La condemna a Weinstein, un punt d'inflexió

De cada mil persones que pateixen una agressió sexual als Estats Units només 230 acudeixen a la policia. D’aquestes denúncies només 46 deriven en arrestos. D’allà únicament nou casos passen a la fiscalia i només cinc acaben en un judici on l’acusat és condemnat. Ni tan sols tots són empresonats.

Les dades de la Xarxa Nacional de Violació, Abús i Incest dels EUA (RAINN) són un punt de partida fonamental per entendre per què la decisió aquest dilluns de set homes i cinc dones d’un jurat popular a Nova York de declarar culpable el productor Harvey Weinstein de dos dels cinc càrrecs per delictes sexuals a què s’enfrontava s’està vivint com un moviment tectònic.

El cas particular de Weinstein uneix molts elements únics, particulars, des de la fama de l’acusat i la seva indústria fins a l’atenció mediàtica. Però com el primer procés judicial de l’era #MeToo, s’estén la idea que pot marcar un punt d’inflexió, especialment perquè el jurat ha cregut dones amb relacions complexes amb l’acusat, amb denúncies en les quals no hi havia proves físiques i només dues versions enfrontades. Ho ha fet, a més, en un procés on la defensa del productor, dirigida per l’advocada Donna Rotunno, ha fet un brutal i misogin atac a la credibilitat de les víctimes.

Creure les víctimes

Des d’una perspectiva psicològica, i no només legal, la doctora Jennifer Freyd, professora de la Universitat d’Oregon, analitza el veredicte com «un alleujament» però també com a «molt significatiu per a les supervivents de violència sexual». «Donada la nostra història de no fer a la gent responsable, que li hagin fet retre comptes a Weinstein és molt important», diu en una entrevista telefònica l’experta, que va identificar una estratègia comuna dels abusadors (DARVO pel seu acrònim en anglès): negar que l’abús ocorregués, atacar la víctima, mentir i retratar-se ells com a víctimes, revertint els papers de víctima i agressor, una cosa que han fet des de Weinstein fins a Donald Trump o el jutge del Suprem Brett Kavanaugh.

«Fins ara les víctimes tenien la sensació que no les creurien i aquest era un dels factors per no denunciar. Un altre és culpar-se a si mateixes, una cosa que fa menys probable que expliquin a altra gent què va passar. Però cada vegada hi ha més consciència sobre la violència sexual», explica. «Les coses no són blanques i negres, no és com ser atacada per un estrany que apareix de darrere d’un arbust. Moltes víctimes coneixen l’abusador, són persones que són importants en les seves vides, amb les quals tenen una relació, de vegades de dependència, i probablement tenen tota mena de sentiments complicats. Aquesta és la realitat».

Això mateix va explicar al jurat durant el procés a Weinstein la psicòloga experta en trauma Barbara Ziv, que també va testificar en el judici en el qual es va condemnar Bill Cosby. Era un eix central de l’arriscada aposta de la fiscalia de Nova York. Va acabar convencent. I com ha escrit a ‘The Washington Post’ Monica Hesse, «el veredicte de culpabilitat diu que les víctimes imperfectes continuen sent víctimes».

«Progrés enorme»

«Fa 20 anys ningú se les hauria pres seriosament», opina en una altra entrevista telefònica Amber Keyser, autora del llibre ‘No más excusas: Desmantelar la cultura de la violación’. «S’ha viscut amb la idea, especialment en antigues generacions, que alguns comportaments de gent com Weinstein o Kavanaugh eren simplement ‘coses d’homes’. Durant temps s’han posat excuses i s’ha normalitzat tant la violència sexual que semblava que no se’n podia parlar, de vegades ni es notava que era allà. Però finalment amb el moviment Me Too i perquè les dones estan parlant sobre les seves pròpies experiències de forma autèntica i potent comencem a qüestionar la idea que algunes coses són normals», continua. «Això és un enorme progrés, enorme, i que sigui reforçat per una decisió legal marca un moment d’inflexió en aquesta conversa. El sistema continua trencat, però aquest cas anima a pensar que podem tenir una comprensió més complexa de l’agressió sexual».

Anàlisis similars dominen des de dilluns. A ‘The New York Times’ Deborah Tuerkheimer, advocada que va ser fiscal especialitzada en casos de violència domèstica, ha escrit que «el veredicte envia el senyal que barreres socials i legals que durant molt temps han negat justícia a les víctimes comencen a caure». I en una columna a CNN una altra antiga fiscal, Caroline Polisi, ha ratificat que «el panorama en què policia i fiscals poden investigar i perseguir crims sexuals violents ha canviat fonamentalment ara que hi ha prova demostrada que els jurats poden condemnar fins i tot en casos sense proves físiques o quan les víctimes van mantenir contacte amb l’acusat després de l’agressió. Més víctimes s’animaran a denunciar l’abús, conscients que tot i que el camí fins a la justícia no serà fàcil almenys serà una possibilitat. És molt més del que tenien abans».

El principi d’un camí

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El que ha passat amb Weinstein no és el final de camí, sinó el principi. I la doctora Freyd, per exemple, recorda que «ell i els altres casos destacats amb noms famosos han ajudat a identificar el problema d’assetjament sexual en l’ambient laboral, però queda molta feina per fer en aquest terreny i, especialment, en l’abús que té lloc en les famílies i en la infància. Estem avançant sobretot en el terreny laboral, però això és només part del problema», diu.

És també la idea que deixava en unes declaracions el ‘Times’ Tarana Burke, l’activista que originalment va crear l’etiqueta de #MeToo. Per a ella la condemna és «combustible per mantenir supervivents i aliats motivats per al canvi» i la crida és a «pensar com es fan grans moviments estratègics que van més enllà de demolicions individuals». Es parla, com fa Keyser, de la «necessitat de tenir més i millor educació sexual, més familiarització amb el plaer i amb la importància del plaer femení, així més diàleg obert sobre el consentiment». S’estudia com continuar lluitant per ampliar els terminis abans que prescriguin els delictes sexuals o les finestres temporals per presentar demandes. Es busquen definicions legals més àmplies de, per exemple, l’assetjament sexual, i lleis federals més contundents per protegir les víctimes. Keyser proposa també «més programes de justícia restaurativa i buscar maneres de guarir adjacents al sistema penal».