El coronavirus preludia un augment dels divorcis

L’obligació de quedar-nos confinats, amb una convivència familiar tan intensa com nul ha sigut el contacte amb l’exterior, ha suposat un experiment social i antropològic que, segons els experts, pot desembocar en un augment de divorcis o l’agreujament de conflictes entre pares i fills, però afavoreix un canvi en l’organització familiar i la universalització del teletreball.

Més de la meitat de la població espanyola, el 51%, ha passat aquesta setmana a la fase 1 de la desescalada, que permet, entre altres activitats i amb límit d’aforament, celebrar reunions, quedar en una terrassa o anar als comerços.

Sortir de nou al carrer, tot i que sigui amb restriccions, suposa un exercici de llibertat després de més de dos mesos d’aïllament.

En aquestes nou setmanes els que viuen sols s’han vist privats del contacte físic amb altres persones, mentre que les famílies han passat per l’experiència de conviure les 24 hores del dia.

El tancament ha sigut un experiment sociològic sense precedents, per la qual cosa universitats i grups d’investigació han començat a estudiar les conseqüències de la Covid-19 des de vessants diferents del sanitari.

Per Inés Alberdi, catedràtica de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid i Premi Nacional de Sociologia i Ciència Política 2019, la reclusió ha sigut un fenomen «molt peculiar, estrany i interessant».

Tot i que s’haurà d’esperar almenys un any per obtenir resultats científics, la reflexió «està en marxa» i inclou diversos àmbits d’estudi, des de la parella o les relacions paternofilials a la difícil experiència de les famílies monoparentals i el teletreball com a pràctica generalitzada.

El confinament, una gran prova per a la parella

L’obligació de quedar-se a casa ha posat a prova les relacions familiars i ha servit de termòmetre per mesurar l’estat de salut de cada parella.

Alberdi opina que ha sigut «una oportunitat per trobar-se de nou, per compartir temps i espai o, al contrari, per endinsar-se en les diferències i fer encara més dura la convivència».

Rosa María Frasquet, membre de l’Institut Català d’Antropologia (ICA) i fundadora de l’associació L’Etnogràfica, Antropologia per a la Transformació Social, considera que la pandèmia ha agreujat la bretxa de gènere quant a la distribució dels feines domèstiques i d’atencions, i ha reforçat certes dinàmiques ja presents en les famílies.

«Les dones s’han quedat a casa cuidant els nens, mentre que els homes han assumit tasques com anar a fer la compra, que es pot relacionar amb el rol de proveïdor vinculat a la masculinitat tradicional i que es podria entendre com un acte de risc a l’exposar-se al contagi, però que també atorga el privilegi de sortir al carrer».

Aquesta especialista en antropologia de les transformacions de la família hi veu, no obstant, un costat positiu: el fet que s’hagin visibilitzat aquestes dinàmiques pot portar que es reobri el debat en la societat i en la família, una cosa que genera l’oportunitat que les tasques es reorganitzin d’una manera més equitativa.

Rocío García Torres, psicòloga clínica especialitzada en teràpia familiar, al·ludeix al que va passar a Wuhan, la ciutat xinesa on va començar la pandèmia, per anticipar un augment dels divorcis a Espanya perquè el fet de trobar-se en una convivència forçada ha generat en molts casos la tensió d’enfrontar-se a un matrimoni que no anava bé».

Considera que l’aïllament ha posat de manifest que vivim en una societat «molt individualista» en la qual és indispensable la voluntat de treballar en una mateixa direcció: «Hem sigut privats de llibertat, no hem pogut sortir a treballar i hem hagut d’organitzar-nos amb els fills. Si no hi ha una certa filantropia en la parella, el que es genera és més desacord, distància i confrontació.»

Per la seva experiència en el servei assistencial habilitat pelMinisteri de Sanitat, García Torres conclou que el confinament ha significat per a molts «viure en una presó», perquè una convivència del matí a la nit exposa la parella a una situació que abans evitava refugiant-se en la feina o en la vida social.

«En determinats casos ha sigut el mètode forçós de conviure amb persones que ja no s’estima. Moltes trucades ens han fet veure que hi ha gent que no porta la vida que desitja però, per no parar-se a buscar solucions, fa barbaritats», explica aquesta psicòloga, que també ho considera com una oportunitat de «recol·locar les peces del puzle familiar» perquè encaixin i no formin, com abans, una carcassa «disfuncional».

Alberdi coincideix amb ella en el fet que és molt possible que augmentin els divorcis «perquè la història de cada matrimoni té molt a veure en com els afecta el confinament. La desigualtat o una mala relació augmenten durant el confinament».

També els maltractaments, apunta la sociòloga, perquè s’ha posat les persones «al límit» i perquè la convivència és un factor de risc per a dones que pateixen violència masclista.

Les xifres oficials ho confirmen: el nombre de trucades realitzades a l’abril al 016 va superar les 8.600, un 60% més respecte al mateix període de 2019.

El difícil repte de relacionar-se amb un adolescent confinat

Si en alguns casos la pandèmia ha servit per recuperar la comunicació entre pares i fills, en d’altres ha suposat més ocasions de disputa en un espai físic reduït.

Alberdi posa l’accent en el sofriment dels adolescents, perquè «el seu món fonamental és el dels amics i això s’ha frenat en el terreny personal, tot i que hagi continuat a través de les xarxes».

Algunes de les conseqüències més preocupants es reflecteixen en les dades aportades per entitats que atenen els menors, com la Fundació ANAR.

El seu últim balanç reflecteix un augment de la violència intrafamiliar, les autolesions i les idees suïcides.

Des del 23 març, l’entitat ha atès 1.787 peticions d’ajuda, gairebé la meitat per situacions de violència, mentre que els intents de suïcidi van passar de l’1,9% de mitjana el 2019 al 8,3%.

Davant d’aquestes xifres, García Torres suggereix un esforç d’empatia amb els adolescents: «Fa molt poc que han estrenat la seva llibertat i ara la veuen coartada; es veuen tancats, amb aquesta incomprensió que senten com adolescents. Si els pares no fan un esforç per donar veu a les seves frustracions, el conflicte va en augment».

Afegeix que és bon moment per fer entendre’ls que no només són més grans per disfrutar de llibertat, sinó també per assumir la responsabilitat de cuidar els altres acatant l’ordre de confinament.

Si molts menors han recorregut a telèfons d’ajuda per comunicar situacions conflictives, també ha passat en sentit contrari: els psicòlegs contractats per Sanitat han rebut trucades de pares que experimenten temor dels seus fills.

García Torres explica el cas d’un home que no sabia què fer amb la seva filla de 13 anys. Dormia durant tot el dia, menjava gluten malgrat ser celíaca i es negava a participar en les activitats familiars, però no s’atrevien a dir-li res per temor als seus crits. «És com Hulk, ens fa por, temem que ens pegui», explicava amb angoixa a la psicòloga.

Aquesta especialista considera que situacions així es posen de manifest ara perquè estem en una situació límit, però venen d'abans: «Els pares estan acostumats a anar a treballar i no tenen una convivència estreta amb els fills. El que aquests adolescents estan demanant són límits. Reclamen que un adult els digui que no tenen dret a fer el que vulguin».

Una altra conseqüència de l’aïllament que assenyala García Torres és un sobrediagnòstic de TDH (trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat) perquè «la falta de temps fa que no es dediquin prou hores a un fill que fa soroll i molesta, i això provoca que el problema creixi».

Famílies monoparentals: la conciliació impossible

Si treballar en remot ha sigut complicat per a les parelles amb fills, en el cas de les famílies monoparentals les dificultats han sigut extremes, segons Rosa María Frasquet.

Aquesta antropòloga, vinculada al Grup d’Investigació en Gènere, Identitat i Diversitat de la Universitat de Barcelona, considera que mentre no es visibilitzi la feina de cuidar i es delegui la seva responsabilitat a les dones, la conciliació continuarà sent una quimera, especialment les mares que crien en solitari, a qui el distanciament social els impedeix recórrer als avis.

«No es pot parlar de conciliació quan s’ha de treballar amb un nen en braços o quan la persona ha d’aixecar-se aviat o anar al llit de matinada per teletreballar, perquè és impossible que una persona pugui fer-ho durant el dia mentre s’ocupa d’atendre els seus fills», reflexiona.

Frasquet lamenta que les polítiques socials «es pensin en relació amb la família nuclear» i s’oblidin realitats com la de les famílies monoparentals: «La forma en què s’ha organitzat l’economia no contempla la vulnerabilitat, la dependència».

Per això reclama que s’assumeixi la dimensió social del problema, en comptes de considerar-ho com una qüestió de responsabilitat individual de les mares que han decidit tenir fills en solitari.

La clau, conclou, és que hi hagi una pressió social perquè es camini cap a un estat del benestar que tingui en compte «totes les situacions familiars», i suggereix mesurades com la renda bàsica universal o el permisos retribuïts.

Sí al teletreball, però amb regulació

El confinament ha obert les portes a la universalització del treball en remot que, com afirmen les expertes consultades, pot convertir-se en una eina de conciliació o, al contrari, en una via de sobreexplotació laboral.

Els resultats d’algunes enquestes permeten avançar que el teletreball «ha vingut per quedar-se». És una de les conclusions del sondeig promogut per la consultora Bain & Company, que ha fet entre l’1 i el 6 de maig a més d’un miler de persones.

Les dades revelen que el 51% dels enquestats prefereixen el teletreball, davant un 25% que declara la seva preferència per la modalitat presencial, i el 68% acredita que és igual o més productiu treballant des de casa.

No obstant 4 de cada 10 confessen que la seva jornada s’ha allargat des que treballa en remot.

Alberdi valora la gran transformació que pot suposar aquesta modalitat perquè s’uneixen «dues possibilitats de millorar»: la dels treballadors que tenen problemes per conciliar i la de les empreses, que poden veure reduïts els costos de manteniment dels seus centres de producció.

Frasquet coincideix que aquesta «reconversió laboral» feta a marxes forçades en sectors on semblava impossible el teletreball ha demostrat que sí que es pot implantar, però adverteix del perill de deixar-ho tot en mans de les empreses.

Durant els mesos d’activitat laboral a casa s’ha evidenciat la comoditat i l’estalvi de temps i diners que suposa evitar desplaçaments, però també el risc d’uns horaris sense límits.

Per això, l’antropòloga assenyala que les administracions han de legislar per corregir excessos i garantir que es faciliten els mitjans, la seguretat laboral i el dret a la desconnexió digital.

Inés Alberdi aporta una última observació sobre el que s’ha constatat amb la pandèmia: una recrudescència de la desigualtat social.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Les diferents mides i condicions de les vivendes han contribuït a fer agradable o insuportable el confinament; les classes virtuals han provocat que els fills de famílies amb pocs recursos no acabin el curs en igualtat de condicions que la resta, perquè manquen d’eines informàtiques.

La malaltia ha sigut la mateixa per a tothom, però el context social, en definitiva, continua marcant la diferència.