Eglantyne Jebb, una gran desconeguda en la història dels drets humans

«La història l’expliquen sempre els vencedors i les dones hem sigut les vençudes en totes les guerres, no només de les bèl·liques». 

L’altra història. Tertulia Feminista les Comadres.

Dona, pionera, que va trencar esquemes i va canviar mentalitats. Així va ser Eglantyne Jebb, la fundadora de Save the Children, que va aconseguir que el món mirés els nens i les nenes des d’una altra perspectiva: no només com a objectes de protecció, sinó, per damunt de tot, com a subjectes de dret.

L’aportació que va fer Jebb a la infància va molt més enllà de la creació de Save the Children. Ella va redactar l’esborrany dels drets de la infància que més tard evolucionaria en el que avui es coneix com la Convenció sobre els Drets del Nen (1989).

¿Per què una dona que va fer tant per a la història de la humanitat és tan poc coneguda? La guardonada escriptora Clare Mulley va quedar fascinada al conèixer algunes pinzellades de la vida de Jebb i va decidir indagar més. Fruit d’aquesta investigació va escriure el llibre «La mujer que salvaba a los niños».

¿Qui era Eglantyne Jebb?

C. M: Eglantyne Jebb era una dona excepcional. Va néixer el 1876 en una família acomodada a Shropshire, al nord d’Anglaterra. S’esperava que fos dona i mare, però Eglantyne sempre va desafiar les convencions; tot el que li agradava dels límits era traspassar-los.

Després de la primera guerra mundial, el 1919, va sortir als carrers de Londres per repartir fullets en què mostrava els estralls que el bloqueig econòmic britànic estava causant en els nens austríacs. La policia la va arrestar. Però va decidir aprofitar l’ocasió i ella mateixa va portar la seva pròpia defensa basant-se en el fet que era un cas moral. La van declarar culpable i li van imposar una multa de cinc lliures esterlines. Però el mateix fiscal, simbòlicament, li va dir que li pagaria la multa i li va donar les cinc lliures. Ella va dir que no, que utilitzaria aquestes cinc lliures per crear un nou fons per ajudar els nens a Àustria. I així es va crear Save the Children.

¿Com la descriuries en tres paraules?

C. M: Va ser una dona carismàtica, de gran enginy i amb molta passió per tot el que feia. Va tenir el coratge de mirar des d’una perspectiva diferent.

¿Des de quina perspectiva?

C. M: Ella no era gens maternal. Només volia ajudar els nens i les nenes des de la distància. Va veure la devastació de la guerra i no volia deixar que això tornés a passar. I això per a ella significava invertir en els joves, en les generacions futures. Eglantyne Jebb no era sentimental; era estratègica. Veia els nens com a individus i aquest enfocament era molt més estratègic, ja que li va permetre aconseguir assoliments a una escala diferent. Es va centrar en el macro, no en el micro.

 ¿Per què és una figura desconeguda en la història?

C. M: Crec que té a veure amb dues coses. Primer, que era dona. Una dona moderna, valenta, molt avançada a la seva època. Una dona que va desafiar les convencions i els líders (homes) del moment. A més, es va enamorar dues vegades en la seva vida, una vegada, d’un home, i una altra, d’una dona. No crec que Eglantyne es considerés lesbiana; només tractava totes les persones com a individus.

Eglantyne va morir el 1928, però durant dècades parlar obertament que la fundadora de Save the Children era homosexual hauria suposat perdre el recolzament públic i l’organització el necessitava per lluitar pel que tant havia lluitat Eglantyne: salvar vides i millorar la situació dels nens i nenes a tot el món.  

Com a biògrafa, ¿com connectes amb el personatge?  

C. M: Quan llegim un llibre sobre algú, volem llegir sobre coses excepcionals; no volem llegir sobre algú que es raspalla les dents, sinó sobre algú que va ser pioner en alguna cosa. Però hem d’entendre tots aquests petits detalls, perquè és la manera de conèixer la persona. Necessites tant la familiaritat com l’excepcionalitat. Hi va haver moltes vegades en què vaig sentir una veritable empatia amb ella, però vaig mirar de no posar-me completament al seu lloc, perquè jo no era ella, i s’havia d’entendre el context de la seva època, i per això sempre vaig intentar mantenir certa objectivitat. És una persona que em va inspirar molt, per descomptat. Ella deia que la inspiració li venia dels llocs solitaris.

¿Així li va arribar la inspiració que li serviria per establir les bases de la Convenció sobre els Drets del Nen?

C. M: Segurament, sí, perquè va ser el 1922 mentre escalava amb les seves llargues faldilles i botes ajustades el cim del Mont-Salève a Ginebra quan va tenir un moment de reflexió. Va pensar en els nens i se li va ocórrer aquest concepte absolutament revolucionari que tots els nens i nenes a totes les parts del món havien de tenir els mateixos drets humans. Per això va escriure un text de 5 punts que se centrava en el benestar del nen i reconeixia el seu dret al desenvolupament, assistència, socors i protecció, que va acabar coneixent-se com la Declaració de Ginebra del 1924, el primer text històric que reconeix l’existència de drets específics per als nens i nenes, a més de la responsabilitat dels adults sobre el seu benestar.

Notícies relacionades

"Intel·ligència policial" per prevenir les agressions sexuals

Toni Solano: "És absurd posar deures en una era en què els nens fan servir el ChatGPT"

¿Amb quina frase d’Eglantyne et quedaries?

C. M: En té moltes, però crec que em quedaria amb una que és molt certa i molt inspiradora: «Save the Children sent sovint que els seus objectius són impossibles, que sempre hi ha hagut sofriment infantil i sempre n’hi haurà. Sabem que res és impossible llevat que nosaltres ho fem impossible. Només és impossible el que nosaltres ens neguem a intentar».