El coronavirus destapa la pobresa més invisible

«¿Que què tinc a la nevera? Res, res, un parell de patates i poc més... No em facis aquesta pregunta, que m’enfonso», respon la Josefa, una dona separada amb dos fills al seu càrrec a qui la crisi del coronavirus l’ha agafat vivint a casa del seu germà, pescador i ara també sense ingressos. Per primera vegada en la seva vida s’ha plantejat anar a demanar ajuda al Banc d’Aliments, però no ho pot fer, ja que no està empadronada. En casos com el seu, són les entitats socials i les plataformes veïnals les que estan ajudant a omplir la cistella de la compra. Diverses associacions alerten que estan emergint nous perfils de persones que vivien de l’economia submergida i ara s’han quedat sense diners. «Estem veient la punta de l’iceberg del que vindrà», alerta Jordi Gusi, gerent de la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS). De moment, Càritas ja ha registrat un 50% més de peticions per alimentar-se del que és habitual, i un 22% més per pagar el lloguer. 

La Josefa viu ara a l’humil barri de Sant Roc, a Badalona. Ha tingut problemes per aconseguir la tan anhelada targeta moneder perquè els seus fills puguin accedir al menjar que abans els brindava el menjador escolar. «L’adreça estava malament, no em van localitzar», explica. Però amb els diners de la beca tampoc n’hi haurà prou per cobrir les seves necessitats. A la fi, qui l’està ajudant a omplir el rebost és la plataforma veïnal Sant Roc Som Badalona. Igual que a Bacan Jenita, una dona romanesa que després de deixar la prostitució manté sola els seus tres fills recollint i venent ferralla des de fa almenys deu anys. «La policia no ens deixa sortir, ens hem quedat sense res», relata. Ja fa tres mesos que va demanar la renda garantida de ciutadania, una ajuda social que li permetria algun ingrés, però fa mesos que no té cap resposta. «Sort que la plataforma ens ha donat diners per poder fer la compra; si no, no sé com haguéssim menjat», explica. 

Perfils variats per a un mateix problema

El portaveu de l’entitat, Carles Sagués, explica que a la ciutat tenen un problema important: «Hi ha centenars de famílies que anaven trampejant amb l’economia submergida i que ara s’han quedat sense res, i estan tenint greus problemes per accedir al banc d’aliments». Són les persones que venen als mercats ambulants, que acumulen ferralla o altres residus per revendre’ls, les cuidadores que no cotitzen, les dones sense papers que treballen, «prostitutes i, fins i tot, persones que viuen del furt als turistes», exposen fonts de l’Ajuntament de Barcelona. El perfil és molt variat, però el problema, el mateix. «Són gent que anava tirant i vivia al dia, i per primera vegada s’han vist demanant ajuda per poder menjar», afegeixen.

I és que, en aquests casos, les famílies han d’acudir als serveis socials perquè els acreditin com a vulnerables i així, de poder accedir als ajuts del banc d’aliments. «Ens trobem que els papers que fan els serveis socials no són els que requereix el banc d’aliments, i quan les famílies creuen tota Badalona per arribar fins allà, els diuen que no els accepten», exposa Sagués. Cal afegir, a més, el «col·lapse» en en què estan treballant els Serveis Socials Municipals a causa de l’augment de les necessitats en la població. Un «col·lapse», el de la ciutat de Badalona, que també confirma la responsable de Serveis Socials del Col·legi de Treball Social de Catalunya, Mercè Civit. 

Des de Girona fins a Tortosa

Però aquest no és l’únic ajuntament saturat davant de la ingent necessitat social. «Constatem que està passant en gairebé tots els municipis», apunta Salvador Busquets, director de Càritas a la diòcesi de Barcelona, que inclou Barcelona, Badalona, Cornellà, l’Hospitalet i el Maresme. En aquesta regió, l’entitat té un número telefònic perquè les persones necessitades puguin demanar ajuda. «Els ajuts d’alimentació han crescut un 50% i les demandes per poder pagar la vivenda, un 22%», exposa Busquets. Diàriament, els responsables de Càritas es reuneixen i constaten el mateix: «Hi ha centenars de famílies que s’estan quedant fora dels ajuts dels serveis municipals i acudeixen a les entitats socials per demanar socors», exposa. Una situació que es repeteix des de Girona fins a Tortosa. A la capital de les Terres de l’Ebre, l’ajuntament va demanar ajuda a Càritas per allotjar una persona que va ser expulsada de l’habitació on vivia. 

«Hi ha molts municipis on els ajuntaments no donen l’abast i són les entitats les que estan donant resposta a aquestes noves necessitats que estan emergint», corrobora també el gestor d’ECAS. Són, precisament aquestes famílies, les de l’economia submergida, les que preocupen. Perquè ningú sap amb certesa quantes en són, ni quant temps podran aguantar sense ingressos. «Estem parlant de persones que viuen amb fills, amuntegats, en habitacions de relloguer, i que viuen al dia», detalla Gusi, tot i que augura que en pocs mesos les necessitats seran «molt més grans». 

Un padró insuficient

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Un dels problemes pels quals aquestes famílies no tenen ningun recolzament per part dels serveis socials és perquè són invisibles. Ja fa mesos que les entitats socials alerten que els ajuntaments metropolitans no estan empadronant les persones que viuen rellogades, sense cap contracte de lloguer al seu nom. Al no estar empadronats, doncs, no poden ni accedir als Serveis Municipals a demanar el paper per als serveis socials. «Clar, només quedem les entitats socials per donar resposta. Ja vam avisar que el padró era més que necessari, i avui ho estem comprovant», assenyala Busquets.

Una altra gran dificultat que castiga les llars és l’aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania, la principal ajuda social de la Generalitat que atorga de 664 a 1.208 euros al mes, en funció dels membres de cada llar vulnerable. Són almenys quatre mesos els que el Govern pot trigar a respondre les sol·licituds d’aquestes famílies que s’han vist sense res d’un dia per l’altre. Però és molt possible que en quedin fora. Tres anys després d’aprovar-se, continua sense tenir un reglament propi i continua penalitzant les persones que relloguen vivenda, que han tingut algun ingrés en els mesos posteriors o que no tenen permís de residència legal a Espanya.