10 mostres de com la dona ha sigut relegada a ser invisible

La periodista i activista britànica Caroline Criado Pérez resumeix l’origen i les conseqüències de molts d’aquests biaixos (més o menys conscients) a l’aclamat llibre ‘La dona invisible’ (Seix Barral). «Prendre el model masculí com a referència universal, com a neutral, produeix una distorsió de base. Significa que quan es dissenyen coses que serveixen per a tot el món, es dissenyen per a ells. Això té un cost humà i econòmic», va explicar l’autora a aquest diari. I és que molt del sexisme que persisteix fins als nostres dies es basa en la (equivocada) idea que vivim en un món neutre. Però ni els humans som totalment objectius ni les dades són imparcials. Una prova, aquestes 10 històries que mostren com les dones continuen sent invisibles en un món d’homes. Però ni els humans som totalment objectius ni les dades són imparcials.

Gran part del coneixement que tenim sobre la nostra espècie i, sobretot, sobre la nostra salut, parteix d’estudis en els quals s’ha pres com a referència el motllo d’un home caucàsic, d’entre 25 i 30 anys i uns 70 quilos. I ha sigut fins ara la imatge de l’ésser humà de referència encarregat de representar tots els altres, cosa que ha creat així un coneixement fragmentat i poc inclusiu. Aquest biaix de base també ha acabat distorsionant les idees que configuren la nostra visió del món. Si no, n’hi ha prou de fixar-se en com es parla de la «història de l’home» com a sinònim d’«història de la humanitat». I no només això. Prova d’això, aquestes 10 històries que mostren com les dones continuen sent invisibles en un món d’homes, il·lustrades per Ramon Curto.

1. Elles van pintar les obres rupestres

1.

La falta d’informació s’omple amb prejudicis. I quan en les històries del passat falta informació sobre el gènere dels protagonistes, es pressuposa que van ser homes. Les pintures rupestres, per exemple, han sigut atribuïdes als homes de la tribu perquè, ja que s’hi representaven escenes de caça, es donava per fet que tant la tasca com la seva representació havia de ser obra seva. Estudis sobre la qüestió, no obstant, mostren que la majoria dels artistes del neolític eren dones. Fins al 75% de les empremtes trobades en coves d’Espanya i França van pertànyer a femelles. Aquest biaix contextual també va afectar l’estudi del ‘Guerrer de Birka’, un esquelet trobat envoltat d’armes i que durant anys es va catalogar com un soldat viking. Però recents anàlisis genètiques d’aquestes restes òssies mostren que es tracta d’una dona guerrera. El seu cas no és una anomalia. El 37% dels esquelets enterrats amb armes van pertànyer a dones o nenes.

2. ¿Per què s’obliden de les esportistes?

2.

El risc de situar l’home com a referent és que tota la història giri entorn d’ell. Quan el 2013 el tennista Andy Murray va aconseguir una victòria a Wimbledon, la seva fita es va relatar com la primera victòria britànica en 77 anys, comptant com a precedent la victòria de Fred Perry el 1935. Aquesta narrativa, no obstant, oblidava el triomf de la tennista britànica Virginia Wade el 1977. En aquesta mateixa línia, Murray també va ser elogiat per ser el primer a guanyar dues medalles olímpiques de tennis, tot i que en aquell temps Venus i Serena Williams ja n’havien guanyat quatre cada una. El mateix ocorre quan s’esgrimeix que la selecció nord-americana de futbol mai ha guanyat una copa del món, obviant que l’equip femení ho ha aconseguit ja en quatre ocasions.

3. Sense banys públics per a elles

3.

Aquests biaixos més o menys conscients es traslladen a la realitat augmentant les desigualtats entre uns i d’altres. L’accés a les instal·lacions sanitàries també pateix l’efecte de la bretxa de gènere. A Bombai, per exemple, mentre que els urinaris públics masculins es compten per milers, més de la meitat de dones que resideixen a la ciutat no disposen d’un lavabo públic. Aquest problema, que afecta més de dos milions de persones, implica que les joves han de fer les seves necessitats a l’aire lliure de nit o en llocs apartats, i queden així exposades a situacions de perill.

4. Els nens, els amos dels parcs

4.

La presència de nenes als parcs públics disminueix a partir d’una certa edat. Mentre que en els primers anys de vida nens i nenes comparteixen espai de manera més o menys uniforme, a partir dels 10 anys les petites sembla que ‘desapareixen’ del terreny de joc. Tot apunta que jocs típicament dominats pels petits, com el futbol o altres activitats esportives que requereixen espai, són els responsables de crear un entorn de competència que acaba amb l’exclusió d’elles. Per això alguns experts proposen dividir aquests espais en porcions més petites perquè tots i totes trobin el seu lloc.

5. Més opcions en la selecció a cegues

5.

La presència de dones en institucions de prestigi també pateix una bretxa. La filharmònica de Nova York, per exemple, amb prou feines comptava amb dones en la seva orquestra fins que es van imposar les audicions a cegues com a mètode de selecció. Aquest canvi de criteri va suposar un increment de les contractacions de dones, que avui dia ja suposen gairebé la meitat de l’orquestra. De la mateixa manera, també s’ha observat que els articles científics en els quals s’oculta la identitat (i el gènere) dels autors solen crear una bretxa de gènere més petita de l’habitual.

6. Unes oficines mal dissenyades

6. 

Alguns estudis apunten que moltes oficines compten amb problemes de disseny que dificulten l’accés de les dones, com és el cas de portes massa pesades, escales o terres de vidre que poden incomodar a les persones amb faldilla o llambordes massa estretes per a qui caminin amb tacons. La temperatura d’aquests espais també presenta un important biaix, ja que els càlculs per establir la mesura ideal s’han establert en funció de les necessitats d’un home mitjà d’uns 40 anys i uns 70 quilos. Aquest càlcul crea un entorn d’uns cinc graus més fred per a les dones.

7. Sense protocols de seguretat per a elles

7. Tot i que els estudis sobre seguretat laboral hagin avançat significativament, amb prou feines hi ha dades sobre l’efecte d’algunes tasques tradicionalment exercides per dones. No se sap quines conseqüències porta l’exposició a llarg termini als químics utilitzats per a les tasques de neteja. Alguns estudis sobre aquest tema calculen que una persona dedicada a la cura de persones grans, per exemple, podria aixecar en un dia més pes que un miner o un obrer de la construcció. I sense indicacions sobre com realitzar aquests procediments sense causar-se un mal físic.

8. Uniformes unisex que no s’adapten

8.Els uniformes dissenyats per a les forces armades, teòricament creats a partir d’un motllo unisex, només s’adapten correctament a la fisonomia dels soldats homes. Les dones del cos denuncien, entre d’altres, fundes de pistoles que no s’ajusten bé als malucs, corretges incòmodes, botes massa amples i armilles que no s’adapten a la forma del pit. Aquests vestits mal adaptats entorpeixen la feina de fins al 57% de les professionals del sector. Aquesta falta d’uniformes adequats per a les dones també es va posar de manifest quan la NASA va haver d’anul·lar el primer passeig espacial íntegrament femení per la falta de vestits de la talla de les astronautes.

9. Mòbils grans en butxaques petites

9.

Alguns estudis afirmen que la mida dels mòbils, cada vegada més grossos, no s’adapta a les necessitats de les dones. L’ample mitjà del pam d’elles se situa entre els 18 i els 20 centímetres, mentre que les noves pantalles ja superen els 14 centímetres. A aquesta diferència, a més, cal sumar-hi el fet que moltes de les peces dissenyades per a dones a penes tenen butxaques en les quals aquests dispositius puguin entrar còmodament. Una investigació periodística del col·lectiu Pudding.cool va calcular que tan sols el 40% de les butxaques frontals dels pantalons de dones poden acollir còmodament un mòbil. 

10. Desprotegides pels tests

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

10.

Els errors de disseny van més enllà d’una cosa anecdòtica. El disseny de cotxes, els seients, els cinturons i fins i tot els coixins de seguretat (i altres dispositius de seguretat) es posen a prova prenent com a referència models masculins. I, ja que els tests de seguretat viària es realitzen amb maniquins que emulen el cos, l’estatura i el pes d’un home mitjà, les mesures de protecció creades podrien deixar desprotegides totes aquelles persones que no encaixin en aquest motllo. Especialment les dones.