Mort a les residències: els testimonis

«Coneixia els meus avis. He sentit impotència, tristesa. Me’ls estimava molt. La majoria es valien per ells sols. És una pena perquè encara no s’havien de morir», diu plorant una auxiliar de la residència Francisco de Vitoria d’Alcalá de Henares (Madrid, 350 places), que va deixar de comptar morts quan en portava 52.

Més de 15.000 avis han mort per Covid-19 als geriàtrics. Com llops, els virus han atrapat els més vells del ramat humà, tancats sense possibilitat de fugir de la cacera. La víctima respon al retrat robot del resident: quan arriba té 82 anys, acumula diagnòstics de malaltia crònica i pren cinc o més fàrmacs al dia. L’estada mitjana en residència era de quatre anys, però la pandèmia ha desbaratat l’estadística.

Aquesta mortaldat ha suposat l’obertura de 207 diligències pels fiscals, de les quals 86 són penals. Madrid, amb 40 residències investigades, i Catalunya, amb 20, són els principals escenaris.

Però les indagacions topen amb un problema: els testimonis clau són morts. I el que han pogut veure d’altres no ho recorden pel deteriorament cognitiu que pateixen. Queden per interrogar el personal de les residències i els familiars, aquests, per cert, sense dades: una de les seves queixes és que ningú els va explicar què passava intramurs.

«Un matí t’enviaven un whatsap dient-te: ‘Tot va bé’, i a la tarda t’avisaven que el teu pare estava molt malament», lamenta Amparo García, que té la seva mare al centre Vitalia de Leganés, on, de 266 places, el compte d’òbits és de 96. 

Causa 1 / Sense dret a hospital

A Barcelona i la seva àrea metropolitana, els familiars de la Coordinadora de Residències recullen testimonis per edificar una altra demanda. És probable que la fiscalia topi al final amb el dilema de si va ser o no legal (una altra cosa és si va ser just) el triatge tremend que els serveis d’urgències van haver de fer cada vegada que els trucaven d’un geriàtric per enviar-hi un avi greu.

«Hi trucaves i no et deixaven derivar a l’hospital. Em deien: ‘No; estem col·lapsats. És millor que hi vagi un metge’ –relata Ricard Buitrago, director del centre Amavir Diagonal de Barcelona, amb 31 de morts entre els seus 200 inquilins–. A les residències ens van tancar les portes fins al 7 d’abril. He plorat d’impotència. Els fills ho intentaven pel seu compte, i tampoc».

María José Carcelén, portaveu de la Coordinadora de Residències, anuncia indignada: «Tantes morts no són pel coronavirus, sinó perquè no van anar a l’hospital. No sabem per què, ho hauran d’explicar al fiscal». La seva mare viu al centre Mossèn Vidal i Aunós de Barcelona, amb 17 morts. «Dels 13 primers, 11 no van arribar a anar a l’hospital», explica.

Ara es tornen a acceptar avis a urgències. Però Jesús Cubero, portaveu de la patronal AESTE de geriàtrics, fa una trista síntesi de la quinzena letal del 9 al 23 de març: «Les residències cuidem, no curem; si una persona gran emmalalteix la portem a l’hospital. «Però no atenien les nostres derivacions, sobretot a Madrid i Catalunya. Tenien tanta saturació que no podien, necessitaven els llits per a persones amb més esperança de vida. I això és un criteri clínic. Ens deien que s’havien de quedar a les residències, que els aïlléssim en habitacions individuals. Quan ja estaven a punt de morir, et prescrivien un sedant». S’intentava que almenys els que morien ho fessin acompanyats i en les millors condicions»

«Quan una persona gran està malament i no te l’agafen a l’hospital, poca cosa pots fer», diu Cubero. Però aquesta situació no s’ha donat amb la mateixa cruesa a tot el país. Hi ha hagut excepcions: «A Andalusia no es van veure obligats a un triatge tan dur, i hi va haver més material per a les residències».

Per Carlos Mur, director general de Coordinació Sociosanitària de la Comunitat de Madrid, la no hospitalització de gent gran va respondre a «decisions i criteris estrictament clínics». Pols entre intensivistes de les ucis i directors dels geriàtrics. «Fins on jo sé, els trasllats no realitzats han sigut perquè qui s’anava a moure no se n’anava a beneficiar, sinó al revés –explica–. Els hospitals estaven en situació crítica. Es trobaven cada dia amb 200 persones pendents d’ingrés a Urgències. Enviar un avi greu de la seva residència a una llitera en un passadís també era condemnar-lo a mort».

Però per la catalana Carcelén, «un percentatge elevadíssim d’avis morts per coronavirus han mort en residències. I morir en una residència vol dir morir sense que se’t pugui posar sèrum, una via, oxigen... No és una mort digna».

Causa 2 / No es va veure venir el desastre ni es va tancar a temps

No poder hospitalitzar va ser l’última causa de la gran mortaldat als geriàtrics. Però altres errors previs van obrir les portes al virus.

La mort va matinar entre els avis. El 6 de març, a la residència Duque de Ahumada de Valdemoro (Madrid) va morir el primer, un de 76 anys. L’endemà, primer òbit a Catalunya: una àvia de 87.

El 8 de març, Salut Pública de la Comunitat de Madrid envia laxes ordres a les residències. A tot estirar, «es limitaran les visites als residents estrictament necessàries», deia el paper. L’endemà, la Subdirecció General de Vigilància i Resposta a Emergències de la Generalitat dirigeix a les residències una altra ordre fluixa: impedir la visita als centres als que tinguessin «símptomes respiratoris, gripals o febre».

«Aquí hi ha una responsabilitat col·lectiva de tothom –repeteixo, tothom– de no haver vist el que ens queia al damunt amb més antelació», admet Mur des de Madrid, però també assenyala que «a algunes residències, quan deien ‘tinc foc’, les flames els arribaven ja a la teulada».

Van passar set dies d’estat d’alarma abans que al BOE es publiqués una ordre de Sanitat limitant, ara sí contundentment, els contactes amb l’exterior.

«El virus va entrar a les residències pels treballadors... o potser el va portar abans, al febrer, algun familiar», creu Buitrago. La Comunitat de Madrid va anunciar el 6 de març que el dia 7 tancava els centres de lleure per a gent gran, però les residències encara no. I «aquell cap de setmana hi va haver una allau de visites perquè les famílies volien acomiadar-se», relata un executiu d’un grup privat. 

Causa 3 / No es van donar mascaretes

«Encara crèiem que el Covid-19 era a Itàlia quan jo em vaig trobar malament, i vaig demanar una mascareta. Va venir el metge i em va dir que no feia falta», explica una treballadora de la residència Amavir Diagonal de Barcelona. «Teníem el protocol que ens enviava l’administració –explica el seu director–. Et deien que, si no hi havia símptomes, no hi havia necessitat de mascaretes. Avui llegeixes aquests correus del març i al·lucines».

Respostes semblants van rebre les auxiliars a Madrid. «Quan vam demanar les primeres mascaretes, la direcció ens va dir que no, que els avis es podrien alarmar», denuncia Carmen Rodríguez, tècnica veterana de la residència pública Manoteras de Madrid i sindicalista de CSIT-UP. Al seu centre ja han mort 40 residents d’un total de 320.

La censura es va estendre entre les mateixes col·legues: «El 12 de març vaig dir a la meva companya: ‘M’he portat mascareta de casa; me la posaré’. I ella em va dir que no, que els avis s’espantarien», relata la treballadora d’Alcalá.

En aquest centre fins i tot hi va haver una plantada per falta de material. A les vuit del 16 de març, el torn del matí es va negar a entrar. A les 10 els van donar mascaretes. Tard: l’endemà diverses treballadores tenien febre.

Causa 4 / Poc personal, poca atenció

No hi havia tests per separar bé els avis sans dels contagiats. A falta de tests, és elemental prendre la temperatura repetidament. Però no tenia temps ni de plantejar-s’ho el personal dels geriàtrics, que ja era escàs abans de l’epidèmia.

«Es van demanar tests per aïllar dignament en centres medicalitzats, perquè les residències no tenen equipament, ni hi ha metge de nit –clama Carcelén–. No hi ha degotadors, ni se’ls dona de beure de nit, als avis. Per això molts dels que van arribar a l’hospital estaven deshidratats».

Beure i menjar és clau. Als vells, el primer que els arrabassa el virus és la gana. 

«En els pitjors dies, les safates pujaven plenes a les habitacions a l’hora del dinar, i baixaven plenes una altra vegada. ¿És que ningú es fixava en això?», es pregunta Amparo García.

Ella es té per afortunada: el seu pare, Eutimio, de 78 anys, ha superat la Covid-19, està bé del cap i, a més, té mòbil. Tenir un mòbil ficat a la residència era un tresor quan les famílies trucaven al centre i ningú de l’entitat els deia res. Per la falta de personal que estigués dempeus, Amparo, confinada a Toledo, vigilava a través del telèfon que el seu pare mengés. «Jo menjava amb ell a través del mòbil: ‘Va, papa, una altra cullerada; intenta-ho, sisplau.’ Ell em deia: ‘No puc més, només vull ficar-me al llit’. I jo: ‘Va, sisplau, una altra cullerada’. Així, cada dia».

Causa 5: No es va separar a temps.

El virus ho va tenir més fàcil a les residències petites que a les grans. Les primeres ho tenen pitjor per dividir-se en zones de contagiats i de sans.

A Barcelona, en general, no es van començar a separar per plantes els afectats «fins a l’abril», expliquen les professionals consultades. A Madrid, relata Carmen Rodríguez, «fins a primers d’abril no es va implantar una zona roja per a contagiats, una zona intermèdia per a observació, i una zona neta per a sans».

En altres llars de gent gran es van aïllar els residents sospitosos 48 hores i, si no tenien febre, tornaven amb els altres. En molts de geriàtrics desbordats es va escampar la desorganització, com explica la treballadora d’Alcalá:  «Arriba l’hora del dinar i em diuen: ‘Treu les aïllades i porta-les al menjador’. Jo flipava».

El dolor i la pena

Aquesta mortaldat d’avis en la primavera negra del 2020 deixa moltes esgarrapades als cors. «Quan tractes amb avis t’emportes una part d’ells, perquè t’expliquen moltes coses –explica l’auxiliar de Barcelona–. És molt dur veure que en moren 31 en un mes, quan abans en morien tres o quatre».

Notícies relacionades

L'OMS calcula que 55.000 avis han mort pel Covid-19 en geriàtrics d'Europa

Intervinguda una residència de Barcelona per «faltes en el tracte» als avis

Ella guarda unes notes manuscrites biogràfiques que li va donar una de les víctimes de la Covid-19. «Era com la meva àvia, li tenia molt afecte. Era molt alegre, i explicava coses del marit, el seu amor de tota la vida», relata entre llàgrimes.

En defensa dels auxiliars de les residències, Carmen Rodríguez vol que una cosa quedi clara: «Sempre que s’ha pogut no ha mort ningú sol. Quan un avi arriba a la seva fi, si no està adormit sap que se’n va; entra en xoc, però crec que sap que ets allà...»