¡La llúdria cria al Besòs!

Els paparazzis del riu Besòs acaben de confirmar una notícia extraordinària. No només hi ha llúdries en aquest riu, que no fa tant va ressuscitar d’entre els morts, sinó que, a més, la conca torna a ser un lloc de cria d’aquesta espècie. Mediambientalment, és una gran notícia. Que la ‘Lutra lutra’ rondava per les ribas d’aquest riu i es capbussava a la recerca de peix ja havia sigut confirmat pel mètode científic ara fa un any, en un pacient treball de camp a càrrec del Zoo de Barcelona, el Consorci Besòs-Tordera i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en què va ser crucial l’entusiasme sobre el terreny d’Arnau Tolrà, encarregat de buscar empremtes al fang, recollir excrements frescos i revisar les càmeres de fototrampa instal·lades als llocs aparentment idonis per a aquest animal. Amb aquestes proves es va acreditar que el 2019 vivien cinc llúdries al Besòs. També es va estudiar la conca del Tordera. Allà n’eren 10, els exemplars censats. Aquell treball ha obtingut ara un formidable coronament perquè una de les fototrampes, equips de vídeo que s’activen amb el moviment, ha gravat recentment cinc segons en què tres llúdries, una mare i dues cries d’entre cinc i vuit mesos, passen corrents davant de l’objectiu. Les llúdries no només viuen al Besòs. També crien. A l’‘Hola!’ animal, aquesta seria una foto de portada.

El Besòs no només és el Llàtzer dels rius, sinó que any rere any dona símptomes de recuperar el to muscular molt per sobre dels pronòstics més optimistes que al seu dia es poguessin fer. Fa un quart de segle, aquesta conca no només era morta. Era un cadàver putrefacte. El cabal era simplement verinós. El 1993, per exemplificar quines eren llavors les prioritats, la Generalitat va contractar un grup d’ensumadors perquè, com a ‘sommeliers’ dels miasmes, detectessin a través de l’olor de quina fàbrica era procedent cada abocament. El riu, com són les coses, va ser assassinat davant de la mirada passiva d’aquesta mateixa administració al llarg dels anys 80. A la indústria se li tolerava tot. La malaltia venia de lluny. L’última collita de les famoses maduixes de Santa Coloma es va collir el 1981. Després d’aquella data, simplement, l’horror representat perfectament per aquells cumulonimbus d’escuma tòxica que baixaven lentament fins a la desembocadura i que, de vegades, de tan alts que eren, acariciaven la panxa dels ponts.

Amb aquests antecedents sanitaris, que les llúdries hagin decidit per fi criar al Besòs és el que els experts anomenen un bioindicador de traca. N’hi ha hagut d’altres abans. Van tornar no fa gaire els peixos, com barbs, carpes i les invasores gambúsies, però especialment meritòria va ser el retorn de les anguiles, ja que neixen a l’Atlàntic nord i d’alguna manera indesxifrable van saber en el moment oportú que el Besòs tornava a ser un hàbitat aconsellable. El 2017 es va confirmar que el cabussó, un ocell molt exigent a l’hora de buscar casa, havia niat al pas del riu per Santa Coloma de Gramenet. I de les llúdries alguna cosa se sabia des del 2014, però tot era molt nebulós. Fins ara.

El riu no és, ni de lluny, l’edèn que antigament va ser per a aquesta espècie, però Juli Mauri, cap de l’àrea de biodiversitat del Zoo de Barcelona, explica que la família retratada amb la fototrampa sembla que ha sabut adaptar-se als nous temps. És millor no donar gaires dades sobre la zona exacta de cria, per raons òbvies, però segons Mauri la mare n’ha tingut prou que hi hagi aliment i un racó amagat, cosa que no vol dir lluny dels humans. «Són, perquè ens entenguem, llúdries poligoneres», diu. Vaja, que l’ombra de viaductes de ciment per al trànsit de vehicles no és un obstacle per establir-se en un lloc.

Així estan les coses. En els seus bons temps, eren conegudes com els llops del riu, àgils depredadores de peixos i crustacis, fins i tot eren tingudes per llestes. Pocs animals són capaços d’utilitzar eines. Ho fan alguns primats. Algunes llúdries, també. Es col·loquen de panxa enlaire al riu i amb una pedra trenquen les closques del marisc que els ve de gust per dinar, cosa que les situa, com a espècie, en una mena de paleolític de la ‘Lutra lutra’. La llúdria poligonera és, segons com es miri, un salt evolutiu, un pas intermedi d’adaptació a l’espera que la situació millori, que ho farà, perquè al Besòs no tenen enemics. Les cries acabades de gravar són molt joves encara, nascudes a finals del 2019. El que el seu instint els ordenarà serà que quan facin un any es busquin la vida en una altra replec del riu i, així, pas a pas, la població creixerà.

La pregunta lògica a hores d’ara és, és clar, d’on han sortit aquestes llúdries. Sembla que només hi ha dues opcions. La primera, la més romàntica, seria que fossin descendents directes de les últimes colònies que han sobreviscut en llibertat al Pirineu o, més difícil encara, a la Terra Alta. L’altra alternativa, que requeriria una migració no menys ‘marcopoliana’, és que els seus avantpassats fossin aquell grup de llúdries que van ser alliberades fa 20 anys a les comarques de Girona en un programa que va dirigir Jordi Ruiz Olmo i en què va col·laborar de forma crucial el Zoo de Barcelona, que les va allotjar còmodament perquè passessin la quarantena necessària.

La pròxima meta, sempre que les limitacions pressupostàries no ho impedeixin, és resoldre aquest puzle genètic. El procés, per dir-ho finament, és molt prosaic. Consistirà probablement a organitzar una batuda a la recerca d’excrements de llúdria per les ribes del Besòs. Han de ser fresques perquè al laboratori siguin útils. El problema és més localitzar-les que identificar-les. La seva forta olor de peix les delata. Així es podria construir gairebé des de zero l’arbre genealògic d’aquesta mena d’Alba i Dídac de la família mamífera dels mustèlids, que, com a protagonistes d’una versió animal del ‘Mecanoscrit del segon origen’, eren els únics de la seva espècie en tot el Besòs.

Notícies relacionades

Una parella de cabussets nia per primera vegada a Santa Coloma des que el Besòs era un riu mort

Així era el cadàver del Besòs

Encara és aviat per aventurar pronòstics infal·libles. L’abocament que el desembre passat va protagonitzar una fàbrica de dissolvents a Montornès del Vallès es va produir riu avall de la llar de les nostres llúdries poligoneres. Difícilment haurien sobreviscut en cas contrari. Però, fins i tot amb aquestes amenaces sempre latents sobre la taula, el cap de biodiversitat del Zoo de Barcelona convida a il·lusionar-se. El natural serà que la població de llúdries creixi i, el que ja seria la repera, que alguns exemplars s’atrevissin a treure el cap a la desembocadura del riu, fins i tot a practicar la pesca al mar, res insòlit, ja ho fan les que habiten els rius Muga i Fluvià, que se les veu en ocasions a les caletes del cap de Creus.

Aquesta va ser antigament la seva perdició. A les llúdries les va matar la contaminació, sí, però també l’avarícia dels caçadors (la seva pell per fer abrics era molt cotitzada) i la insensatesa dels pescadors, que creien que eren les culpables que les xarxes es recollissin cada vegada més buides. Es va promoure intensament el seu extermini. El 1973 se les va incloure en la llista d’espècies protegides. En bona hora. Aquells cinc segons que ha gravat una fototrampa és una oportunitat per reescriure la història.