Confinar-se amb els teus fills en un infrapis compartit per 12 persones

De fons, la veu insistent d’una nena. «¿Mama, mama, quan farem les manualitats?» «Ara, ara; un moment, estic parlant per telèfon». L’escena, el pa de cada dia per a milions de persones en aquests dies de confinament, succeeix en una habitació d’un pis del Raval en el qual viuen 12 persones de tres famílies diferents. Dos matrimonis i aquesta mare sola, a qui anomenarem Fàtima; al costat dels fills de tots ells. La petita que reclama la Fàtima té tres anys. «Abans estàvem en una altra habitació, però era molt cara i no podia pagar-la. Fa sis mesos que som aquí; però encara ni tan sols he entrat a la taula d’emergència», explica la dona amb veu dolça. Si passar el confinament és difícil i anguniós en condicions de classe mitjana –calefacció, bany, sofàs, wifi–, la situació s’agreuja quan la tancada es produeix en pisos compartits per diverses famílies, com és el cas de la Fàtima. O el de la Ranim (tampoc és el seu nom real), qui comparteix matalàs a terra amb el seu marit i els seus dos nadons de dos i un any. O el de l’Ana (també nom fals), a l’habitació d’una pensió sense dret a cuina. O el de la Sandra (també nom fictici), en un pis que cau a trossos del Gòtic amb una filla de 12 anys i a l’espera del cinquè desnonament per part d’un fons inversor andorrà, «que aquesta vegada ja em van avisar que era imparable».

Ana i el seu fill de 24 anys, cec de naixement, van ser desnonats al desembre del pis en el qual vivien de lloguer en el Raval. Els seus veïns solidaris van parar el cop amb els seus cossos a la porta fins a tres vegades, però a la quarta no hi va haver res a fer i es va executar el desnonament. Des d’aleshores comparteix habitació amb el seu fill en una pensió, a l’espera d’un pis de la taula d’emergència. «El meu marit va marxar, cansat, i els meus pares, que em vaig emportar perquè m’ajudessin amb el meu fill per poder treballar, no es van adaptar i van tornar al Perú, així que em vaig quedar sola. La meva assistenta em diu que per què no torno al meu país jo també, però jo no puc tornar. Aquí el meu fill està estudiant, però allà no hi ha res per a nois com ell», resumeix l’Ana angoixada. El seu fill i ella sí que estan en la llista d’espera d’un pis d’emergència, com 600 famílies més. 

Aquesta mare denuncia la duresa del confinament a la pensió. «No ens deixen utilitzar la cuina de nit, i no m’atreveixo ni a demanar al noi de la recepció que m’escalfi un vas de llet, pel tracte que ens dispensa, per no parlar que aquí la gent entra i surt...¿quin confinament és aquest?», lamenta la dona, que també denuncia talls en l’aigua calenta i en la calefacció.

Talls d’aigua calenta i calefacció

Abans sortien a dinar i a sopar a un restaurant regentat per xinesos, que van ser dels primers a tancar. Ara els serveis socials municipals, els mateixos que la van derivar a aquesta pensió, els porten el menjar d’un càtering, que s’han de menjar al llit. «Ens els porten sense coberts. El primer dia vam haver de sortir a comprar forquilles i ganivets d’un sol ús, a l’habitació de la pensió no tenim res», prossegueix la dona, que també té problemes de salut.  

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Com l’Ana, la Ranim pateix també per l’entrada i sortida dels desconeguts amb qui es veu obligada a conviure al pis compartit en el qual viu al costat del seu marit i els seus dos nadons després de passar per «més de nou pensions». «No saps on ha estat qui dorm a l’habitació del costat, qui s’acosta als teus fills al menjador i els toca i els diu coses», relata amb por. «Pateixo moltíssim pels nens. Som en una habitació els quatre, i a ells no els puc tenir tancats a l’habitació, no hi ha espai i ells han de gatejar, el petit, i poder moure’s, el més gran; a la seva edat no els puc tenir en aquesta habitació en la qual només cap un matalàs, però em fa pànic que surtin de l’habitació perquè el pis no és un lloc segur. Ja era dur abans, estem així des de fa set mesos, però amb el coronavirus és insostenible», explica aquesta mare.

Insostenible

La situació de Juana no és tan extrema, però tampoc és fàcil. També comparteix llit i habitació amb els seus dos fills de vuit i onze anys, en el seu cas rellogats a casa del familiar d’un familiar. Va arribar des de Veneçuela amb els seus dos fills fa set mesos. Es va instal·lar allà amb la intenció de trobar alguna cosa per a ells sols aviat, però la crueltat del mercat immobiliari a la ciutat ha fet que encara estiguin allà. «Continuo buscant. Sé que ens n’hem d’anar d’aquí», explica sense dramatisme. Parla tancada al bany, l’únic lloc en el qual pot trobar una mica de tranquil·litat (tot i que també és compartit amb el noi que els lloga l’habitació). «És difícil gestionar l’ús dels espais comuns; perquè nosaltres som tres i, tot i que proves de no molestar, amb nens és difícil...», apunta. «La part positiva és que just la setmana passada vam posar el wifi. Fins aleshores no en teníem. No em vull imaginar aquesta tancada sense», acaba optimista.