Els metges fan balanç de la tragèdia i retornen els aplaudiments

Charte i molts altres responsables sanitaris, superats, desbordats, atabalats, per la Covid-19, creuen arribada l’hora, no perquè s’hagi extingit «ni de bon tros», de donar les gràcies a desenes de grups professionals, col·laboradors, voluntaris i gent corrent que s’ha deixat la vida, l’ànima, la salut per ajudar a superar aquesta pandèmia «que, ho sento, però hauríem de ser conscients que ha arribat per quedar-se».

«Jo he vist, dia sí, dia també, el millor cirurgià del meu hospital ajudant-me a empènyer la llitera, camí d’una de les nostres ucis, per ingressar, a correcuita, un pacient de coronavirus que se’ns n’anava, per això que cregui necessari donar les gràcies, públicament, per l’ajuda rebuda, no només dels professionals, sinó de tots els estaments que, sense saber que es podien estar jugant la vida, van posar l’espatlla sense parar, sense preguntar, sense mirar el rellotge i, fins i tot, sense pensar en les seves famílies», explica Charte.

Treballar fins a defallir

«Jo he vist tornar al seu lloc de treball un dels nostres administratius després de superar a casa el coronavirus, que, potser, mai ho sabrem però ho temem, es va contagiar al manejar la documentació d’ingrés de qualsevol dels nostres pacients i, per tant, em sembla una bona idea donar les gràcies a tots els que, sense pertànyer al nucli de ‘la bata’, han treballat sense defallir perquè sortíssim endavant», relata el doctor Ernest Bragulat, cap d’Urgències del Clínic, que reconeix que, a partir d’aquest cas, van decidir introduir la documentació i l’historial mèdic de cada malalt en una bossa de plàstic transparent.

«Jo he vist plorar desconsoladament una de les nostres infermeres per no saber com dir a un familiar que s’acabava de morir el seu avi, sabent que el protocol de Sanitat impedia que qualsevol familiar pròxim el visités per última vegada (només es permetia a algú ‘conegut’) i per això considera necessari que donem les gràcies a tots els que ens han ajudat, menjant-se la seva por i el seu dolor, a resoldre tants i tants problemes», matisa Marta Guzmán, directora mèdica de l’Hospital General de Catalunya.

«Jo he vist, sí, tremolosa, emocionada, tremendament afectada, però molt sencera i amb llàgrimes als ulls, una de les nostres dones de fer feines sortir, vestida amb el seu vestit de bussejador, d’una de les habitacions del Sagrat Cor, explicant que l’àvia que patia coronavirus s’havia passat l’estona donant-li conversa mentre netejava ‘perquè feia hores que no veia ningú’ i la netejadora patint perquè sabia que la seva tasca era netejar i no donar-li conversa, per més amable que volgués ser, cosa que demostra que elles han sigut vitals en aquesta pandèmia i, sí, cal donar-los les gràcies fins a l’infinit», explica Miguel Sierra, director de serveis generals del Grup Quirón-salut per a Catalunya i Aragó.

«Jo he vist ple de satisfacció i orgull un dels 28 voluntaris, molts d’ells estudiants de Medicina, que es van convertir en els nostres xòfers, taxistes, secretaris, ajudants les 24 hores del dia, setmanes i mesos, fent tot tipus de serveis i per això considero que aquest col·lectiu, com molts d’altres, mereixen rebre el nostre agraïment ja que, gràcies a la seva desinteressada ajuda, els que envoltem els sanitaris hem pogut atendre les seves necessitats», explica Pilar Rosas, cap de comunicació del Grup Quirón-salut.

«Tot va començar», explica Bragulat, «a mitjans de febrer quan va ingressar en el Clínic la primera pacient. Pocs pensàvem que la situació anava a complicar-se d’aquesta manera. De fet, vam elaborar un circuit assistencial diferenciat per a un mateix motiu de consulta: febre + tos + dificultat respiratòria, segons si havies viatjat o no a Wuhan (la Xina). En principi eren atesos per especialistes de medicina tropical, ara denominada Salut Internacional. Però a principis de març, va esclatar tot».

Bragulat creu estar recollint el sentir de tota la professió i, per descomptat, de tots els hospitals que van allotjar malalts de la Covid-19 quan explica que «durant tots aquests mesos, cap professional de cap estament va deixar de venir a treballar, a excepció, clar, dels quals van començar a donar positiu en els tests. Tot va ser col·laboració per reforçar els torns, canviar-los o afegir hores extres sense preguntar».

El moment del comiat

La principal preocupació de la gent, explica el cap d’Urgències del Clínic, va ser no poder proporcionar l’acompanyament adequat o digne a aquells que estaven a punt de morir, especialment gent gran. «Vaig veure companys/es molt afectats, alguns plorant per no poder ajudar, ni acompanyar, els que irremeiablement moririen. Els seus familiars eren a casa. Calia trucar-los per informar-los del desenllaç que es produiria i només es permetia venir a un sol acompanyant i no podia ser de la família, ja que així consta en el protocol de Sanitat».

Bragulat reconeix que tots, totes, han viscut amb la por enganxada al cos. «Pel que estava passant, pel que podia passar i per la nostra seguretat i la dels nostres familiars. Davant aquesta emoció primària (la por no és dolenta), va imperar un sentiment de responsabilitat social que ens va empènyer a tots a tornar cada dia per continuar ajudant. Per això és molt necessari donar les gràcies, per això un no hauria, mai, de deixar de donar les gràcies. Perquè tothom ha de saber que hi ha hagut col·lectius, que sense portar bata, sense tenir la visibilitat que hem tingut els sanitaris, han sigut fonamentals, vitals, com neteja, auxiliars, administratius..., que es mereixen un moltes gràcies etern».

Sens dubte aquesta entrega sense preguntes del gremi de la bata i dels sense bata és el que va fer que molts pacients, a l’abandonar els hospitals, escriguessin cartes tan boniques com la que un dia va arribar al Clínic, remesa per un pacient que va salvar la seva vida quan pensava que mai més veuria la seva família. Entre altres coses deia: «I, quan ja no pots estar més enfonsat en els teus laments, sents una veu celestial, procedent d’un astronauta (així descriu en la seva carta el personal que entrava a la seva habitació vestits amb el vestit de bussejador, guants, mascareta, el que fos), que, amb afecte, amor, delicadesa i gran cura cap a tu, cap aquest pobre desgraciat que és al llit, et diu: ‘Hola, soc xxxxx, la teva infermera i cuidaré de tu. ¿Com estàs? ¿Com et trobes? Vegem com estan les teves constants i, després, veurem què voldràs per berenar (...) I les seves paraules t’emboliquen amb una capa de seguretat, de confiança, de cura que només pot ser vocacional. De sobte, el teu horitzó ha canviat, ¡tornes a existir! ¡tornes a tenir esperança il·limitada ja que xxxxx es cuidarà de tu! Tornes a tenir ganes de lluitar perquè saps que algú lluitarà amb tu, lluitarà perquè surtis i puguis tornar amb la teva dona, amb els teus fills, amb els teus amics. Perquè aquests astronautes són el suport que necessitaves». Persones que no pronuncien una paraula de queixa, ni un sospir de cansament (i saps que van empalmant torns i van esgotats), persones que només saben transmetre afecte, amor, esperança, que volen saber de tu, què necessites i com et trobes».

Mentre tot això ocorria a l’interior dels hospitals, a fora es produïa un tsunami d’ajuts de tot tipus, no només per part de desenes de voluntaris que ajudaven, sinó de centres no Covid-19, com la Clínica Planas, l’Institut Oftalmològic Barraquer, Exolife, la Clínica Iván Mañero, Opción Médica, que deixaven respiradors, llits, pals de sèrum, lliteres, trànsfers, tauletes, tot, fins i tot treballadors de Nespresso, que derivaven als hospitals quilos de fruita del seu esmorzar; la pastisseria Sàbat, de Sant Cugat, que va enviar 400 pastissos sacher als hospitals; la família Sagnier, de Macxipan, que va proporcionar diàriament desenes de safates d’esmorzars per als hotels sanitaris i fins Salvatore, de la botigueta de menjar italià La Bottega, de Sant Cugat, que va fer un tiramisú, que en italià significa «aixeca’m l’ànim», per a l’Hospital General de Catalunya.

«Han ocorregut aquestes coses, aquestes donacions i moltes més que cal agrair i que, ara, quan ho penso m’entra un pessigolleig molt, molt, especial», explica Pilar Rosas. «Per exemple, el comportament exemplar dels treballadors de Nissan, que han confeccionat bates a casa seva amb plàstics de la fàbrica i, fins i tot, han fabricat respiradors. I, ja veu, ara es troben que tancaran la seva fàbrica. No és que senti un agraïment més gran cap a ells, no, els dono a tots gràcies infinites, com a la família Torelló que va regalar a les dones de fer feines unes ampolles de cava reserva rosat fantàstic, però això de Nissan ens fa mal a l’ànima, sí».

Tots van ser importants

«És la primera vegada, i fa molts anys que estic en això, que no veig diferències entre el món assistencial, sanitari, el món que cura, el món de la bata i la resta de col·lectius que conviuen en un hospital i, en aquest sentit, em refereixo, a restauració, manteniment i/o neteja», relata Miguel Sierra, director de serveis generals de Quirón-salut. «Per primera vegada, tothom s’ha considerat important ¡perquè ho era!, perquè era tan vital moure’s ràpid i bé per reconstruir i habilitar sales, habitacions i quiròfans, com netejar contínuament i rigorosament tots aquests espais».

Sierra reconeix que els serveis auxiliars, complementaris, atapeïts de mileuristes, detall que no s’ha d’oblidar, han estat aquesta vegada en primera línia malgrat considerar-se, sovint «fins i tot ells mateixos», de segona divisió. «Jo sempre els dic que, sí, que, en efecte, que pot ser que nosaltres no siguem protagonistes en els hospitals, ja que la gent ve a curar-se, però aquesta vegada, ho sento, tothom ha sigut importantíssim, sense l’esforç de tots per canviar un hospital en centre coronavirus de la nit al dia i mantenir-lo immaculadament net i desinfectat durant mesos, ningú hauria pogut curar-se, ningú». «Ho dic de cor, les dones de fer feines han sigut, no només una meravella, sinó vitals, modèliques, sense la seva entrega, si no haguessin sigut tan despreses, res hauria sigut possible», sentencia Sierra, que reconeix que la primera línia, metges i sanitaris, han sigut els primers a agrair, reconèixer i ovacionar aquest comportament.

Tot va començar, reconeixen tots, amb un gran caos. En 24 hores es van col·lapsar els hospitals. Ningú sabia res del que estava passant, per què estava passant i quines en serien les conseqüències. Els hospitals, els seus responsables, els metges, el gremi ‘amb bata’ i els estaments ‘sense bata’ ho desconeixien tot, no només sobre el coronavirus sinó sobre el seu tractament. «Ningú havia viscut res igual», assenyala el doctor Charte, de Dexeus, però el que sí que puc assegurar perquè he estat dies, setmanes i mesos en contacte diari amb els altres responsables de la Covid-19 d’altres hospitals és que no se li va haver de dir res a ningú. Tots, tots, van posar l’espatlla sense preguntar. Més encara, els que sabem alguna cosa de Medicina intuíem a què ens exposàvem, però la resta del personal no sabia res i no va preguntar, es van posar a treballar sense parar, sense desmai, sense festes, amb por, ¡esclar que amb por!, però ningú ha parat fins avui».

No importava l’especialitat dels metges, sanitaris o infermeres, tothom es va posar al servei dels responsables de la Covid-19. I sí, hi va haver cirurgians, traumatòlegs, dermatòlegs, endocrins, cardiòlegs, anestesistes... que van exercir sovint d’ajudants, de secretaris, de portalliteres, del que fos. I faltaven mitjans, però van lluitar amb el que tenien. «Tots, tots, teníem els ulls vidriosos, però no per això deixàvem d’empènyer i, sobretot, provar de transmetre als pacients que guanyaríem. El més difícil», afegeix Charte, «va ser guanyar-se la confiança dels malalts i les seves famílies, per això vam treballar tots junts, units, per això, al principi, acompanyàvem les dones de fer feines quan entraven a les habitacions, tots disfressats amb el bussejador, amb el vestit d’‘astronauta’, per crear complicitat, confiança, proximitat».

Tot canviava d’un dia per l’altre. Els tractaments, la informació, que arribava molt esbiaixada de la Xina i Itàlia, poc concloent per treballar-hi, segons reconeixen els doctors. I a sobre, com relata, sense mala intenció, el doctor Charte hi havia els ‘metges estrelles’, que sortien a la televisió difonent una informació que, sens dubte, als que lluitaven dia a dia, cara a cara, amb la Covid-19 no els semblava, ni de bon tros, extreta del contacte diari amb els malalts.

«Sovint ho comentàvem entre nosaltres», explica Charte, «en el sentit que teníem la sensació que aquests ‘metges estrelles’ no havien vist un malalt Covid-19 en la seva vida. Només es pot opinar d’aquesta malaltia si estàs dins d’un hospital lluitant, dia a dia, amb la pandèmia. No critico els seus comentaris, critico que els mitjans no acudissin per informar-se als que estaven en primera línia, a les trinxeres, lluitant amb el virus. Ens hauria agradat que, a més d’epidemiòlegs i viròlegs, haguessin sortit a opinar aquells metges que, insisteixo, ens enfrontàvem diàriament amb el virus. No és una crítica, és una realitat perquè fins i tot les opinions d’aquests teòrics experts van arribar a confondre’ns a nosaltres mateixos, que, als hospitals, comprovàvem, diàriament, que els nostres tractaments funcionaven millor que els que ells suggerien».

Charte i altres col·legues responsables de plantes exclusives de Covid-19 també donen les gràcies per la seva comprensió als familiars dels pacients que van morir. «Ha sigut el més dur d’aquest horrible període en contrast amb la felicitat i eufòria que es produïa en les nostres plantes quan donàvem d’alta un malalt. Aquells minuts van ser, són, meravellosos. Els aplaudiments als passadissos mentre el malalt tornava a casa també ens posaven els ulls vidriosos i, el millor, és que, desaparegut el pacient, tothom es girava i entrava en habitacions atapeïdes de virus per continuar lluitant contra ell».

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El responsable Covid-19 de la Dexeus espera que ningú oblidi això. Ningú és ningú. «No parlaré dels polítics, no penso culpar-los, només dic que això ha arribat per quedar-se, que continua sent una malaltia desconeguda, però que el pròxim tsunami no ens agafarà desprevinguts. Ara ja som capaços de reaccionar davant l’adversitat. Però sobretot, no deixin tirats els que ens han ajudat, ja que ja he sentit que s’acaben contractes, metges lamentablement pagats, infermeres al carrer... No hi ha diners, ho sé, però provin de treure’ls d’on puguin, això tornarà i necessitem tota aquesta gent, que, repeteixo, sense preguntar, sense desmai, ha donat la cara jugant-se la vida, molts sense saber res de medicina».

La situació, en efecte, ha sigut tan desesperant, tan extrema, tan mortal i nociva, que no tothom en els grans hospitals comparteix l’eslògan difós pel Ministeri de Sanitat en el sentit que #Ensortimmésforts. De moment, en sortim menys, molts menys. Com reconeix, amb la millor de les intencions Ernest Bragulat, del Clínic, «jo, i molts de nosaltres, vivim amb una frustració i una pena enorme, que no sé si desapareixerà algun dia. La sensació que tinc, sens dubte, no és que ens hem enfortit. Hem patit moltíssim. Hem patit tant, tant, que temem que pugui tornar a passar. La gent ha patit en les seves vides, en les seves feines, en les seves economies. Ens hem hagut d’allunyar dels nostres pares, dels nostres avis, hem perdut familiars, amics, aïllat els nostres fills que no veiem des de fa setmanes. A mi em costa dormir, em costa concentrar-me, començo a llegir un llibre i, a les dues pàgines, ja no me n’assabento... no, de veritat, no tinc la sensació que en sortim més forts, d’això. Estem vivint un desastre humanitari, ja no només en l’àmbit de la salut sinó també en el social. Ho sento, però considerar que ens hem enfortit és un menyspreu al que hem viscut».