moment ella tenia 14 anys i estudiava en una escola concertada de Canovelles. «Els meus germans i jo érem la taxa de nens de Serveis Socials de l’escola, i amb sort anàvem aprovant», diu taxatiu. Però a diferència dels seus companys de classe, a les cinc de la tarda ella no se n’anava a anglès, ni a la piscina. «Em posava a vendre cacauets pel carrer» que prèviament havia cuit la seva mare a casa. Les vacances les passava al camp de Lleida, collint fruita amb la seva mare per fer 3.000 euros que «havien de donar per a tot l’any». 

La família va estar un any sense pagar el lloguer i la factura de la llum. El seu pare va emmalaltir i el seu germà gran, a punt d’acabar l’ESO, ho va deixar tot en l’aire. «Va començar a robar perquè a casa poguéssim menjar, era uns diners que necessitàvem», reconeix. La història va acabar malament. I ara compleix condemna a la presó de Quatre Camins.

Després dels impagaments, va arribar l’ordre de desnonament. «Jo recordo que vaig fer una davallada de notes, però a cap professor li va sonar cap alarma, ningú em va preguntar si jo estava bé». A la fi, els Serveis Socials van trobar un pis per a la família d’Adama a Manresa. «Vaig decidir quedar-me a Canovelles per acabar el batxillerat». Així que als 17 anys Adama es va posar a treballar per pagar-se una habitació i poder anar a classe.

El seu germà petit, en canvi, se’n va anar per al Bages amb els pares. «Ell tenia mal comportament perquè necessitava cridar l’atenció a l’institut». La resposta del professorat sempre van ser les expulsions, fins que no va tornar, i va optar per buscar-se la vida en una fàbrica. «Em sembla tan mala decisió, aquest institut es va voler treure un problema de sobre, l’expulsió era l’últim que ell necessitava». Anys més tard, Adama ha tractat perquè el seu germà assisteixi a una escola d’adults i es tregui el graduat. «Està en això», diu.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

I amb tot aquest panorama, Adama va començar a plegar roba en una botiga a la Roca del Vallès i servir menús en un restaurant. Mentrestant, anava «pagant factures, ajudant a casa i aprovant com podia». Primer es va treure el batxillerat, després, un grau superior, i ara, als 23 anys, ha aconseguit arribar a la universitat. «Pateixo pensant com pagaré el curs que ve, perquè com que treballo no em donen beca», explica.

Ella se sent excepció. «Conec molta gent que ha estat en la meva situació, això és una lluita contracorrent i venen moltes ganes d’abandonar».  Descriu els docents amb qui s’ha trobat com a «incompetents». «Jo he arribat a classes sense llibres i la resposta ha sigut ‘espavila’t’», critica. «He hagut de lluitar mil vegades més que qualsevol blanc, estic fent malabars per poder estudiar, i no entenc el perquè», afegeix. «L’escola ha de canviar, el sistema ha de canviar, la solució no està en treure’s aquests nens de sobre, sinó en ajudar aquestes famílies que també paguen impostos: és igual d’on vinguin».