La desescalada arriba als cementiris

Per això, a la furgoneta on transporta el morter, les eines i els quadrats de pedra ara també porta un sac de lletres de bronze, en comptes de les petites bosses de plàstic amb versals i xifres, alfes i omegues, estrelles i creus amb què abans en tenia prou.

Fill i net de picapedrers funeraris, Cerrada ha vist prou per descriure el pic letal de l’epidèmia de coronavirus com un rar període d’enterraments en què «la gent estava callada, i ni plorava. Jo crec que els feia por».

Ara la fase és una altra, la desescalada. A Madrid i a Barcelona la dalla ja no va tan de pressa. Barcelona, segons fonts funeràries municipals, està en 70 serveis al dia entre incineracions i inhumacions. El normal, abans del coronavirus, era que al maig se’n fessin 40 als seus nou cementiris. En l’última setmana de març i la primera d’abril, la quinzena negra de la Covid-19, Barcelona registrava una mitjana de 200 defuncions al dia i 150 enterraments i cremacions.

Els altres 50 eren, administrativament, «el decalatge»: les víctimes del virus anaven als dipòsits de la ciutat, on es van habilitar fins a 1.400 places, part d’aquestes en una gran esplanada coberta de Collserola. I els morts esperaven una mica més de 48 hores per a un nínxol o tomba i fins a quatre dies per a un forn.

A Barcelona els cadàvers no se li van entravessar tant com a Madrid. Mentre la capital va haver d’obrir dipòsits de cadàvers provisionals a pistes de patinatge sobre gel, els dipòsits barcelonins es van omplir fins al 55%. Avui són al 12%.

L’Arlington del coronavirus

Impressiona la desfilada de dates a les fileres de nínxols del Cementerio Sur de Madrid, amb 70 hectàrees, el segon més gran d’Espanya. Els mateixos dies de març i abril es repeteixen a les làpides.

El funcionament de les assegurances de defunció ha modelat la part nova del cementiri. La pòlissa més assequible i habitual proporciona al client un nínxol per a deu anys, els anomenen «temporals» o «de companyia», que costen 2.077 euros i 97 cèntims segons la tarifa municipal. Els enterradors han anat alineant un darrere l’altre els morts que els arribaven, omplint en ordre els pavellons.

El coronavirus ha emplenat les seccions U, V, X i Y de la zona sis de la necròpolis, i de forma tan metòdica, mecànica i massiva que recorda les fosses de creus blanques dels camps de batalla, només que amb nínxols i granit, no amb tombes i gespa. Aquesta zona sis del Cementirio Sur de Madrid és l’Arlington del coronavirus.

Al pavelló X s’amunteguen amb cadència inusual els morts del 22, 23, 24, 25, 26 i 27 de març d’aquest tràgic 2020. Als morts de maig els està arribant la làpida ara, per això molts dels seus nínxols de moment llueixen la tapa blanca de plàstic rere la qual, ja a soles, es queden els morts.

També esgarrifa la similitud de les dates de naixement que declaren les làpides, totes de pedra rosada: al darrere hi ha cossos que van començar a respirar en plena guerra civil o el negre any 40; molts són de la quinta del 29; no pocs del republicà any 31; fins i tot un parell del 18. Gent gran caçada pel virus.

Hi ha molts noms, moltes dates, inscripcions religioses, salms, paraules de comiat... però ni una sola al·lusió a la causa de la mort. Aquesta només la insinuen les dates repetides d’un nínxol a un altre. «Les làpides dels morts de l’11-M, allà, a la secció 12, sí que parlen de l’atemptat», observa Cerrada. Aquí no; ningú vol que es recordi el virus.

Un enterrament cada 15 minuts

«Això està baixant, però no del tot; encara continuem tenint un 20 per cent més de serveis que fa un any», afirma David C., director d’una de les principals funeràries de la Comunitat de Madrid. «Ja ens estan arribant menys òbits per Covid que per altres causes. Avui en tenim dos i cap és del virus; ahir en vam tenir tres, i només un era de l’epidèmia», diu un veterà comercial de la funerària Santa Coloma, de Santa Coloma de Gramenet.

En aquesta ciutat, amb 119.000 habitants i sense cap gran hospital de referència en el seu terme, hi solen haver dues o tres morts diàries. En la setmana del 23 de març, els morts quotidians eren entre vuit i deu.

Al Cementirio Sur i altres grans necròpolis de Madrid «tornem a tenir un enterrament cada quinze minuts, vint al dia», diu David C. Comencen a allunyar-se les tenses jornades en què es va esperar entre quatre i vuit dies per enterrar i vuit per incinerar. «Ara l’espera és zero», afirma el funerari.

Que l’espera fos més elevada als crematoris té la seva explicació. Un forn triga tres hores a convertir en cendra un cadàver, entre encesa, cremació i refredat. «No és un procés ràpid», diu el funerari de Santa Coloma. «A Madrid no donava temps a cremar. Es portava a gent a cremar a Toledo, Ciudad Real, fins i tot a Cadis», afirma Cerrada.

A Catalunya no s’han fet trasllats. «No ha sigut necessari perquè vam aplicar aviat el nostre protocol», diuen des del consistori barceloní. «Tampoc es podia viatjar gaire –afirma el funerari de Santa Coloma–. Un trasllat lluny implica un conductor que ha de menjar i dormir, i no hi havia on. A més, ¿i la família?»

Des de Cementiris de Barcelona expliquen un fenomen: abans l’elecció de cremació o inhumació estava al 50% (60/40 a Madrid). En aquesta epidèmia, el foc guanya amb un 80.

L’Eugenio no és a la muntanya

La mort ha deixat de córrer a les dues ciutats més torturades per l’epidèmia, però queda un regueró de víudes, vidus, orfes, parents atònits per la voracitat amb què el virus s’ha emportat els seus, i la velocitat amb què es va haver de tramitar el seu sepeli.

Eugenio Corihuel, de 81 anys, va morir el 5 d’abril a La Paz de Madrid. Almenys va poder acomiadar-se d’un germà i una veïna a l’hospital. Però qui va ser un home eixerit i actiu no reposa on desitjava. «El meu oncle sempre va voler que se’l cremés i es llancessin les seves cendres en una muntanya juntament amb les del seu germà Tinín», diu Olmo, el seu nebot, una de les úniques tres persones que va poder anar a l’enterrament.

No va poder ser. La companyia d’assegurances va trucar a la víuda, que estava en xoc i en quarantena solitària a casa seva, i li va dir que si volia incineració, el cos hauria d’esperar en una cambra fins a finals de mes, així que vam haver d’escollir un enterrament fred», afirma Olmo.

Tan fred com la resta del devessall de què parla el marbrista: tres familiars, un d’ells retransmetent per Periscope amb el mòbil per a la família. «Va ser molt ràpid», diu Olmo. El capellà africà Eduardo Batubenga, de torn a la capella del cementiri, només li va poder resar un respons sense cerimònia, sense baixar la caixa del cotxe de morts. Va sortir a la porta de la capella i, a través de la finestreta de l’automòbil, va beneir «un fèretre bàsic, tancat amb cinta americana». L’epidèmia ha sigut fúnebre, però sense pompa.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Les restes de l’Eugenio almenys van tenir flors, però van anar a parar a un nínxol de la gran filera de la primera setmana d’abril al Cementirio Sur. Aquesta acumulació de morts, com les de Monjuic o Collserola, ja són testimoni de com va planar el dol sobre Madrid i Barcelona.

«Quan hi ha una catàstrofe, com l’accident de Spanair o els atemptats de l’11-M, hi ha molta feina, però curta en el temps –afirma Antonio Santos, directiu dels Serveis Funeraris de Madrid. El dolent de la Covid és que és un flux elevat durant molt temps; i el pitjor és que no sabíem quan s’acabaria».