Milers de pobres sobtats pel coronavirus desborden els bancs d'aliments

La pregunta que es fan ells tres, també se la repeteixen el Banc dels Aliments i la Creu Roja, els dos grans proveïdors d’aliments a les entitats socials. El president del Banc dels Aliments de Catalunya, Lluís Fatjó, és conscient que el banc, que ara rep un 40% més de demanda de queviures, no està arribant a totes les peticions que els fan arribar les entitats socials. I cada setmana que passa, 10.000 persones més truquen a les portes de la Creu Roja demanant menjar. 

Sense prestació

Abans que esclatés la pandèmia, el Manuel treballava netejant avions a l’aeroport del Prat. «El contracte es va acabar, i encara no he cobrat cap prestació, per això soc aquí», explica. Ell viu en una habitació per la qual paga 350 euros al mes. «Els pocs diners que tinc me’ls guardo per pagar l’habitació i el menjar el vinc a buscar aquí», diu mentre assenyala la cua que es forma davant el Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats de Barcelona (SAIER) i que ara s’ha reconvertit en un espai on el Banc dels Aliments, en col·laboració amb la fundació del xef José Andrés, dispensa menjar precuinat a les persones més necessitades. El Jesús, el següent a la cua, escolta la història del Manuel. «Jo estic igual, treballava a la construcció però ara no hi ha res, tot i que tinc la sort que el meu propietari m’ha perdonat aquest mes l’habitació», explica. 

Són les deu del matí i ja són unes cinquanta les persones que esperen amb ànsia l’arribada del camió amb el menjar. «Cada dia en som més», diuen. Tot just una hora després arriba el camió. Les treballadores socials reparteixen els torns al ja centenar de persones que se situen a diferents cues per la plaça. Enmig es troba la Marina, amb unes ulleres de sol que amaguen un rostre més de la crua emergència social. «Tinc una carrera, un màster, parlo cinc idiomes... i soc aquí», relata. D’origen rus, fa una vintena d’anys que és a Barcelona i ara s’ha vist a l’atur. «No he cobrat res encara, tinc sort que visc al pis del meu exmarit, però no sé com pagaré els rebuts de la llum i l’aigua», explica.  

«La família em va fer fora»

Amb l’esquena corbada i asseguda en un banc, l’Angélica s’uneix a la conversa. Nascuda a l’Equador, fa més de 25 anys que és a Barcelona cuidant persones grans. «Jo era interna, vivia a casa de la senyora que cuidava, però va morir de coronavirus i la família em va fer fora», diu amb els ulls vidriosos. Es va quedar alhora sense casa i sense feina. «Un veí em va acollir per un temps, però és que ara no sé on trobar feina», afegeix. 

El primer de la fila és el Lluís, que espera en la seva posició des de les nou del matí. Ell va patir fa 10 anys la crisi immobiliària i ara ja fa dos mesos que espera una prestació d’atur que no arriba. Empresari tèxtil de Sant Pol de Mar (Maresme), va perdre l’empresa i la casa el 2008. «Fa dos anys em va contractar una empresa de viatges a l’aeroport, però ara ens han fet un erto i encara no he cobrat». Vivia en un pis de lloguer, que va deixar per traslladar-se amb un amic al Prat de Llobregat. «Com que no estic empadronat allà, els serveis socials em van recomanar que vingués a Barcelona per menjar, és que no tinc estalvis per anar tirant». Cada dia, a les nou del matí, agafa un autobús que el trasllada fins a la plaça d’Espanya. «Per això soc el primer a arribar, no tinc res més a fer», diu. Ell no pateix tant pel que està vivint ara com pel futur que l’espera. «Si ens quedem sense turistes, si perdem aquesta temporada estival, ¿em quedaré sense feina?», es pregunta.

Al menjador social de l’avinguda del Paral·lel, habitual de persones que viuen al carrer, la cua es fa interminable. «Cada dia arriben més persones i a moltes no les havíem vist mai per aquí», exposa una treballadora. Entre les quals assenyala tres dones d’origen filipí, amb dificultats per entendre l’espanyol, que esperen el seu torn. Expliquen que treballen en la neteja domèstica, però que ara la feina s’ha acabat. El mateix panorama viu la Sabina, paraguaiana sense papers. «Fa dos anys que soc aquí netejant cases, però ara ja no hi ha res», explica sostenint en braços la seva filla de tres anys a una cua de repartiment d’aliments instal·lada al carrer de Bolívia, al Poblenou.

Elles viuen en un pis de 90 metres quadrats amb set persones més, tots paisans del Paraguai. «El lloguer ens costa 900 euros, ara l’estem pagant entre tots amb el poc que tenim, per això vam venir aquí», explica una altra companya del pis, la Virginia. Ella treballava en una fleca, fins que s’ha vist a l’atur. «Encara no he cobrat res, i vivia al dia, per això soc aquí: sempre he treballat, és la primera vegada que estic a la cua del banc d’aliments», lamenta. La Virgina reconeix tenir «seriosos problemes» per agafar el son. La Sabina pronostica que a la seva filla viure tancada amb tantes persones a casa «li passarà factura». «Només espero que tot això duri poc, perquè d’una altra manera no sé com aguantarem», diu xiuxiuejant.

El 40% més de peticions

És la incògnita també per al Banc dels Aliments i la Creu Roja. Abans del coronavirus, el Banc repartia prop de dues mil tones de menjar al mes per a unes 350.000 famílies. Si la setmana passada el nombre de peticions va créixer el 30%, aquesta setmana ja se situa en el 40%, i l’aportació del mes d’abril va superar les 3.000 tones de menjar repartides. 

Notícies relacionades

Les demandes d'ajuda al Banc d'Aliments augmenten un 30% durant la crisi

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

Les dades de la Creu Roja a Catalunya també són aclaparadores. «Cada setmana tenim 10.000 persones més que venen per menjar», comenta el coordinador de l’entitat, Enric Morist. «La situació ara és d’extrema emergència, i les entitats d’ajuda humanitària no la podrem sostenir durant gaire temps», exposa.

«La demanda creix dia rere dia no veiem cap límit. Ara mateix, no podem arribar al cent per cent de les necessitats alimentàries, les entitats socials s’han multiplicat, estem proveint les xarxes veïnals, i és impossible oferir tot el que ens demanen», exposa el director del Banc, Lluís Fatjó. L’entitat està fent ara aproximacions del menjar que pugui necessitar fins al mes de setembre. «El nostre taló d’Aquil·les és al magatzem, no tenim espai per a tot el menjar que necessitarem», lamenta Fatjó.