Coses que els sanitaris haurien d'explicar als seus nets

Acabava de sortir d’una nit de feina, i necessitava veure les noies. Va arribar amb el cotxe fins a la porta, i es va esperar fins que una va sortir a la finestra.

–Mama, ¿per què has vingut? ¿Què fas aquí plorant? ¿No l’hauràs agafat? –li va dir una de les filles–.

–No, no et preocupis. És que necessitava veure’t.

–Cada tarda aplaudim per tu. –li va dir la noia.

És normal que se n’anés plorant cap a casa. De fet no sap, amb 46 anys i 17 d’experiència sanitària, quan deixaran de venir-li les llàgrimes quan torna a casa des de l’hospital madrileny especialitzat en càncer on treballa.

I sanglota a l’explicar una de les seves situacions: «Vam haver d’intubar una noia romanesa de 25 anys. Havia passat una leucèmia, estava baixa de defenses, i va agafar la Covid. El metge va dir: ‘Cal intubar-la sí o sí, o se’ns queda aquí’. Tenia 85 de saturació. Li vaig preguntar si volia arreglar-se sola, i em va dir que no. Així que li vam apartar la màscara respiratòria per poder-li treure la samarreta, i només va ser aquell moment i ja s’ofegava. Una nit em va dir: ‘Tu no em deixis anar la mà, perquè ara ets com la meva mare, que estic sola’. Es moriria».

Va venir un bitxo

Malgrat que el país ja està en desescalada, el desglaç trigarà a arribar a l’esperit dels professionals sanitaris. Han viscut coses, que, com diu l’infermer Antonio Navarro, no saben si explicar als seus nets.

Quan la seva dona, infermera a l’Hospital 12 de Octubre, va agafar la Covid-19 i va haver de tancar-se 15 dies en una ala de casa «com si fos una presa, la pobra»,  aquest infermer amb 22 anys de professió, els cinc últims al Summa 112, de Madrid, ho explicava als seus dos nens com si fos un conte: «Va venir una bitxo que ens va fer posar molt malaltons...»

Serà difícil esborrar de les memòries certa frustració freda sota la calidesa dels aplaudiments. Jesús García Ramos, secretari general del sindicat d’infermeria SATSE, la té: «Pensava que després de la MERS, la SARS, la febre de Crimea i l’Ebola en aquest país hi hauria un pla de contingència nacional, i gent preparada que vindria a l’hospital i ens diria: això es fa així, així i així. Però em vaig equivocar. El que hi ha hagut és descoordinació, indicacions contradictòries i falta de transparència de les administracions. Una cosa tan elemental com fer passadissos exclusius de la Covid va trigar dies a aplicar-se».

De la mateixa manera, aquest infermer de 42 anys no es podria creure que, a partir d’ara, aquest país no tingui «cap tipus d’indústria capaç de produir equips de protecció individual per a la pròxima pandèmia, sense haver de dependre del mercadeig internacional, que ha sigut una vergonya».

El protector facial que ha utilitzat el líder del SATSE aquests dies no va venir de cap magatzem de l’Administració: l’hi va regalar un pintor que, quan va esclatar la pandèmia, estava fent una reforma a casa seva. «Sembla que li vaig fer pena», diu.

Amb milers de sanitaris afectats pel virus, el Jesús va deixar de dedicar-se en exclusiva al treball sindical per reincorporar-se a l’Hospital d’Henares, (Coslada, Madrid), que de vuit llits d’uci va passar a inventar-se’n 29. Des que combaten el coronavirus, ell i la seva dona, també infermera, dormen en llits separats. «Mai havia vist res així. He viscut el conat de l’Ebola, la grip A, fins i tot vaig viure l’11-M sent alumne al Gregorio Marañón, però això ha sigut com viure una catàstrofe diària», afirma.

L’auxiliar Cifuentes ha tingut la mateixa sensació: «Alguns dies em despertava creient que això era un malson, i no, segueix. I em deia: ‘Cago’n la puta, això ¿per què no para?’»

La por

Bona part de les experiències que paeixen els sanitaris han girat al voltant de la por. La pròpia i la d’altri. Per al Jesús és una cosa expressada a les cares trasmudades dels contagiats que arriben a la seva àrea de treball: el triatge. Els que més l’impacten són «la parelleta d’avis que viuen sols, i que l’han agafat. Els veus arribar amb una cara de por...».

Al triatge del Jesús, on es valora la gravetat i la destinació de cada malalt, alguns dies més d’un centenar, «solen venir gairebé tots amb una mica de taquicàrdia, molt espantats, derivats de l’Atenció Primària. Alguns venen amb els llavis morats perquè ja estan baixos d’oxigen, s’han fet una radiografia i els han vist algun tipus d’infiltrat... De vegades t’arriben estrangers sense la targeta sanitària, que no es poden comunicar adequadament, o persones sense llar», que a la seva Covid afegeixen «greus problemes d’higiene i patologies psiquiàtriques».

La Raquel explica que a gent bregada pel càncer l’assaltava la por a una malaltia suposadament menor. «Un va arribar, va ingressar, no sabia què li passava però es trobava malament. No volia esmorzar, no volia menjar, no volia veure la tele, i això que li agrada molt –diu–. No volia res, res. I és un home superalegre, però res. S’havia adonat que l’havien ficat a la planta de la Covid. Jo li vaig dir: ‘Tu tranquil; igual que hem lluitat contra el càncer, lluitem contra això’; però ell es va posar a plorar. La por el mata».

El temor no és un patrimoni exclusiu del malalt. Antonio Navarro creu que aquesta experiència deixarà «moltes neures» en la societat. Ell mateix va patir al començament, al menjador, «la psicosi del principiant, una vegada que em van donar un pa que no estava embolicat, i només em vaig menjar la molla... o un altre que vaig veure parlant el cambrer mentre em posava el sopar a la safata... Fins que em vaig dir: ‘Com segueixis així acabaràs com Jack Nicholson a ‘El Resplandor’».

Ifema, la destinació per a la qual la Sanitat madrilenya va reclutar Navarro, era dels escenaris més espectaculars de la pandèmia, però no tan dolents com qualsevol uci. I, no obstant, no hi han faltat complicacions.

«A Ifema arribaven els pacients no greus, estables. Però alguns estaven estables i de sobte els havies de dur corrent a l’uci corrent perquè aquesta malaltia et fa un col·lapse en un no-res. Els pacients que es posaven malaltons es posaven molt malaltons i en molt poc temps. Veus que comencen a desaturar, que d’un 96% d’oxigen a la sang et baixen a 92 i cal posar-los una màscara de flux alt; i que, malgrat això, es posen a 85... i comença un cercle viciós: es posen a taquicarditzar, els pugen molt les pulsacions, i la respiració comença a no ser efectiva, i la saturació baixa més... Aquí se l’ha de pronar, posar-lo de cap per avall, i veure si respira millor...».

Les nits

Raquel Cifuentes diu que és certa la impressió de la infermeria que de nit molta gent es posa pitjor. «Potser és perquè la nit es fa llarga. Estan malalts, i és com que mai es fa de dia. A les tres o les quatre del matí no poden més, estan inquiets, ja fa molt que són al llit, no troben com posar-se, la medicació no els fa res. És inquietud del cos, de les cames, dels braços...».

Aquesta inquietud, quan no problemes més greus, complica els seus torns nocturns de dotze hores, de vuit a vuit, en què se sopa quan es pot. Sopars en el control d’infermeria interromputs perquè criden els pacients. «A les dues de la matinada estava picant una amanida, i crida un –explica–. T’has de posar les mitges, la bata, la màscara, els guants, uns altres guants... Vas, canvies un bolquer, o està vomitant, o has de donar la medicació... tornes, t’ho treus tot, et rentes a fons, piques una mica més d’amanida i... et tornen a cridar; a vestir-se una altra vegada. Hi havia nits que se’m treien les ganes de sopar».

Navarro completa el relat: «Quan el malalt es desperta i s’inquieta, de matinada, vas a veure què li passa. Em veien arribar i, els que més somatitzaven, em deien: ‘Ai, que em trobo fatal’. Hi parlava per tranquil·litzar-los, es descarreguen fins a quedar-se adormits».

Selene

En un hospital el malalt pot apagar el llum de la seva habitació. En un pavelló firal això és més difícil. El que es feia a Ifema era atenuar la intensitat de la llum a les deu. «En el torn de nit semblàvem talps, creuant-nos durant les voltetes de control», diu Navarro.

El nom de ‘Selene’ ja forma part de la memòria dels voluntaris d’Ifema. És un programa informàtic d’ús als hospitals públics d’algunes autonomies. El metge hi penja el tractament, i l’infermer hi apunta les constants. El programa mostrava a la pantalla de l’ordinador un mapa dels llits del pavelló, amb ninotets. Clicant a cada ninot, s’obria el seu historial, la seva evolució i la seva medicació. Quan van arribar no coneixien el programa. «La nit és llarga, i n’aprens», afirma.

Però només a estones, sobretot les i els infermers dels dos controls –de 25 en total– envoltats de llits d’avis, alguns amb demència i molts altres necessitats d’ajuda per a la seva higiene: «En aquests controls es passaven la nit canviant bolquers», diu.

El contagi

Pilar M. L., barcelonina, auxiliar d’infermeria en un gran hospital públic, va ser de les primeres sanitàries a emmalaltir. El 10 de març va tenir febre, i s’ha passat part de la crisi tancada i indignada. Sobretot quan va fer comptes i es va adonar que portava el virus des del 25 de febrer.

La Pilar treballa en un bloc quirúrgic. Al costat de la seva planta començaven a acumular-se els primers vuit malalts de la Covid-19 el 9 de març. Va venir un cas d’instal·lació d’un marcapassos, «i no hi havia una pauta clara per al personal sanitari», afirma.

L’endemà, a l’aixecar-se, es va prendre la temperatura perquè es trobava malament. El termòmetre va marcar 37,6. Abans de vestir-se, va trucar a la seva supervisora per explicar-l’hi. «Bé, Pili, potser no és la Covid. Vine cap aquí». Aquella mateixa nit, al tornar a casa, estava a 39. La inquietud ja l’angoixava: «Segur que vaig encomanar gent». Per exemple, quatre companys del seu partit polític amb qui es va veure aquella tarda.

Ara s’indigna pensant en allò que, en matèria de sanitat pública, va poder ser i no va ser. «Aquesta societat nostra ha sigut prepotent, i s’ha emportat una lliçó. «Fa 15 anys que treballo, i no hem rebut ni un protocol per a catàstrofes. Després de la grip A i l’Ebola, no és només que no hi hagués equips de protecció, és que no hi havia plans de contingència. Jo mateixa pensava que això era una grip».

Vida entre tanta mort

Pot ser que Quique Estévez, un gallec destinat a l’Hospital Doctor Trueta de Girona, expliqui aquesta primavera del 2020 als seus nets començant per les trucades angoixades de parelles els primers 15 dies de l’estat d’alarma. «Hi havia molta desinformació», diu.

Estévez exerceix una professió que en català té nom, llevador, però en castellà només recentment: ‘comadrón’. Hi ha 400 especialistes en assistència al part a Espanya. De 70 de la seva promoció, només un, ell, era home.

Contagiar-se ha sigut per ell no només uns risc, també un dilema moral. «No em preocupava tant que les mares estiguessin contagiades com poder-les encomanar jo», afirma. I d’això es parlava en un xat de llevadores de tot Espanya.

Al seu hospital, a les parteres amb la Covid-19 les deriven a la Vall d’Hebron de Barcelona perquè, «en cas de respirar malament, presentarien hipertensió. I si respiressin encara pitjor, no hi hauria cap més remei que fer cesària d’urgència».

El llevador Estévez també recorda d’aquests dies l’estranya solitud a les sales de parts. Com ha passat amb els enterraments, les arribades al món també s’han produït sense públic. «Només es permetia l’estada d’un acompanyant, no hi havia permís perquè ningú anés a veure el nounat, ni a l’hospital li interessava que hi hagués gent circulant pels passadissos». De fet, en els dies de més perill, les altes postpart s’avançaven a les 36 hores, en comptes de les 48 habituals.

Calor humana

Als sanitaris d’aquest país els quedarà un regust agredolç quan aquesta epidèmia sigui un record. Del dolç, Antonio Ramos destaca la solidaritat mostrada en cent detalls al seu hospital provisional: les màquines de begudes i sandvitxos que no acceptaven monedes, tot gratis; les caixes de fruita, patates fregides i refrescos, fins i tot flors, que donaven els botiguers; la foodtruck de la pastisseria madrilenya Viena, amb els seus pencaires d’erto, però donant cafè i una pasta gratis als sanitaris; o la biblioteca d’Ifema, que va començar amb un carro de llibres que algú hi havia deixat i va acabar amb diverses prestatgeries de volums regalats per la gent. «L’única biblioteca on els llibres no es deixen, te’ls quedes per a tu», ironitza l’infermer. Al cap i a la fi, un llibre tocat per un pacient de la Covid-19 ja no es passa a ningú altre.

Jesús García Ramos diu que en aquesta crisi, malgrat que «sempre hi ha algú que perd els nervis», ha disminuït molt l’orgullós «jo pago el teu sou» que solien escopir contribuents emprenyats al funcionari de la Sanitat. El líder del SATSE creu que no només l’actitud de la gent cap al sanitari ha canviat: «També el sistema s’està reinventant. I més li val, perquè encara no sabem totes les seqüeles que hi haurà».

Notícies relacionades

Coronavirus: una pandèmia anunciada però impredictible

Coronavirus | Metges i infermeres es querellen contra el Govern per les mascaretes

Navarro espera que, quan passi això, algunes coses canviïn. Un amic conductor d’autobús cobra més que ell. Ho explica sense fer de menys ni enveja. Companys que se’n van anar a l’estranger cobren 6.000 euros al mes, quan els que es van quedar a Espanya en perceben 2.000. «Estem molt ben formats, però mal pagats», diu, i es lamenta: «La primera vegada que vaig sentir els aplaudiments em vaig emocionar, però he anat recordant que abans de tot això vam haver de sortir al carrer a reivindicar drets. Espero que quan passi això, la gent empatitzi més amb nosaltres».

Estant malalta, la Pilar ha vist al seu barri com sortia al balcó a aplaudir «gent que abans ni defensava ni trepitjava la sanitat pública ni de conya». No tem que, d’aquí uns anys, a algun govern se li acudeixi tornar a retallar la sanitat pública. «El que sí que temo –assegura– és que surti dient que la sanitat retallada que hi ha ara és formidable».