Sílvia Munt: «Si ets bona persona, ets feminista»

Fa 20 anys, l’actriu Sílvia Munt (Barcelona, 1957) va decidir ser «més lliure». Es va posar a l’altre costat de les càmeres i es va sentir «feliç» escrivint i dirigint cine i teatre. Nom propi (i amb majúscules) del món de la cultura, la realitzadora recorda perfectament la impotència d’asseure’s amb el seu guió davant d’un comitè de selecció format per homes que menystenien del seu text i la seva mirada de dona. Avui les coses han canviat. Però la lluita segueix.

Quan va presentar ‘Pretextos’, el seu debut com a realitzadora d’una pel·lícula (2008), va realitzar un xat en un diari. La segona pregunta que va rebre va ser «¿quin regal preferiries de part d’un admirador, uns bombons, unes roses o unes calcetes?». Avui, per sort, seria impensable una cosa així.

Impensable. En els últims anys hi ha hagut un salt qualitatiu i quantitatiu en la presa de consciència del que havia sigut una injustícia històrica. Avui les dones i els homes, tot i que alguns menys, en són conscients. El sostre de vidre s’ha trencat i ara és impensable sentir certes coses. Tot i que jo moltes me les prenc amb humor. Hem d’anar cap endavant i no deixar-ne passar ni una. Però sempre hem de posar sentit de l’humor als catets.

Vostè, a aquest lector, li va contestar que preferiria qualsevol altre regal. Xocolata, per exemple.

És el que més m’agrada.

En aquest mateixa entrevista, algú li preguntava pels seus directors favorits. Entre d’altres, va nomenar Woody Allen. ¿Avui ho faria?

Allen, com Roman Polanski i com molts escriptors, poetes i directors, han tingut un tracte amb la dona diguem que no acceptable. Però s’hauria de valorar dues coses. Una és el talent professional. Una altra cosa és si em vindria de gust treballar amb ells. De tota manera, a mi ja em cansava Allen. Em cansava la seva obsessió per l’enamorament amb una jove. Em fa mandra aquest tema, no m’aporta res. El pas del temps és fotut, però has d’espavilar.

¿Qui són les heroïnes reals del #MeToo?

L’alfombra vermella de Hollywood ha servit molt i ha convertit en notícia de primera pàgina el que abans s’ocultava en la quarta. Weinstein i tots els que han caigut havien de caure d’una vegada per sempre. Això ha sigut bo. Però és veritat que les heroïnes són moltes i són en molts llocs. L’altre dia em va posar la carn de gallina una mare mexicana que cridava perquè havien assassinat la seva filla i ningú havia fet res. ¿Heroïnes? Un munt a cada racó del planeta. Perquè es continua matant i violant dones. El #MeToo ha fet que una paraula que recorda un atribut masculí, la conquesta (malgrat el conquistat), hagi passat a estar al lloc en el qual havia d’estar. De conquistar res. En tot cas, un sedueix i amb l’aquiescència de l’altre.

La seva carrera en cine, teatre i televisió és aclaparadora. Amb 28 anys tenia una companyia i es va arruïnar, amb un deute de 30 milions de pessetes. Però va continuar.

Sí, em vaig adonar que podia servir per a moltes cosetes, però no per a les finances.

Al llarg de tota la seva trajectòria haurà hagut de superar moltes etiquetes i prejudicis, no només per ser dona sinó també actriu.

Amb el primer curt que vaig dirigir em vaig sentir lliure i feliç. Vaig començar a treballar amb equips formats, sobretot, per homes. Mai vaig tenir cap problema. He tingut col·laboradors i amics que m’han defensat i recolzat. Parlo de l’equip tècnic i artístic. Però és veritat que en el moment que presentes un guió que és la mirada d’una dona respecte a la vida, sobretot al principi, vaig haver d’assumir que en els comitès de selecció hi havia una conya per part d’intel·lectuals que hi veien la mirada d’una dona. Quina impotència. Ells pensaven que el món es mirava només a través dels seus ulls masculins. Això sí que va costar molt de fer caure, uns 10 anys. Ara hi ha més dones en els comitès, més directores, més guionistes. Aquests homes estaven acostumats a menystenir la mirada femenina. També n’hi havia que la valoraven. Els homes s’estan posant les piles a marxes forçades. De vegades també la dona perquè l’educació ancestral de dècades i dècades estava molt arrelada. Tinc tres filles i una d’elles em va preguntar l’altre dia per què no portava el meu cognom primer.

No es podia. La norma va canviar el 2017.

Ni es podia ni es pensava. No n’eres conscient. Malgrat tot, la dona a Espanya sempre ha sigut revolucionària i valenta. Mira les cartes d’Emilia Pardo Bazán a Galdós. ‘Olé’ els teus collons.

¿El molesta l’etiqueta de cine femení?

Sí, molt. ¿I el cine masculí? ¿I el cine gai? Tot és el mateix, cine. Som éssers humans amb diferents maneres de veure la vida, deixem de posar etiquetes.

En la indústria cultural les coses han canviat. Però ¿i en la societat? ¿Està la dona apoderada? Des de començament d’any la violència masclista s’ha cobrat 13 víctimes

Aquest apoderament femení, que ha costat sang, suor i llàgrimes, té dues reaccions. Una de favorable, que és l’home intel·ligent que té seguretat en si mateix i està entenent el que passa. Una altra reacció és la inseguretat d’alguns homes, que no saben on són ni quin és el seu rol. Són analfabets, en el sentit que no veuen més enllà, i els fa ràbia. Tant que van a la guerra d’una forma cega.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Quan sent en actors i actrius joves això de «ni masclisme ni feminisme sinó igualtat», ¿què pensa?

La justícia social, la sanitat pública i l’educació pública han de ser per a tothom, ¿veritat? Doncs llavors som feministes. Si una persona creu que l’ésser humà es mereix el mateix, tots som feministes. Si ets bona persona, és impossible no ser feminista. Si tu creus que hi ha ciutadans de dues classes, llavors digues-ho.