Néixer l'any del coronavirus

Parir és l’esforç psicològic i físic més fort que una dona pot emprendre en la seva vida. L’embaràs és una cursa d’obstacles en què t’emociones i t’espantes a parts iguals. I el puerperi, uns dies complicats en què es necessiten tones de recolzament emocional. Tot això, en circumstàncies normals, circumstàncies felices. Però si hi afegim una pandèmia, el resultat és una entrada a la maternitat èpica. Ens ho expliquen tres dones que estan passant per això.

El part

El Leo va néixer el 14 de març a l’hospital general d’Alacant. Es va treure el cap al món a les 20.48 hores, minuts després que el president del Govern central decretés l’estat d’alarma per l’expansió del coronavirus. A la sala de parts hi va haver emoció. I llagrimetes per la nova vida. Igual que en tots els parts. Però el de Leo va ser especial. A ell el van envoltar expressions com «calma, calma», «sabó i aigua», «gel desinfectant, «no sortiu de l’habitació» i «res de visites». Els seus pares, la Paula i l’Álvaro, mai es van imaginar que donar a llum seria una cursa d’obstacles. Tots tres estan bé. Comptant els dies per tornar a La Vida (la d’abans).

«Fa mesos, quan vam decidir complir el nostre somni de tenir un fill, mai vam pensar el que vindria», explica Paula Panadero. Mestra d’Infantil de 32 anys, només té paraules d’agraïment per a tot el personal de l’hospital, on va estar ingressada quatre dies. La primera advertència va ser la de no sortir de l’habitació més enllà de l’imprescindible. «El meu marit havia de sortir a comprar el seu menjar, així que va demanar una màscara. Després de moltes negatives, una ginecòloga que va tenir molta empatia amb nosaltres n’hi va donar una d’amagat. Tots els professionals de l’hospital haurien de portar-ne però, per l’escassetat, només uns quants ho feien. Devien estar comptades i amb pany i clau». A la Paula i l’Álvaro els repetien una vegada i una altra la summa importància de rentar-se les mans amb aigua i sabó durant 20 segons i després posar-se gel desinfectant.

Nou anestesistes de l’hospital havien donat positiu per coronavirus. El dia del part en va entrar a la sala un de jove i simpàtic amb símptomes catarrals. «Ens va dir que no estava infectat, que havia donat negatiu en el test», recorda la Paula amb sorprenent temperància. La parella va voler donar el cordó, però els metges els van explicar que, a causa de la pandèmia, no es podia. Un altre pla més frustrat.

Una cop nascut el Leo, l’Álvaro va baixar al registre per formalitzar els papers. Va ser un moment tens. L’administrativa va exigir que tots mantinguessin la distància de seguretat. Un treballador havia donat positiu i van haver de desinfectar-ho tot, des del taulell fins als bolígrafs.

El dia de l’alta, la Paula i l’Álvaro van embolicar el Leo amb el plàstic de pluja del carro i ho van recollir tot tan de pressa com van poder. Ja eren a casa, afrontant l’etapa següent, els primers dies del nadó, el bany, l’alimentació, les revisions mèdiques, les primeres videotrucades per presentar-lo a la família... Com a pares primerencs estan espantats i intranquils. Però tots dos només tenen paraules d’agraïment per al personal de l’hospital: «Gràcies per vetllar per la nostra salut i seguretat».

L’embaràs

A l’agenda de María Márquez, periodista de 29 anys, hi ha un dia assenyalat amb diversos cercles: el 5 de juny. És la data probable de part. Si el coronavirus no s’hagués apropiat el món, la María i el seu company estarien ara mateix fent el que qualsevol parella fa en la setmana 30a de gestació: comprant robeta per al nadó, lluint panxeta amb amics i familiars, començant les classes de preparació al part... En condicions normals, un embaràs es viu amb felicitat, intensitat i por. En temps de coronavirus, la intensitat i la por s’eleven a la tercera potència. O enèsima.

«A mesura que van passant els dies veig que hi ha coses que hauria de fer i no faig. Per exemple, fer passejos llargs, assistir a sessions de pilates, menjar bé... Per sort, tenim gos i surto al carrer, però 10 minuts», explica asseguda en una pilota de pilates des casa seva a Madrid, on teletreballa.

La María sap que la sanitat pública vetllarà per la seva salut i la de la seva criatura, però l’angoixa que el centre de salut sempre estigui comunicant i que les cites amb el metge de capçalera estiguin bloquejades a la web. «El 20 d’abril tinc una ecografia i no sé si la cancel·laran. Només he anat a una de les vuit sessions que hi ha de preparació al part. Ens van fer entrar a totes pel garatge per no fer-ho per la porta principal. De moment, m’he apuntat a un curs ‘online’. També estic pendent de les trucades de la llevadora», explica.

«No tinc por del contagi però sí de la congestió hospitalària», explica la María, que donarà a llum a La Paz. Per sort, la seva parella la tranquil·litza. Li diu que tot sortirà bé. «La meva mare està més nerviosa que nosaltres. És el seu primer net i viu fora de Madrid. Tant de bo que tot vagi bé i que quan neixi el petit la situació hagi millorat. Ja sé que després del part, les visites a l’hospital no són la millor opció. Però una mare sempre és una mare».

El puerperi

El Pau va néixer el 9 de gener. El 9 de març, quatre dies abans que Sánchez decretés l’estat d’alarma, va fer dos mesos. El Pau viu sol amb la seva mare, la Laura, que abans de la crisi del coronavirus havia pactat amb l’empresa on treballa com a entrenadora reincorporar-se el 3 de juny, després d’ajuntar la lactància compactada i alguns dies de vacances que tenia pendents. Però la situació ha canviat. La seva empresa ha anunciat un erto i la Laura no sap si ara podrà acollir-se al pactat o haurà de reincorporar-se a l’acabar les pírriques 16 setmanes estrictes, és a dir, el 29 d’abril. Als dubtes propis de qualsevol tornada a la feina després del tsunami vital que significa passar de ser només Laura Serradelarca a ser la Laura, la mare del Pau, la Laura suma la incertesa laboral que ha sacsejat el món després de la pandèmia, aguditzada perquè ella és l’única responsable de la criatura. Té 37 anys i va decidir ser mare sola. En aquell moment no s’imaginava que una crisi sanitària sense precedents com la que sacseja el món aquests dies la faria estar-ho tant.

Notícies relacionades

Anna Suy: «Encara no sabem si el coronavirus afecta les embarassades»

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

Abans que es parés el món, participava en un grup de lactància, al qual només va assistir  tres vegades. El rellotge es va parar a fora, però les pàgines del calendari continuen passant i la seva reincorporació a la feina és cada vegada més a prop. La Laura, que se sent afortunada per la bona salut del Pau, comptava amb poder compartir les seves pors a La LleTeta (el grup de lactància de Sant Celoni, el seu poble). Que li donessin consells per al deslletament. «El Pau no utilitza xumet i no sé com ho faré per treure-li el pit i que s’adapti al biberó –assenyala–, les app de lactància van bé, però no són el mateix». No ho són.

Hi ha una altra cosa que la preocupa i molt: els seus pares, el seu gran recolzament i ajuda. «Jo no puc anar al súper amb el nadó i no tinc ningú que em faci la compra. Si els meus pares es posen malalts, ¿què?», es pregunta.