Les heroïnes del terra enganxós

Són dos quarts de set del matí en un portal de València. Una dona protegida amb mascareta i guants neteja l’entrada d’un edifici mentre un nen d’uns 10 anys està endormiscat assegut a terra esperant-la. És dilluns i el nou de la dura escena són els guants i la mascareta, no la mirada del seu fill. Almenys a aquestes hores. El porta cada matí a primera hora, tot i que després l’acosta a l’escola on estudia. «Ve sempre amb mi a primera hora i després el porto a l’escola, però avui es quedarà tot el matí amb mi. Jo aquí estic sola i no tinc amb qui deixar-lo», justifica. Un tipus de situacions més comunes del que en alguns cercles s’imagina, invisibles també en els decrets. Ha anat a treballar perquè ningú li ha dit el contrari. «La cap no m’ha trucat, així que he vingut, si no em poden fer fora», reflexiona. «¿El meu nom? Millor no, que vull embolics», explica.

Barcelona, algunes hores més tard. Tipa. Cansada. Nerviosa. Fins al monyo. Infinites maneres de dir el mateix. D’expressar un sentiment tan humà. Són algunes de les respostes de caixeres, reposadors, forneres..., gremis molt feminitzats, a la pregunta que més vegades es fa i s’escolta –tot i que de forma telemàtica– aquests dies en els quals allò de posar la vida al centre està passant de la teoria a la pràctica: ¿Com estàs? Són les respostes de la Núria, la Lídia i la Vanesa, que, a més, són mares i a la por i, per què negar-ho, aclaparament, de tota mare durant aquests dies de tancada forçosa, li sumen la incertesa de no saber si estaran portant el temut virus a casa cada dia al tornar de la feina. «Per moltes mesures de seguretat que posin, estem molt exposades i en som conscients», assenyala Lídia, que treballa rere el taulell de la fleca d’un supermercat. Aquests dies, a més, està havent de fer hores extres. «Entrem a les sis i mentre una prepara la fleca les altres dues ajuden a omplir prestatgeries, si no és impossible, els companys no arriben», assenyala la dona, que des dels 19 anys treballa al sector i «mai havia vist escenes així».

La Núria també treballa en una fleca, en el seu cas d’una petita cadena. «Diumenge vaig treballar i em van dir que dilluns no treballaria, que no obririen a la tarda, però aquest matí [és dilluns] m’han trucat i m’han dit que sí, però que treballaria menys hores; de cinc a vuit; que les hores me les compensarien amb el banc d’hores que m’havia guardat jo de reserva per si les necessitava perquè tinc un nadó», explica per telèfon indignada. «¿Que si tinc por? És clar. El meu marit, a més, és asmàtic», prossegueix. Una por que aquests dies és comuna denominadora en totes les cases, però que en el cas d’aquestes dones, com dels repartidors, els carters o els treballadors de la banca o de les gasolineres, amb l’afegit d’aquesta ruleta russa que és exposar-te cada dia a aquell que entra. Un altre denominador comú entre les respostes d’aquests professionals és la poca consciència de la gent. «Diumenge em va venir un home a buscar dos pastissos perquè tenia convidats. ¡Convidats! Et trobes aquestes coses i se’t queda una cara...», relata la Núria, que assenyala molt directament i sense dubtar-ho els governants. «Aquí ningú diu res i els petits empresaris fan el que volen», conclou. En el seu cas, porten els guants que ja portaven, pels clients, no tocar el pa amb les mans, però no els han posat cap seguretat extra. «¿Mascaretes? No, no, res».

Canvi de torn

Notícies relacionades

L'OMS demana aïllar les persones curades 15 dies més perquè encara poden contagiar

Coronavirus a Espanya i el món: Última hora de la Covid | Notícies en DIRECTE

La Vanesa acostuma a treballar de nits. De reposadora en un supermercat. Aquest dilluns l’han passat al torn de matí «perquè no hi havia res per reposar; així estem». Respon també al telèfon –no és qüestió d’exposar-les encara més– amable, malgrat que n’està «farta». «El problema és la gent, no respecten el que s’està demanant, venen a comprar fins a tres de la mateixa família i et veuen amb la mascareta [a la cadena en la qual ella treballa sí que els han donat mascaretes] i encara et miren estrany. Un home se m’ha quedat mirant i em diu, ¿què et penses, que et moriràs?», reviu amb ràbia. També explica com ha trobat clients que passen pel seu costat i es posen a fer veure que tussen. «Jo estic bé, però tinc un fill de quatre anys, i tinc els meus pares al meu càrrec, que són més grans, i el meu pare està delicat. Aquesta és la meva por», conclou la Vanesa, que, com la Núria, té clar que la situació milloraria si des del Govern es posessin més durs: «Si els multessin, ja veuries com no vindrien tres a fer la compra».  

La Lídia contesta al telèfon que està bé «ara a casa, amb el meu fill». Són dos quarts de quatre de la tarda i fa el torn de demà. «Soc conscient que la meva feina és així, però veus la gent pels passadissos amb la mascareta i t’imposa, és clar que t’imposa. A més, crec que anem tard, en el nostre cas anem amb guants des de dijous passat, abans no», conclou aquesta treballadora qui reivindica amb orgull el seu ofici. «A veure si això serveix perquè es valori la nostra feina, que moltes vegades parlen de nosaltres amb menyspreu, i la feina dels sanitaris és imprescindible, però sense nosaltres, els sanitaris no mengen».