La precarietat impossible de les residències de gent gran

Una tempesta perfecta. Així és com diversos experts expliquen la crisi viscuda a les residències de gent gran. Uns centres on la precarietat laboral, la falta de personal sanitari i l’escassetat de recursos públics porten massa anys instal·lats. 

«Sempre hem sigut la baula més feble, i en què s’acumula la gent més fràgil», diu Ricard Buitrago, director de la residència Amavir Diagonal de Barcelona. «Si ja hi havia poc personal, amb el virus, encara menys. És que les residències ja estaven a punt del col·lapse abans que arribés el virus», explica des del seu confinament a Toledo Amparo García, que té la seva mare ingressada a la residència Vitalia de Leganés (Madrid), una de les que ha registrat més morts a tot Espanya. El centre compleix amb la mitjana precària del sector. Segons l’Amparo –no ha sigut possible obtenir el punt de vista de l’empresa–, tenen un metge al matí, un a la tarda, fins fa 10 dies cap a la nit i un de cap de setmana. Arribada l’hora de donar menjar als avis, dos auxiliars tenen 24 persones a càrrec. «No hi ha temps per dir-los: ‘Vinga, àvia, una cullerada més’», indica l’Amparo. «¡I el pitjor de tot això és que aquesta precarietat és legal. Són les ràtios que permet la llei!», protesta.  

És precisament per aquest motiu que a Catalunya les patronals, els sindicats i les entitats socials ja porten deu anys demanant més recursos de la Generalitat per als geriàtrics, sense gairebé esgarrapar millores. El Govern paga 61 euros cada dia per allotjar els ancians amb més demència i dependència. «Amb això hem de pagar els tres menjars, els fàrmacs, els metges, infermers, psicòlegs, terapeutes, gerocultors per fer les activitats, i les cures que requereixen, és impossible», remarca Vicente Botella, representant de la Unió de Petites i Mitjanes Residències. Una afirmació que comparteixen la patronal ACRA i el tercer sector. 

Aquests són els preus que el Govern paga des del 2010, i que després d’anys de retallades, només han pujat un 2%. És per això que els cuidadors que treballen en els centres tot just arriben als mil euros al mes, que no es troben infermers ni metges perquè prefereixen treballar als hospitals i que una millora de les ràtios dels professionals és implantejable si no hi ha associada una millora del finançament públic, segons el sector. 

I amb aquest panorama, una altra derivada és que les concessions a privats per gestionar residències públiques està col·locant grans empreses constructores o fons d’inversió en la cura dels més vulnerables. «Les administracions han permès que es faci negoci amb aquestes persones, és gravíssim», es queixa el president de la Confederació del Tercer Sector, Joan Segarra.  

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

També s’afegeixen a aquesta crítica els familiars dels residents de Barcelona i la seva àrea metropolitana, agrupats en la Coordinadora de Residències, que demanen un canvi profund de la llei que regula el negoci: «Volem que es modifiquin els plecs dels contractes, no pot ser que s’acceptin costos més baixos que els del 2010, cal acabar amb les baixes temeràries que l’Administració admet contínuament», aixeca la veu María José Carcelén, portaveu de la coordinadora.

«Els problemes de les residències sempre hi han sigut, però hem preferit no mirar, no aixecar l’alfombra, i el virus s’ha encarregat de fer-ho», sentencia el doctor Jordi Amblas, vicepresident de la Societat Catalana de Gerontologia. «Hem de reflexionar si, com a societat, estem disposats a pagar més per l’atenció a la vellesa, i sobretot quin tipus d’atenció volem que sigui», afegeix el doctor.