Els acomiadaments dels 'reforços Covid' indignen el personal dels hospitals

Oficialment, J. L., veí de Barcelona i tècnic de cures auxiliars d’infermeria, no ha superat el període de prova en un gran hospital de la seva ciutat. Però no és que no donés el nivell. En realitat l’han acomiadat aprofitant que el seu contracte de sis mesos com a personal de reforç contra la Covid-19 dona l’oportunitat de suspendre la relació laboral durant els dos mesos de prova que permet la llei, i sense indemnització.

Amb aquesta enganyifa, o sense, està sent acomiadat a Catalunya i fora de Catalunya un creixent nombre de joves ajudants d’infermeria contractats en la lleva que la sanitat va fer per als pitjors dies de l’epidèmia.

J. L. té només 20 anys. Vol estudiar Infermeria l’any que ve. N’està convençut perquè l’experiència de la pandèmia li ha ensenyat molt: «Els meus pares em deien que era perillós, però no me’n penedeixo; m’ha encantat ajudar, la gent t’ho agraeix molt».

Tot i que la seva memòria ja guarda coses terribles. «Recordo una senyora gran, malalta de Covid, que ho passava malament. Em va dir: ‘Ja veuràs quan siguis gran, que dur que és dependre d’una altra persona’».

Embolicar els morts

Diu J. L. que des d’aleshores té clar que «la vida s’ha de viure, perquè en un moment pots perdre-la». I la demostració més palmària l’ha tingut en pacients de coronavirus que arribaven a la seva planta parlant, fent broma fins i tot per donar-se ànims, i l’endemà «començaven a desaturar, començaven a morir-se». Als tecaes com ell els tocava després la dura tasca d’«embolicar» el seu cos en «una doble bossa blanca, que fixàvem amb cinta adhesiva», explica, i de recollir les seves coses i ficar-les en una altra bossa, per a la família.

El 6 d’abril el va reclutar el seu hospital; el 12 de maig, un administratiu de Recursos Humans va posar fi al seu contracte amb una trucada. «Ja no hi ha tant Covid» li va dir. «Em sento una mica traït», relata. Entre altres raons, perquè amb perspectiva de sis mesos de contracte, va dir no a altres ofertes.

Però també perquè a casa seva hi viu una àvia amb diabetis i asma i, per no posar-la en perill, J. L. ha sigut un dels centenars de sanitaris que no dormien a casa. Després d’un torn nocturn de 12 hores dia sí dia no, se n’anava a un hotel al costat de l’hospital. «Et dutxaves, dormies, te n’anaves a comprar menjar, perquè allà no ens donaven menjar... Però m’ha encantat l’experiència d’ajudar».

«Fan falta mans».

A gent com J. L. el tornaran a trucar si hi ha un rebrot, i això indigna tots els sanitaris consultats. «Tot el segle XXI hem patit retallades en sanitat. Proven si la màquina funciona amb un menys, i amb un altre menys, i amb un altre... van collant», lamenta Ainara Morollón, infermera de l’Hospital La Paz Madrid.

Quan els aplaudiments creixien als balcons a les vuit de la tarda, sanitaris com l’Ainara comentaven per WhatsApp que allò estava bé, però que falta personal i hi ha precarietat i males condicions de treball en clíniques i centres de salut. D’aquestes xerrades de WhatsApp en va sortir la plataforma Sanitaris Necessaris, que aquest cap de setmana ha preparat una protesta per a les 20 hores d’aquest dilluns als hospitals madrilenys de La Paz, Gregorio Marañón i Doce de Octubre.

Al Sistema Nacional de Salut que tanta gent creia el millor del món, hi ha infermers titulats i amb experiència

que poden arribar a encadenar 37 contractes d’un dia de durada entre el juliol del 2018 i el gener passat, com es veu en la vida laboral que il·lustra aquest reportatge. «La crisi –comenta Ainara Morollón– ha fet que es vegi que la Sanitat no està cuidada. Volem demostrar que això no ve d’ara. Amb més plantilla, fer front a l’epidèmia de coronavirus no hauria sigut tan dur».

«També hi ha gent que es contracta un dilluns i se l’acomiada un divendres, per tornar a agafar-la al dilluns següent i sense pagar-li el cap de setmana –lamenta l’Ainara–, i baixes que no es cobreixen fins passats 15 dies. Fan falta mans. La Covid ha baixat, però ha deixat seqüeles a molta gent i hi ha una gran llista d’espera per a altres malalties. No obstant, estan tirant personal per la borda».

En una situació de pandèmia, nombrosos sanitaris eventuals no poden permetre’s el luxe d’agafar vacances. «S’està al què s’està, i no descansen», comenta l’Ainara. La seva plataforma és «una expressió de cansament», explica. No volen que el sistema torni a la ràtio d’abans de març passat: en un centre d’atenció primària, tres minuts per pacient per al metge i sis minuts per pacient per a l’infermer.

Quan arribi el rebrot...

El sindicat d’infermeria SATSE ha denunciat a Madrid i a Barcelona, les dues àrees més castigades pel coronavirus, que no es renoven o es trenquen abans de temps els contractes de «reforços Covid», aquells que es van fer per ajudar a parar el cop. No tots, almenys: a Madrid, calcula el sindicat, ja no seran 380 les infermeres contractades per reforçar els centres de salut, sinó al voltant de 200.

A Catalunya, SATSE està exigint que es convoquin noves ofertes públiques d’ocupació per «acabar amb la precarietat de les infermeres i fisioterapeutes».

Jesús García García, secretari d’acció sindical d’aquesta central, creu que només a Madrid hi ha un dèficit de 1.000 infermers. I afegeix una altra dada: mentre a Alemanya hi haurà 20 rastrejadors per cada 100.000 habitants, i 13 a Bèlgica, a Madrid seran tres.

«Hi ha risc de rebrot, s’ha d’atendre ja als malalts ‘no Covid’ retardats i necessitem prendre els nostres descansos. Per tot això demanem noves contractacions», diu. En aquestes condicions, «no estem ni emocionalment ni estructuralment preparats per a un rebrot».

Pacients aparcats

«No només els avis: també el malalt crònic està pagant les conseqüències de la Covid-19», assegura aquest infermer madrileny, especialista en atenció primària. Durant la part alta de la pandèmia, als centres de salut de Madrid i Catalunya es va haver d’aparcar el seguiment de moltes hipercolesterolèmies, hipertensions, diabetis, epoc, anàlisis de sang i d’orina, per no parlar de petites cirurgies no urgents...

«I es van deixar de fer proves i analítiques molt importants», lamenta García, al qual uns uròlegs d’un hospital públic li han posat l’exemple de com un pacient que va començar amb un càncer de bufeta al març, si no es va fer proves, si va ajornar la seva biòpsia, si no va començar la quimioteràpia, ja al maig ha passat d’estadi i té molt mala solució.

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Ja en desescalada els centres de salut de barri o de poble han de reprendre les agendes postergades. «Hi ha un munt de jubilats als pobles i els barris que no han estat anant al metge per por. Però encara no s’ha començat a reprendre tot això amb normalitat, i la llista d’espera acumulada és brutal –lamenta aquest infermer. Acomiadar els contractats no té sentit».

El problema, a més, té a més una variable arquitectònica. Els centres de salut, als quals en la desescalada toca ser la primera línia de lluita contra el virus, solen ser petits als cascos centrals de les ciutats, on l’espai és molt car. Això implica que «no hi ha prou espai per guardar la distància de seguretat –diu García. Les consultes ja no seran com abans».