El flagell del coronavirus en els joves més brillants

Mamen Monsoriu. Biotecnòloga i empresària

El 14 de març, el món va caure a sobre de Mamen Monsoriu. Aquesta biotecnòloga valenciana de 26 anys, autora de diversos poemaris i propietària d’El Imperio de los Libros, la llibreria que regenta al centre de la seva ciutat, era fa dos mesos i mig un formiguer de projectes. «Acabava d’obrir el local, tenia contractats tallers d’escriptura i esdeveniments fins a l’estiu, havia de posar en marxa un munt d’idees... El març de 2020 anava a ser el meu mes», recorda. Tots aquests plans van desaparèixer amb la declaració de l’estat d’alarma que va tancar el país a casa i a ella la va sumir en un estat de desconcert i pena. «Vaig plorar molt els primers dies, no parava de donar voltes a l’oportunitat que havia perdut», relata. Aquella angoixa va durar el que va tardar a descobrir l’oportunitat laboral i personal que li oferia la quarantena. D’acord, el seu projecte empresarial havia quedat en suspens, amb un futur molt incert, però de sobte tenia temps per dedicar-se a escriure, que és la seva màxima passió, i podia resoldre de forma virtual tot el que la pandèmia del coronavirus li impedia fer en persona.

D’aquestes duríssimes setmanes de confinament, Mamen ha tret sis llibres de micropoesia que preveu publicar ben aviat, una nova web per a la seva llibreria i un projecte per revitalitzar el negoci llibreter de la seva ciutat. «Sona estrany dir-ho, però al final el tancament ha sigut un regal», resumeix amb optimisme.

La jove empresària ha reobert el local tan aviat com ha pogut i ara mateix mira al futur amb el mateix esperit resilient que li va permetre capgirar els dies més foscos del confinament. «Em doldria haver de tancar la llibreria, però no sento por, perquè sé que sabré espavilar-me», explica la noia, que ja al seu dia va deixar plantada la biotecnologia pel seu amor a la literatura.

Fent balanç, l’autora d’‘Escalofríame’ (Olé Libros) creu que aquesta pandèmia ha servit perquè molta gent es miri al mirall com no ho havia fet mai abans. «La quarantena m’ha fet replantejar-me la vida, però crec que no soc l’única. Els de la meva generació hem assumit que venen temps difícils, però sabrem adaptar-nos si estem oberts al canvi», analitza.

Eduard Garrabou. Millor nota a la Selectivitat 

Eduard Garrabou Escasos dies abans que es decretés l’estat d’alarma. Eduard Garrabou, de 18 anys, va tenir els reflexos de passar-se per la biblioteca de la seva facultat i va treure els 10 llibres que li han donat la vida en aquestes setmanes de quarantena. L’estudiant amb millor nota de la selectivitat de l’any passat a Catalunya cursa un doble grau de Matemàtiques i Físiques a la Universitat de Barcelona, però des de la segona setmana de març es troba confinat amb la seva família a Cervera (Lleida), el seu poble. Descomptada la falta de classes, la seva rutina diària ha canviat poc.

Viu per i per als estudis i la seva principal preocupació en aquest moment és sortir airós de l’allau d’exàmens virtuals que l’esperen en les pròximes setmanes. «Encara bo que em vaig portar aquells llibres, perquè m’han salvat. Alguns professors ofereixen recursos ‘online’ que són molt útils, però en una pantalla no s’estudia igual que amb un llibre», distingeix.

La primera pandèmia del segle XXI està sent tan global que no hi ha aspecte de la vida que escapi als seus efectes. ¿Deixarà empremta també en els expedients acadèmics dels estudiants, igual que està deixat cicatrius als pulmons dels malalts? «Em preocupa que afecti la meva formació. M’agradaria dedicar-me a la investigació quan acabi la carrera i no m’agradaria trobar a faltar les explicacions i els coneixements que m’he perdut en aquests dies», assenyala. Tot i així, l’Eduard transmet més confiança que temor davant el futur i es consola pensant en les dificultats que hauria hagut d’afrontar si aquesta crisi hagués esclatat quan no existia internet. «Fa 25 anys, una aturada tan brutal com aquest hauria suposat perdre el curs», compara.

Amb diversos anys de carrera encara per fer, no és el mercat laboral el que l’amoïna, sinó esbrinar com es gestionarà el pròxim curs, una de les incògnites de la nova normalitat que continua pendent d’aclarir-se. «Soc autodidacte; només necessito saber els temes que he de preparar i llibres on trobar-los. Aquest confinament també m’ha ensenyat que puc estudiar des de casa», reconeix l’estudiant.

Cristina Sainz. Llicenciada en Enginyeria Biomèdica

Sent filla de dos matemàtics, Cristina Sainz (Sòria, 1996) tenia totes les paperetes perquè el seu camí acadèmic es decantés per la ciència i la recerca. El 2018 va finalitzar Enginyeria Biomèdica a la universitat Carles III de Madrid, amb diversos reconeixements oficials d’excel·lència i obtenint el premi extraordinari de final de grau.

Becària de la Fundació La Caixa, va estudiar un màster en Enginyeria Biomèdica a l’Escola Politècnica Federal de Zuric (ETH). Ara desembarca en una altra ciutat suïssa, Lausanne, per realitzar unes pràctiques de ressonància magnètica –la seva passió professional– durant quatre mesos als laboratoris de Siemens. El seu pas següent, el doctorat, està en suspens. «No sé si el podré cursar. Caldrà esperar una mica. De moment, em centraré en les meves pràctiques i després ja veurem si ho puc fer». «Tinc incertesa. Tota la meva generació en té. Els joves sempre hem patit un complicat accés al mercat laboral, però la falta de seguretat augmenta amb una pandèmia pel mig. La meva naturalesa optimista em fa pensar que tot sortirà bé, però el desassossec hi és, especialment amb la possibilitat que hi hagi rebrots del coronavirus», explica la becària de la Fundació La Caixa després de reconèixer que a ella no li tremola especialment el pols, perquè té la sensació que la seva generació ha viscut en «una crisi econòmica perenne».

La Cristina espera que la població –i, sobretot, els polítics, que són els que gestionen els diners públics– hagin après la lliçó més seriosa que ha donat la pandèmia del coronavirus: les retallades en sanitat i recerca surten massa cares. I fa una seriosa advertència: «Una vegada controlada la pandèmia, vindrà la crisi econòmica. ¿I què és el primer que es retalla? En ciència. Així no anem enlloc. Hauríem d’aprendre la lliçó una vegada per sempre. Els científics i els investigadors no només som útils a curt termini. Ho som a llarg termini. Així s’ha demostrat amb aquesta crisi sanitària sense precedents que ha castigat tot el planeta», conclou la jove científica. 

Borja de Paz. Estudiant d’Administració d’empreses i Màrqueting

La crisi del 2008 va enviar a l’atur milions de treballadors i va acabar amb desenes de milers d’empreses a tot el món, però Borja de Paz, barceloní de 22 anys, prefereix recordar aquell plec de la nostra història recent d’una altra manera: «També va ser quan van començar Netflix, Uber o Airbnb, que avui són algunes de les companyies més innovadores del planeta», adverteix. La desfeta econòmica que està provocant el coronavirus convida a establir paral·lelismes. «Aquest enfonsament servirà perquè neixin els projectes empresarials que impactaran en les nostres vides en els pròxims anys», raona.

El Borja estudia el quart curs d’Administració d’Empreses i Màrqueting al Tecnocampus de Mataró, centre adscrit a la Univesitat Pompeu Fabra, i no enveja els seus companys de cinquè que aquest estiu tenien previst saltar al mercat laboral. Però tampoc tem per ells. «Trobar feina ara és més difícil, però aquest repte ens farà més competitius, perquè haurem d’aprendre a treballar d’una altra manera. Aquesta crisi ens obligarà a ser més creatius», assenyala.

La seva experiència d’aquestes setmanes és la demostració de l’anàlisi «optimista dins de la preocupació» que extreu d’aquest moment. Juntament amb diversos companys de classe, havia posat en marxa el projecte Meet the leader, una mena de «Mobile del màrqueting», segons les seves paraules, que pretenia reunir al seu campus representants de les principals empreses del país perquè compartissin les seves experiències professionals amb l’alumnat. A l’esdeveniment, programat per al 13 de maig, s’havien apuntat destacats ponents, però el coronavirus ha frustrat tots els plans. «¿Solució? L’hem fet virtual. En comptes d’organitzar una jornada de xerrades presencials, estem produint píndoles informatives en forma de vídeo. El congrés hauria reunit 1.000 persones, però els nostres vídeos ja sumen 40.000 visionaments», explica.

En el compte d’Instagram de Meet the Leaders, el Borja i els seus companys han obert un debat ‘online’ perquè els usuaris aportin opinions i experiències «en defensa de la quarantena». No se li escapa que aquesta pandèmia l’ha agafat en el moment de més projecció social de la seva vida i que el confinament ha perforat l’estat anímic de la seva generació, però prefereix veure-ho com a un repte i no com a una condemna. «Vaig decidir estudiar màrqueting perquè aquest ofici posa en pràctica la creativitat. La Covid és una oportunitat per demostrar que podem trobar millors solucions als problemes», afirma. 

Pablo Peña. Estudia a la Harvard Kennedy School

Pablo Peña (Madrid, 1993) sempre ha sigut un bon estudiant. El seu interès per les matemàtiques li va fer pensar que acabaria sent enginyer. No obstant, a segon de batxillerat, en plena crisi econòmica espanyola, una xerrada sobre estudis polítics i socials li va il·luminar el camí professional. Va fer les maletes i va marxar a París, a l’Institut d’Estudis Polítics (Sciences Po Paris). A partir d’allà, el seu currículum acadèmic internacional es va disparar com un coet, posant l’accent en la investigació del treball infantil. Actualment, becat per la Fundació La Caixa, estudia a la Harvard Kennedy School un màster en Administració Pública i Desenvolupament Internacional.

Notícies relacionades

Un familiar compacte amb tecnologia d'avantguarda

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

A l’hora d’analitzar la pandèmia, dona prioritat al factor humà. «El cost humà és irreparable. Relativament pocs joves han mort per la malaltia Covid-19, però desenes de milers han perdut pares, mares, avis, amics o mentors. Res ni ningú tornarà els qui van marxar». Tot seguit analitza el repte econòmic que espera a la seva generació: «A curt termini, el panorama és descoratjador. Trobar una feina estable a Espanya no era fàcil abans de la pandèmia. En els pròxims mesos, i pot ser que anys, serà un repte encara més gran. Jo ja veig l’impacte en el meu cercle pròxim, que és una bombolla privilegiada. El meu germà petit es gradua aquest any en una gran universitat estrangera. És tan intel·ligent i treballador com jo, però, mentre que jo vaig aconseguir una bona feina quan em vaig graduar el 2015, ell continua buscant amb el pic i la pala».

Malgrat tot, el Pablo destaca que el futur no està escrit. «Els nostres avis, els més amenaçats per la pandèmia, es van enfrontar a reptes pitjors. I ens van deixar un món infinitament millor que el que hi havia quan van néixer. No hi ha motiu pel qual els nostres nets no puguin dir el mateix de nosaltres». De moment, i malgrat la incertesa, no es deixa vèncer pel pessimisme. Abans d’estudiar a Harvard, treballava per a una consultora de desenvolupament econòmic a Rwanda i li van donar l’opció de tornar a l’acabar el màster. «M’encantava la feina i, en principi, em plantejo tornar amb ells. A mitjà termini, el meu sector s’enfronta a reptes enormes. Si es compleixen els pitjors auguris, la pobresa global augmentarà i els fons per combatre-la cauran significativament. S’haurà de fer més amb menys. Els professionals del meu sector guanyarem menys i tindrem més inestabilitat laboral, però continuarem sent enormement afortunats», conclou.