«Com més duri el confinament, hi haurà més desesperació i excuses per sortir de casa»

Guillermo Fouce (1973, Madrid), com a president de la Fundació Psicologia sense Fronteres, professor universitari i vocal del Col·legi de la Psicologia de Madrid, s’afana aquests dies en elaborar guies i ajudar els espanyols a suportar millor el revés del confinament i l’epidèmia. En aquesta entrevista resumeix algun dels seus consells i vaticinis per a les pròximes setmanes. 

En aquestes terribles circumstàncies, és normal sentir por d’encomanar-se i ansietat per la situació. Però, ¿fins a quin punt?

És una situació desconeguda, però sí que sabem algunes pautes, com per exemple que és important, per prevenir possibles males conseqüències, establir rutines, no obsessionar-se amb les notícies, utilitzar l’humor, mantenir els contactes, etc. Sabem que la por, que és una resposta natural, pot ser un problema quan es tenen pors infundades o durant molt temps i quan no es té un pla de resposta o acció. Quant a l’estrès, que és lògic perquè la situació és un canvi complet en les nostres vides, tot depèn que no desbordi les nostres capacitats i també de com avaluem la situació, cosa que ens porta al punt u, la necessitat de desenvolupar un pla de resposta eficaç.

¿Llavors, què aconsella als espanyols per reduir aquesta por i ansietat?

El Col·legi Oficial de la Psicologia ha fet una guia que crec que ho explica molt bé, però en resum cal trobar sentit a la por i l’ansietat, no obsessionar-se ni creure’s notícies falses, només consumir informació de fonts oficials, utilitzar l’humor, tenir rutines, no aïllar-se i mantenir el contacte amb els altres.

¿I per suportar el teletreball i ocupar-se dels nens?

Doncs organitzant-los i organitzant-se, per exemple, posant horaris, és veritat que no són el mateix els nens petits que els més grans o més autònoms, però igualment cal mantenir rutines, aixecar-se aviat, posar-los un horari, respectar l’horari de feina i de lleure... També és important explicar als nens què està passant en el seu llenguatge, implicar-los en la resposta.

A l’altra banda, hi ha tots els que estan sols, ¿què suggereix per a aquestes persones?

Que es detecti la situació com abans millor i s’hi intervingui establint xarxes i vincles. Tot i que sempre cal assenyalar que no és el mateix la solitud desitjada que la no desitjada i no és el mateix estar envoltat de molta gent que no tenir bones relacions.... Cal intentar que les persones en solitud no desitjada no s’aïllin i no perdin els vincles i muntar activitats de connexió ‘online’ o telemàtiques amb ells.

I, en la part més difícil de la situació, es troben els malalts. ¿Com pot afectar psicològicament una persona veure que no millora i que necessita cures hospitalàries? 

La incertesa és, potser, la pitjor de les pors, perquè no ens permet tenir un pla de resposta o d’acció i perquè genera indefensió, així que cal intentar combatre-la trobant un sentit al que passa, i els metges han de procurar transmetre una informació clara i senzilla, comprensible per al pacient. La situació és molt complicada i es donen molts paràmetres que la compliquen: l’aïllament en casos lleus, la mala evolució de la malaltia si t’afecta greument, el seu desconeixement, la impossibilitat de parlar amb els teus éssers estimats, la desinformació, etc.

¿I com afecta les famílies no poder estar amb ells? 

És una situació molt complicada. Quan veus un malalt, tot i que estigui molt greu, et fas una idea de com està i ho assumeixes. A més pots consultar el seu expedient sanitari i tens contacte amb els metges, però en aquesta situació tot canvia.

¿I perdre un ésser estimat i ni tan sols poder acomiadar-se en una vetlla o enterrament?, ¿què provoca? 

No poder donar l’últim adeu pot portar problemes de negació i complicar el dol, per això cal desenvolupar intervencions especials en aquestes circumstàncies, per exemple, fer una carta amb les coses que hauries volgut dir a la persona morta, per no deixar, a més, coses pendents i, ja que no hi ha vetlles presencials, es pot organitzar alguna cosa semblant per les xarxes socials.

D’altra banda, les mesures de confinament són difícils i no se sap si s’ampliarà el decret d’alarma. ¿Creu que a mesura que passin els dies hi haurà més incompliments?

Sí, sens dubte, perquè hi haurà més desesperació i la gent intentarà buscar excuses o pretextos per sortir de casa.

¿Preveu que, un cop superat tot això, augmentin els casos de depressió, ansietat i altres problemes mentals?

No ho sabem. En les crisis augmenten les respostes de solidaritat i la resiliència, però és possible que també augmentin aquests factors. Tot dependrà de les circumstàncies de cadascú, perquè no serà el mateix sortir amb o sense feina, amb o sense un familiar mort o estant o no malalt.

Notícies relacionades

Eva Tortajada: "En la seva primera etapa de vida, els fills necessiten sentir-se segurs"

Gairebé 30 escoles de València continuen sense desinfectar 26 dies després de la dana

¿I canviarà els nostres hàbits de vida, la nostra manera de relacionar-nos amb els altres?

Bastant, perquè ja els està canviant i res serà igual.