Funerals sense comiat per culpa del coronavirus

Quan la mare de la Pepi va emmalaltir, a ella li va passar pel cap com seria el comiat. Tenia 90 anys i un problema circulatori la va deixar molt decaiguda. L’estat d’alarma pel coronavirus les va agafar de camí a l’hospital en ambulància, quan la mare va empitjorar. Els metges li van dir que se l’emportés a casa. Allà va morir fa uns dies i va arribar el comiat. Però no va ser com la Pepi havia imaginat.

Quan se la van emportar, la Pepi va haver de quedar-se a casa. «La meva mare és allà i jo no puc estar amb ella, he d’esperar aquí com si no passés res», deia per telèfon als més pròxims. No hi va haver vetlla. A l’enterrament només hi van poder ser 10 persones. Sense petons ni abraçades de consol. Perquè el dol i la mort, en temps de coronavirus, es tornen dolorosament solitaris.

«El coronavirus ens ha canviat la manera de viure. També ens ha de canviar la manera de morir», afirma Alfredo Gosálvez, el secretari general de l’Associació Nacional de Serveis Funeraris, que representa el 75% del sector. Des que la pandèmia va començar a fer estralls, els funerals i vetlles van quedar reduïts al mínim per evitar els contagis. Les noves mesures de tancament de tota activitat no essencial posposen qualsevol cerimònia fins que finalitzi l’estat d’alarma, i l’enterrament només podrà comptar amb tres familiars que guardin la distància de seguretat,

Les funeràries són l’última baula d’aquest escut sanitari que celebren els balcons cada tarda, i entre els treballadors ja han aparegut els primers casos. «Les famílies estan sent molt conscients i responsables en el compliment de les mesures. L’actitud és molt d’agrair», assenyala Gosálvez. Algunes empreses fins i tot ofereixen plataformes web per homenatjar els difunts i fer arribar les condolences els seus familiars, una espècie de funeral virtual.

La mare de la Pepi va passar les seves últimes hores amb les dues filles i a casa. Tot i que no van poder donar-li aquest últim adeu al caliu de familiars i amics, no haver donat positiu per Covid-19 va evitar que morís sola o lluny dels seus. És el que passa amb moltes de les més de 7.300 persones que han mort pel coronavirus. Veure un familiar sortir en ambulància, que l’ingressin a l’hospital i no poder acompanyar-lo, rebre més o menys notícies, alguna videotrucada quan és possible... fins que arriba la notícia de la mort, de la veu del personal sanitari.

«Aïllament brutal»

Un memorial virtual prova de recollir històries com la de l’Alberto, que feia una setmana que no podia visitar l’avi a la residència de gent gran en la qual vivia. L’avi va morir i ara no podran acomiadar-lo «com ell hauria volgut». O el Pablo, que va rebre la trucada que havien ingressat l’àvia i uns dies després, la que havia mort sola en un llit d’hospital. «Els pacients amb coronavirus es troben en un aïllament brutal, estan completament sols, separats de les seves famílies. Fins i tot molts d’ells saben que els seus familiars són en altres habitacions, intubats a la uci o que, fins i tot, estan morint», destaca Cristina Marín, cirurgiana a l’Hospital de La Princesa de Madrid.

Aquesta doctora va enviar un àudio a un grup de WhatsApp familiar en què explicava la iniciativa que se li havia ocorregut per acompanyar els malalts amb Covid-19: demanar unes paraules d’alè a qualsevol que volgués enviar-les als pacients. Ara les cartes arriben per milers. «Els malalts no se’ls deixa estar amb ningú. Ni a urgències, ni a les ucis ni a planta. Es moren sols», explica una altra infermera d’un hospital madrileny. I aquesta solitud és molt dolorosa per als familiars.

Xarxa de psicòlegs voluntaris

Hi ha altres iniciatives que miren d’acompanyar en el procés. Com la que han posat en marxa la psicòloga Valeria Moriconi i el regidor de l’Ajuntament de Madrid i expert en cures pal·liatives Javier Barbero: una xarxa de psicòlegs voluntaris que ajuden els familiars a passar el dol. «Volíem poder donar-los un recolzament telefònic perquè puguin elaborar totes aquestes emocions que s’han desencadenat amb la sortida de casa del seu ésser estimat i la trucada que anuncia que ha mort», explica Moriconi.

«No podem vetllar, no podem acompanyar. És un factor de risc perquè no puguem tancar el procés de dol i això porti a un bloqueig en el futur», assenyala. En tot just cinc dies s’ha mobilitzat tota una xarxa altruista i professional de psicòlegs disposats a ajudar. Ara toca posar-se a disposició dels pacients i ho faran a través del correu ayudaduelocopm@cop.es.

La psicòloga explica que, en les societats modernes, en el dol es desperta un sentiment d’aïllament: «Però en aquest cas ja no és una sensació del que es dol, sinó que és una realitat». També fins i tot a nivell de ritual: no poder plorar els nostres difunts de la manera que sigui, elegir la roba o on i com conservar el cos... «Si no transformem el record en llegat, es queda estancat en una situació inconclusa», afirma. Per això, en alguns casos aquest comiat pot ser convenient quan tot això acabi. Quan dir adeu als que se’n van i abraçar els que es queden ja no sigui un risc.

Ocells en silenci

«A mi la solitud m’agrada, però això ja és massa. No canta ni un ocell en els arbres. Hi ha un gat al qual li deixem menjar que ja fa dos dies que no ve». Ho narra la Maruja, que té 82 anys i viu en un poble de Guadalajara. Viu sola, però ara aquesta solitud pesa. Sense visites dels seus, sense poder anar a missa ni celebrar amb les seves amigues l’oració de mares dels dilluns.

Notícies relacionades

Madrid tancarà la funerària municipal davant de la impossibilitat de continuar «sense material»

Les mascaretes i els guants s'esgoten a les funeràries

Una de les seves companyes va morir fa uns dies, abans que les mesures de l’estat d’alarma estrenyessin amb força el poble. Però ella no va poder anar a acomiadar-se, ni tan sols a acostar-se als voltants del tanatori a fer algun petó a la família, com sí que havien fet les més joves del grup. «A la tarda m’entra més angoixa, és com si pressentís alguna cosa», diu el telèfon, aquest que s’ha convertit ara en la seva connexió amb el món. Pel televisor es colen les imatges dels fèretres de Bèrgam, Itàlia, que ja no dona l’abast per enterrar els seus morts. I la Maruja es preocupa: «Que trist no poder fer un petó als meus fills; però n’hi ha altres de pitjors, és clar».

Des de les funeràries, Gosálvez indica que, tot i que les defuncions per accidents laborals o de trànsit han baixat pel confinament, estan treballant a preu fet. L’esforç és físic però també emocional. «La por és el pitjor enemic per a tot, no hi ha cap empresa funerària que en tingui, però sí que hi ha actitud responsable», assegura. Haro, un poble de La Rioja, va ser un dels primers focus de coronavirus a Espanya. Trenta veïns es van encomanar en un enterrament.