El col·lapse de l'abocador de Zaldibar: Crisi política i dos morts oblidats

L’Alberto va demanar a l’Henrike que intercanviessin els seus llocs de treball a l’abocador de Zaldibar (Guipúscoa) durant una estona. L’Alberto es va quedar amb el Joaquín, un altre empleat, a la zona de pesada de camions, on es discriminen els residus, i l’Henrike va pujar a la part superior del runam de Verter Recycling 2002 SL. Això va passar mitja hora abans que l’abocador es col·lapsés. Les parets d’una muntanya buidada per l’home i farcida de les seves escombraries, convertida en un contenidor gegantí en forma de got, es van esquerdar. Dos despreniments simultanis, allaus de residus, van baixar per pendents oposats. Un cap al poble d’Ermua i l’altre cap al de Zaldibar. El primer va arrossegar la cabina de pesada i va atrapar l’Alberto i el Joaquín. Eren les 16.05 hores del dijous 6 de febrer. Més d’una setmana després, tots dos continuen desapareguts. L’impacte ambiental és un enigma i l’activitat de l’empresa acabarà als tribunals. El judici polític mai espera tant: ja ha començat.

El primer agent de la policia local d’Ermua que va acudir al despreniment va descobrir atònit que tones de desaprofitaments regurgitats per la muntanya tallaven l’autopista AP-8. Cotxes embussats en els dos sentits i fum emanant de la runa. «Vam pensar que això significava que hi havia cotxes a sota. Ens hi vam enfilar i vam començar a buscar-los». Minuts després, van arribar els bombers i l’Ertzaintza. Es va descartar aviat que hi hagués cotxes, però treballadors de Verter Recycling, com l’Henrike, van avisar angoixats que l’Alberto i el Joaquín havien de ser just en aquest punt.

L’alarma de l’amiant

A l’una de la matinada, quan feia vuit hores que els equips de rescat miraven de trobar els dos empleats, va sortir a la llum que entre els residus hi havia també amiant, un producte cancerigen. Es va aturar la recerca. Tothom que hagués entrat en contacte amb el despreniment havia de dutxar-se i ficar la roba en una bossa precintada i enviar-la a una empresa especialitzada en descontaminació. «Als ertzaines fins i tot els van demanar que hi posessin la pistola», afegeix un policia autonòmic. D’altres, com l’agent municipal d’Ermua, no se’n van assabentar. Van marxar a casa, van deixar la roba possiblement contaminada per amiant en la cub de sempre i es van ficar al llit. ¿Per què van trigar vuit hores a avisar que hi havia amiant?

Al despatx de l’alcalde d’Ermua (PSE), Juan Carlos Abascal, s’hi arriba després de creuar al costat d’un bust imponent de Miguel Ángel Blanco, el regidor del PP que ETA va assassinar el 1997 en un episodi que canviaria el conflicte basc. «L’abocador pertany a Zaldibar», matisa Abascal, però la zona habitada més pròxima al despreniment és d’Ermua, el barri de San Lorenzo. «Que nosaltres sabéssim, era un abocador de residus no perillosos. I no ens van informar mai de cap altra cosa», explica. No obstant, l’ajuntament de Zaldibar sí que havia de saber que hi havia amiant. L’abocador va ser autoritzat per la conselleria de Medi Ambient el 2007. Però el 4 de setembre del 2013 hi va haver una segona resolució —també publicada al butlletí oficial— que va donar permís a Verter Recycling per emmagatzemar restes amb amiant.

En aquest runam amb una capacitat per a dos milions i mig de tones n’hi havia uns 15.000 de residus amb amiant. Això, s’afanyen a remarcar des del consistori de Zaldibar (PNB), no significa que emmagatzemi aquesta xifra d’amiant, sinó de runa que el conté. A l’alcalde del municipi al qual pertany l’abocador, José Luís Maiztegui, no li agrada la premsa, i limita la trobada amb aquest diari a una frase: «Estem en estat d’emergència i els qui han d’informar són els tècnics».

L’incendi

Un dia després, amb els equips d’emergència ja degudament protegits, es van reprendre les tasques de rescat del Joaquín i l’Alberto. Al cap de poca estona, un altre obstacle: la runa va entrar en combustió. Fa mig any, una inspecció al recinte havia detectat que dues de les xemeneies instal·lades per alleujar el metà que genera la matèria en descomposició estaven obturades. S’investiga si això va poder provocar una explosió interna. Del que hi ha menys dubtes és que el col·lapse del 6 de febrer va tapar totes les xemeneies i possiblement per això les escombraries cremen. Set dies després, les discussions sobre com es poden combatre aquestes flames pel risc de nous despreniments encara continuen. Les flames, també.

El lehendakari Iñigo Urkullu (PNB) va tardar dos dies a trepitjar el lloc de la tragèdia i dos dies més tard, sense alterar els seus plans, va convocar eleccions per al mes d’abril, convidant l’oposició a mullar pa en el desastre de Zaldibar. Els veïns no ho entenen. Tampoc que desembussar l’autopista o construir un mur de contenció hagin sigut feines modèliques i, en canvi, trobar els cossos del Joaquín i l’Alberto aparentment no és tant urgent.

La solució de la crisi no és a prop. La vista de la muntanya envoltada de tones d’escombraries cremant no enganya. L’Agustín (78 anys) viu en un mas ubicat just sota del tram de l’autopista que van envair els residus. «Cada dia veia passar camions i més camions camí del runam», recorda per donar a entendre que emportar-se tanta porqueria requerirà molt temps. 

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

L’impacte ambiental encara es desconeix. Però la desconfiança cap al que Verter Recycling va poder haver llançat dins del runam augmenta. El Govern d’Urkullu va anunciar en roda de premsa el divendres que han detectat nivells alts de dioxines –provocats per l’incendi– i va aconsellar els habitants d’Ermua, Zaldibar i Eibar que tanquin finestres, no ventilin la casa i evitin practicar esport a l’aire lliure. És més, el partit entre l’Eibar i la Reial Societat d’aquest dissabte a la tarda es va haver de suspendre per no córrer riscos.

L’Henrike, company de feina d’Alberto i veí de Markina, continua sense poder oblidar que sense aquest canvi de lloc ell hauria sigut arrossegat en el despreniment i que l’Alberto continuaria viu, a casa al costat de la seva dona i la seva filla. El José Pablo, germà de l’Henrike, veu que ho està passant malament i que no podrà començar el dol fins que els equips de rescat trobin l’Alberto i el Joaquín. La neboda de l’Alberto, l’Helene, a través d’un àudio que envia per telèfon, agraeix el recolzament dels veïns i denuncia inacció per part de les institucions: «Estem molt dolguts. I enfadats.