Una tancada sense seqüeles

Itàlia acaba de permetre, amb el rebuig d’algunes regions, que els nens surtin al carrer, a prop de casa seva, per fer un tomb curt acompanyats d’un progenitor. Fa uns dies, el president d’Aragó, Javier Lambán, va demanar una mesura similar a Pedro Sánchez. No va tenir èxit. Moltes veus autoritzades –com les autores Silvia Nanclares i Esther Vivas i el professor universitari César Rendueles– estan posant èmfasi en l’adultcentrisme que regeix en el Govern espanyol, incapaç d’anomenar una sola vegada els milions de nens i nenes que segueixen tancats a casa. Preguntat per la possibilitat que els pares –igual que els propietaris de les mascotes– puguin fer un curt passeig amb els seus fills mentre duri el confinament, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, va dir la setmana passada que no. Tot i que va utilitzar altres paraules: «És important complir les mesures. Sabem que és un esforç i que alteren la quotidianitat, però si no sabéssim que són necessàries no ho faríem».

El missatge polític queda clar. Amb l’excepció dels que tenen alteracions conductuals o un diagnòstic d’espectre autista, els nens espanyols seguiran a casa les 24 hores del dia. ¿Ens hi estem jugant la seva salut física i mental? No, segons la medicina i la psicologia. Parlem, que consti, de nens sans. Nens sense carències econòmiques ni afectives, que viuen en cases amb finestres per on poden prendre el sol directe o, simplement, la llum. Nens que reben temps, atenció i afecte per part dels seus progenitors. Si els adults gestionen bé aquesta crisi sanitària sense precedents i no converteixen casa seva en una trinxera infinita d’ansietat i estrès, els menors sortiran d’aquesta gesta amb poques esgarrinxades. O cap.

«Si hi ha un òrgan que serveix per adaptar-nos, és el cervell. I si un cervell serveix per adaptar-se, és el d’un nen sa», afirma la metge, pediatra i neuropediatra María José Mas, tota una autoritat del neurodesenvolupament i autora de ‘La aventura de tu cerebro’. «A nivell físic no els passarà res. No s’atrofiaran ni res semblant. L’únic problema físic que poden tenir és l’insomni, provocat per l’ansietat o els malsons. Per això s’ha de reduir la tensió a la llar. Sense mentir-los, per descomptat. Els nens són llestos, s’adapten i entenen les circumstàncies. Ara mateix, el normal és estar preocupat. El natural és que tot això que estem vivint ens repercuteixi en la salut emocional. Però si els adults ara ho gestionem bé, després ens anirà millor. De repercussions n’hi haurà, però seran més lleus si procurem portar bé el confinament. Si els pares ho gestionen amb relativa calma, els nens també».

Quedar-se a casa

No poder sortir de casa és molt dur. Però la doctora Mas recorda que els nens són el principal vector portador, la majoria són asimptomàtics i és molt fàcil que encomanin per accident. «Hi ha molt a criticar respecte a la gestió d’aquesta crisi per part de les autoritats polítiques. Però, tot i que tard, les decisions que s’han pres són les correctes». Una epidèmia només acaba quan el virus no té ningú més a qui encomanar. I per a això hi ha tres opcions: tenir una vacuna o que tota la població estigui encomanada o separar els infectats dels que no ho estan. «Tenint això clar, et quedes a casa. Els nens, també. ¿No afegiria estrès a les famílies treure als petits deu minuts al carrer sense deixar-los anar la mà, sense deixar-los tocar res, sense que corrin i amb una angoixa màxima dient-los moltes vegades que han d’anar amb molt de compte?», es pregunta l’especialista, responsable de l’àrea de Neuropediatria de la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla.

«No subestimem la capacitat d’adaptació de l’ésser humà», afegeix la psicòloga de família Agnès Brossa (autora d’‘Em dic Joan i crec que soc dolent’, Eumo Editorial), que, no obstant, sí que destaca el greuge comparatiu que suposa el fet que els propietaris de gossos puguin treure les seves mascotes al carrer. «Sí que veig positiu aquest minipasseig, una espècie de ‘break’ del confinament. Dit això, s’ha de recordar als pares que si ells miren de portar bé el tancament, no hi haurà conseqüències en la salut psicològica dels seus fills. Fem activitats senzilles amb ells, ordenem armaris, muntem puzles o juguem al parxís. I deixem també que s’avorreixin. No passa res perquè es passin una estona ajaguts a l’alfombra mirant-se un peu».

Notícies relacionades

Néixer l'any del coronavirus

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

El neuropsicòleg i divulgador Álvaro Bilbao, que també és pare i autor d’‘El cerebro del niño explicado a los padres’ (Plataforma actual), està convençut que, a llarg termini, el tancament no tindrà seqüeles psicològiques significatives en els menors sans. Però afegeix: «El que definirà el seu benestar psicològic serà l’actitud dels pares». En temps de coronavirus, la màxima autoritat no hauria de ser la política ni l’educativa, sinó la sanitària, ressalta. «L’altre dia vaig sentir una viròloga dir que seria un risc molt gran deixar que els nens surtin al carrer. M’ho crec a ulls clucs», explica l’expert, que sí que aplaudeix la possibilitat legal que els menors amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEIA) puguin sortir a passejar.

Una altra preocupació dels pares és la falta de sol en els petits. Els metges deixen clar que no calen suplements de vitamina D. N’hi ha prou amb uns minuts al sol directe (compte si pica fort) –o a la llum de la finestra– i una dieta adequada.