Coronavirus: «Només després de la mort de Franco la gent va acaparar tant menjar»

Algú diu, a la cua de la tercera de les quatre caixes que estan obertes al CondisLife (‘el teu súper’, diu el seu eslògan) del final de República Argentina, que fa temps que no se sent parlar del procés. I el senyor del costat, que porta un carro encara més voluminós que el de la senyora del llaç groc, assegura saber, ¡saber!, que la setmana que ve ordenaran tancar tots els comerços i que «només deixaran un súper i una farmàcia oberta per barri». Així, ras i curt, per barri.

Mentre l’espera s’eternitza, mentre els acaparadors de menjar (i el que no és menjar), ni tan sols fan el gest perquè jo pugui pagar una ampolla de llet sencera i un quilo de sucre (no porto res més), se sent per megafonia, a plens pulmons, ni tan sols és una gravació delicada, d’aquelles d’AirEuropa («en l’hipotètic cas d’amaratge...»), no, a plens pulmons: «Es posa en coneixement de la nostra amable clientela que, per ordre de la Generalitat, el repartiment a domicili queda suspès».

Falten productes bàsics

Jo només sé que en aquest súper no queden ous, no queda farina, no queda sabó... Jo només sé que a la ciutadania li ha agafat un atac de por i, com em comenta el Jorge, el més jove dels tres reposadors que treballen al local («fa 12 anys que treballo aquí»), no havia vist res igual en la seva vida. «Bé, ni jo ni cap dels que treballem aquí. El meu amic Luis, que fa 31 anys que està a l’empresa, diu que el seu cap li va parlar una vegada sobre el caos, semblant al que hi ha ara, que es va produir el 26 de novembre del 1975, ja ho sap, després de morir-se el petit».

El Jorge explica que el seu cap li ha demanat que, a més reposar el que pugui («diu el que pugui perquè comença a no arribar gènere, ja que tots estem saturats de comandes»), sigui més simpàtic que mai amb la clientela que ve en actitud acaparadora. «És a dir, que si busquen farina de rebosteria i no hi ha, ¡perquè no hi ha!, li vengui la normal i els explica que la passen per un colador finit i que fa la mateixa funció». Aquest reposador amb marxa creu que algun dia haurà d’acabar aquesta bogeria d’acaparar menjar. «És més, aquí hi ha gent que s’ha emportat dos carros sencers i ens ha demanat si se’ls podia emportar a casa i que ja els tornaria. I fins i tot ha deixat un bitllet de 10 euros, ¡com si un carro costés 10 euros! Aquí hi ha gent que s’ha emportat queviures que, segur, no li caben a casa seva».

Compres massives

Vaig al Dia del carrer Craywinckel per intentar comprar ous. «Ni ous ni moltíssimes altres coses importants», diu la Beatriz, que va recollint caixes buides de tot i lamentant-se que els seus proveïdors «comencen a recomanar-nos que tanquem la botiga, que és que el que acabarà passant, és més, tinc la sensació que ens hi estan empenyent». I sí, en efecte, a la cua de l’única caixa que hi ha oberta (el local és petit) també hi ha cua, de gent més modesta, malgrat ser al mateix barri, els carros dels quals, aquests sí, són de productes de primera necessitat.

Travesso el carrer i veig el magnífic Superverd del meu amic Pablo. El creuo pensant que potser té ous, no perquè sàpiga que en té. No cal dir que a la meva pregunta es fa un fart de riure i em diu: «En tenia, Emilio, tenia, però aquest matí, a les nou i mitja, ha vingut aquella noia xinesa que treballa al planter de l’Espanyol [ni idea qui és, la veritat] i s’ha emportat 26 capsetes de mitja dotzena cada una ¡és a dir, 13 dotzenes d’ous! i fins i tot li he dit si els enviaria a la Xina com fan amb les caixes de màscares. De debò, crec que som a prop del final del món. O que, quan ho sigui, serà una mica així, t’ho juro».

Al final he decidit entrar al bonÀrea, encara més estret, encara més petit, però que, des de fa ja dos anys, no només té carn i pollastre sinó tota mena de productes. Però, no, tampoc té ous. I sí les prestatgeries buides. O gairebé buides. Parlo amb el bo del Tomás, l’encarregat. I em diu, vine, vine, vine amb mi. El segueixo pel passadís estret de la botiga i m’obre la porta del seu rebost, bé, de la seva cambra. «Mira, tot això, tot, estava ple de gènere a les vuit del matí. Ja no hi ha res, Emilio, res».

Gent molt impacient

Al Tomás no li molesta que la gent compri, li dol que la gent acapari. «No em deixen ni posar les safates de pollastre, lloms o vedella a les neveres, als taulells, me les treuen de les mans, com diu la cançó. Però el problema és que se n’emporten més de dos, tres i quatre. L’altre dia li vaig dir al meu cap que hauríem d’impedir que la gent comprés, no sé, més de dues safates de cada producte. Per repartir, dic, no per una altra cosa».

Notícies relacionades

Coronavirus a Espanya i el món: Última hora de la Covid | Notícies en DIRECTE

A casa teva en temps de coronavirus

Acabo el meu recorregut al Macxipa de passeig de Sant Gervasi. I quan m’acosto a l’entrada, sense porta ni res, obert al carrer, sento una senyora, amb joies d’or impressionants als braços i les mans, cridant: «Però ¡home!, aquestes barres catalanes que aquesta noia m’ha dit que faltaven només 15 minuts perquè sortissin del forn, encara els falten 15 més ¡però què és això!» Això és, senyora, que l’empleada s’ha confós i, sí, s’haurà d’esperar deu minuts més. «¿Pot sortir de la rebotiga perquè li vegi la cara i li digui que m’ha enganyat?» I la noia surt i li demana perdó. De debò, la població comença a estar massa nerviosa. «Nosaltres estem venent moltíssim més pa que fa una setmana, però el forn no dona per a més i si necessita tants minuts per fer-se, no podem avançar el temps».

És el que diu el Tomás, de bonÀrea, «no podem matar més pollastres i/o no sacrificar més vedelles ni porcs, així que la població haurà de tenir paciència i, sobretot, no acaparar».