¿Com eduquem els nostres fills perquè no siguin els masclistes de demà?

És acostar-se el 8 de març i qualsevol escola, institut i fins i tot escola bressol es tenyeix de lila i s’omple de fotografies de referents femenins molt influents per a les nenes. Rosa Parks, Frida, Virginia Woolf, Montserrat Roig... Un moment dolç fruit d’anys de lluita des dels marges d’un moviment feminista que ha aconseguit conquerir la centralitat. «Les nenes es veuen amb prou poder, amb la legitimitat de somiar ser presidentes o alcaldesses. Estem construint identitats de nenes molt poderoses i això és fantàstic, però és inadmissible que hàgim abandonat els nois. Si una nena no neix amb la voluntat de ser perruquera, secretària o infermera, que es tractava d’una construcció cultural, com va dir Simone de Beauvoir, la dominació de l’home sobre la dona és també una construcció cultural», posa sobre la taula Ritxar Bacete, antropòleg i pare, autor d’‘El poder dels nois’ (Estrella Polar). «Si ens importen les nenes, ens han d’importar, i molt, els nens –prossegueix–; els nens no són culpables del patriarcat. Els nens tenen dret a ser lliures i feliços, i el sexisme no els hi permet». L’antropòleg va més enllà i alerta que hi ha un espai que queda erm, «i aquest abandonament del treball amb els nois el poden aprofitar els grups d’extrema dreta». Allà hi ha el ‘pin parental’.

«La nena del segle XXI és la Brave, però... ¿qui és el nen? ¿Bob Esponja? ¿Patricio?», fa broma Bacete. Per als que no convisquin amb criatures, la Brave és una de les princeses més empoderades de Disney, tan indomable i rebel com la seva cabellera pèl-roja. Bob Esponja és una esponja de mar amb pinta d’esponja de cuina sintètica que treballa en un restaurant de menjar ràpid i Patricio, el seu millor amic, una estrella de mar panxuda i mandrosa. Un parell de pusil·lànimes, vaja. «Necessitem referents per als nois. Homes bons. No s’està treballant l’impacte que el sexisme té en els nois. Els nois necessiten acompanyament per ser tendres. Compassius. Un agressor masclista no neix. S’ha anat construint partint de milers d’estímuls. És allà on cal anar. Cal canviar els cervells», argumenta Bacete.

I en posa exemples. Les nenes que juguen a futbol ja no són titllades d’homenots, sinó de campiones, però als nens que fan gimnàstica rítmica se’ls continua assenyalant. Abraçar el poder agrada. Veure la teva filla disfressada de Superwoman és guai, però veure el teu fill disfressat de Frozen, no.  «Hi ha contextos que no estan preparats per als nois. No tenen permís social. Continuem premiant la competitivitat en els nois. Es continua relacionant la sensibilitat en els nois amb la debilitat.

Superar Hulk

Una de les principals derivades del problema de fons és que aquestes noies poderoses del segle XXI, si són heterosexuals, es relacionaran amb uns nois la identitat dels quals s’ha construït amb referents no de finals del XX, sinó dels anys 60. «Els nens es continuen disfressant de Hulk. Hem de generar rebel·lia, il·lusió i optimisme per treballar amb els nois. Canviar les masculinitats. Els que seran homes d’aquí a 15 anys són els nens d’ara. Els violadors d’aquí a15 anys estan a l’escola avui. Igual que els infermers, els futbolistes d’elit o els mestres...», remarca el que és obvi Bacete, que esmenta també Paulo Freire i el seu famós «ningú s’allibera sol; ens alliberem en comunitat». «Els nens a qui els agrada jugar a portejar un nadó han de saber que no estan sols, que hi ha molts altres nens que també juguen a cuinetes a casa seva, tot i que després al pati de l’escola no ho facin perquè socialment no està ben vist. Cal desterrar els estereotips tòxics que contaminen les seves vides. Si no ho fem, haurem fracàs com a societat», assegura. «La idea és que els nens també poden ser el que vulguin ser. Les nenes no seran lliures si els nens no ho són», conclou.

Amat Molero Borràs és educador social, facilitador i membre d’Ulleres per Esquerrans. Com Bacete, ha donat moltes voltes a la la qüestió, i ha arribat a conclusions similars. «Hi ha patrons majoritaris, patrons dominants que tenen més valor social. L’home heroic, l’home que trenca les normes, que és violent... això són valors positius en un home, en contrast amb l’home que pugui mostrar la vulnerabilitat, que tingui por, aquests valors queden relegats o suprimits», resumeix. En posa també exemples encara molt presents en la societat: «A un nen que plora li dius ‘no ploris, no siguis nena’; generem unes normes que s’acaben naturalitzant; uns patrons. A l’escola, si et veuen vestit de segons quina manera rebràs el que anomenem sancions de gènere. Un càstig per saltar-te l’estereotip; una broma, un acudit, una mirada rara...», argumenta.

Molero Borràs explica com ja des que acaben de néixer, fins i tot abans de néixer, els nens i les nenes estan marcats. La mateixa percepció del plor: «En un nadó, si plora molt fort: ‘Mira com plora, quina potència, tindrà geni’, una nena, en canvi, plora com una histèrica...» Això té molt a veure amb l’androcentrisme:  posar al centre tot el que és masculí i allò a què donem valor social. Allò que és masculí és bo, triomfador. 

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

«Pel que fa a discurs això sí que s’està treballant: pegar és dolent, tots som iguals... però una altra cosa és acompanyar els nens perquè creixin lliures de patrons masclistes de gènere, de patrons racistes... Patrons que estan molt presents, des de com estan organitzades les escoles, en què la pista de futbol n’és el centre. La mateixa arquitectura de l’escola ja marca què és important», prossegueix l’educador social, que apunta també la importància de les cançons que cantem, les assignatures que fem, on posem el focus... 

Consells pràctics

Als tallers que aquest facilitador organitza per tractar aquest tema amb adolescents utilitza un truc: Mostrar els costos de la masculinitat. «Si tu, com a home, veus que tens moltíssims privilegis, seguiràs per aquest camí. Per això utilitzem la carta de mostrar-los com el patriarcat també els perjudica. Amb els joves ens funciona bastant», assenyala. Els expliquen coses com que els homes viuen una mitjana de set anys menys que les dones, que un 93% de les persones a les presons són homes o que el 80% dels accidents mortals de trànsit els provoquen homes. «Els mostrem també amb números que la forma en què ens estan dient que hem de ser homes ens fa mal a nosaltres mateixos i els intentem ensenyar a desobeir aquest patró de masculinitat», conclou.