Viatge per les ciutats en desescalada

Una Roma per «passejar i civilitzar-se»

La senyora té 95 anys i, superat el virus, s’ha regalat un dinar amb el seu marit. Porta la mascareta de braçalet. Abans de sortir del restaurant comparteix unes paraules amb el propietari. «He superat el virus, ara puc tornar a casa», diu. Una parelleta a la taula del costat s’aixeca corrent i se’n va. Sis comensals d’una altra taula amb prou feines asseguts, fugen corrent. Tot i que ningú ho diria, els romans estan sent molt disciplinats i prudents en la fase dos, dos i mig o tres, segons les autonomies. No debades: aquesta setmana s’ha produït un nou focus viral en un hospital romà i n’hi ha uns altres 20 al país.

Pel carrer, si vas sense mascareta, que no és obligatòria, els vianants se’t creuen apartant-se una mica –¿per reflex o per evitar possibles empestats?– o bé, per uns segons, es col·loquen la mascareta que portaven a la mà. Uns caminen corrent i d’altres al revés, sense pressa. A les botigues de menys de 40 metres quadrats, només entra una persona. Als súpers, amb mascareta i guants, si cal tocar els aliments.

Els cèlebres monuments es visiten amb reserva prèvia, cosa que significa poques persones i la sensació que són «tot teus», com mai havia sigut. A Roma encara falten els 100.000 turistes diaris de sempre, per la qual cosa la ciutat sembla poc habitada i alentida. Com va haver de ser durant l’exili dels papes a Avinyó, al segle XV, i amb 25.000 habitants. Els nens juguen com mai a les famoses places de les postals, però com més t’allunyes del centre històric més persones et trobes pel carrer. Al barri Buffalotta, les rotllanes de gent asseguda es reprodueixen diàriament. El de Tuscolano és com un formiguer ordenat. El de Salario i els seus frondosos arbres de carrer sembla deshabitat. La moguda nocturna, ressorgida amb certa impetuositat a Testaccio i Campo di Fiori, porta de cap els policies i els sanitaris. Han tornat els lladregots, les estrebades i la usura.

La Roma d’avui és una ciutat «per passejar i civilitzar-se», com la va veure Josep Pla.

Nova York segueix vibrant, però a un altre ritme

«Els que queden són els autèntics novaiorquesos». La reflexió la feia aquesta setmana, en una tarda assolellada, la Sarah a Tompkins Square. Al parc, asseguts a la gespa, hi havia grupets i parelles de joves, alguna persona gran, famílies amb nens, gossos... Menys gent de la que es veuria un dia tan bo qualsevol altre juny, prou per mantenir viu aquest petit pulmó de l’East Village en una Nova York que el coronavirus ha castigat amb més virulència que cap altre lloc dels Estats Units: més de 200.000 contagis confirmats i prop de 22.000 morts.

A Tompkins, un noi, amb mascareta, practicava amb el violoncel però la seva música es perdia sota la d’un altaveu d’uns altres dos xavals. Les bossetes de paper marró amagaven unes llaunes de cervesa, però d’altres no amagaven les seves ampolles de vi, igual que ningú amaga els còctels i begudes que des de fa 12 setmanes els bars novaiorquesos només poden donar per emportar, com els restaurants el menjar. I semblaria que la prohibició de consumir alcohol en públic s’ha evaporat a Nova York, una cosa que serà un canvi temporal però que, ara per ara, és un dels molts que es nota en una ciutat diferent.

D’aquí ha desaparegut l’absoluta majoria dels 67 milions de turistes anuals, vuit per cadascun dels 8,4 milions d’habitants habituals. D’aquí se n’han anat, segons dades de les companyies de telefonia mòbil, fins al 15% dels ciutadans, si més no temporalment, tot i que els camions de mudances que han inundat els carrers a principis de mes són recordatoris empaquetats que alguns que n’havien fet casa seva han optat per no ser part del seu futur. I Nova York ha quedat per als novaiorquesos.

Sense una ordre de confinament estricta i els passejos permesos en tot moment, els carrers, els parcs, han sigut el refugi. Buscat i forçós. Perquè tot i que aquest dilluns va començar la fase 1 de reobertura, els tancaments encara dominen. Només a finals de mes es permetrà als restaurants servir menjar a les terrasses i, més endavant, reobrir l’interior, amb limitacions, igual que moltes botigues de comerç. I fins que no s’arribi a la fase 4 no es podrà tornar a les escoles, museus i institucions d’art, cines, teatres i altres llocs d’entreteniment.

Però Nova York també vibra. La bici ha guanyat espai i adeptes. Els mercats de grangers locals han viscut un ‘boom’. Es manté diàriament una participació gens menyspreable en les manifestacions per la justícia racial, que es van iniciar després de l’assassinat, en mans de la policia, de George Floyd. I tot i que els incidents de pillatge que van tacar un parell de dies les protestes, també lacrades per la brutal repressió policial, han creat un escenari ple de negocis parapetats amb taulons, en alguns llocs es comencen a treure. D’altres, com la llibreria Strand, mai en van posar. No per res és una institució novaiorquesa. 

Ambient de poble al Montmartre parisenc

Fins i tot en un matí ennuvolat és difícil imaginar el turó de Montmartre a mig gas tractant-se d’un divendres de mitjans de juny. Brasseries i cafès orfes de clients, botigues de ‘souvenirs’ buides, o tancades, i només un retratista a la plaça de Tertre davant el seu cavallet, on llueix orgullós una foto de 1992 al costat del president Jacques Chirac.

Al Museu de Montmartre es pot veure, sense creuar-se amb ningú, una exposició del pintor Otto Freundlich, que el 1908 va coincidir amb Pablo Picasso al Bateau-Lavoir, la desgavellada fàbrica de pianos on dormien per torns els artistes que donarien al barri la seva pàtina de llegenda.

Més d’un segle després, el Sagrat Cor es continua colant pels seus carrerons estrets, les escales segueixen igual de costerudes i les cases desmanegades s’alternen amb petites mansions amagades en jardins que recorden el passat vitivinícola del barri.

A l’empara dels turistes per obra i gràcia d’una pandèmia, Montmartre, que fins a 1860 no formava part de París, ha recuperat l’aroma del poble que un dia va ser. «El turisme no ens molesta, però m’ha encantat el període de confinament. Mai havíem vist Montmartre així. No hi havia soroll. Era màgic. Va ser com recuperar l’ambient d’un petit poble», confessa entusiasmada la Priscilla, nascuda al barri fa 41 anys.

Al seu costat, el Nicolas, un músic de 31 anys de la banda de rock My thinking face, confirma la sensació. «Va ser genial tornar a la vida de barri», diu en una placeta on s’han reunit uns quants veïns amb els seus gossos. Des d’aquí, París es divisa encara lluny i baixant a poc a poc el turó augmenta la bullícia i l’enrenou de fleques, cafès i bistrots que, de moment, només poden atendre a les terrasses.

És l’altra cara del coronavirus. «Nosaltres depenem en un 60% del turisme estranger. Un dia com avui jo tindria la terrassa plena i mira...», es lamenta el Pierrich, amo del restaurant Le Sancerre. Un altre sector que ha acusat molt el cop és el dels llibreters.

A la mítica llibreria Les Abbesses mantenen el bon humor però admeten que el que s’ha perdut és irrecuperable. «És veritat que els veïns del barri han sigut molt presents», diu la dependenta mentre li recomana a una clienta un recent assaig sobre el vell turó.

Londres, sense musicals ni teatre, no és el mateix

A Londres no hi ha turistes, però el consol és poc. Ara com ara, aquesta és una ciutat insípida. Li falta el que sempre ha tingut: vida, activitat, gaudi, mundanitat. No és que trobis a faltar les masses fent-se un ‘selfie’ al pont de Westminster, o les cues per passar els controls a l’entrada del Museu Britànic. Tampoc importa que el relleu de la guàrdia al palau de Buckingham no tingui l’audiència diària habitual i és bastant agradable creuar Picadilly sense que et clavin cops de colze. Però moltes de les coses que els agrada als turistes, també agraden als residents i sense elles res és el mateix.

Coses com escapar-se, per exemple, a la National Gallery i marxar després a menjar al Soho i fer un cafè al Bar Italia. De moment, els restaurants segueixen tancats, igual que els museus, i ni els ‘take away’, ni les visites virtuals a les exposicions, nodreixen el cos i l’ànima de la mateixa manera.  Tampoc té la mateixa gràcia anar de vegades a comprar, de vegades d’escapada amb els amics, al Burrough Market, un altre pol d’atracció per als visitants. El mercat funciona ara només a mig gas i la vida social, que el fa tan especial, ha desaparegut.

Els teatres estan tancats, desgraciadament. No hi ha musicals, ni òpera a Covent Garden, ni drames a l’Old Vic. La Shakespeare Company lluita per salvar el seu preciós teatre del Globe, que en bona mesura viu dels turistes. Aquest estiu tampoc hi haurà concerts a l’aire lliure a Hyde Park, ni Proms al Royal Albert Hall.

 

Cada any Londres rep 20 milions de visitants i la seva absència es nota a cada racó de la ciutat.  Les companyies aèries, els comerços, que obren a partir d’aquest dilluns, els hotels, pubs i restaurants, que esperen fer-ho a principis de juliol, confien a poder salvar almenys part de la temporada d’estiu. Una indústria que a la capital recapta 3.600 milions de lliures a l’any i dona feina a 700.000 persones. La tornada a la normalitat per als que vivim aquí, implicarà també, ens agradi més o menys, el retorn dels turistes. 

Istanbul encara no aconsegueix recuperar el pols

El govern turc portava mesos anunciant-ho: en els pròxims anys, Turquia, cada any, tornarà a batre el rècord d’arribades de turistes. El 2019 ja va ser un any espectacular: el país va rebre 52 milions de turistes –15 dels quals van anar a Istanbul, la joia de la corona i la ciutat més gran d’Europa. Quan el govern turc ho anunciava, a més, ho feia traient pit: així mostraven que quedava lluny el fatídic 2017, quan a Istanbul explotaven bombes d’Estat Islàmic (EI) cada mes. Aquell any, la ciutat del Bòsfor va rebre set milions de visitants. La plaça de Sultanahmet, la mesquita blava, Santa Sofia, l’avinguda Istiklal, la plaça Taksim i els altres llocs emblemàtics d’Istanbul –llocs en què, normalment, és difícil avançar dos metres sense xocar amb 20 persones– es van buidar a la meitat. Però tot això va quedar enrere, i les multituds, després d’uns mesos desaparegudes, van tornar amb tota la seva esplendor. I quan tot semblava anar de primera, rècords i desenfrenament, va arribar el virus. Durant aquests mesos de pandèmia, les arribades a Istanbul han caigut un 99,7%. Els turistes han desaparegut. 

Notícies relacionades

La Barcelona que no tornarem a veure

La pandèmia brinda als barcelonins la reconciliació amb Gaudí

Ara els carrers s’han buidat i són els locals els que ocupen els llocs que abans s’evitaven tant sí com no. Fins i tot és un plaer caminar tranquil·lament per Istiklal, l’avinguda comercial més famosa de la ciutat. És, probablement, la primera vegada: quan els turistes se’n van anar el 2017, en època dels atemptats, la norma era evitar Istiklal. Llavors ningú la va poder disfrutar com ara. Però la idea del president turc, Recep Tayyip Erdogan, és recuperar la temporada, i convidar tothom que vulgui venir a Turquia de vacances. Als que arribin únicament se’ls prendrà la temperatura i se’ls farà un petit examen mèdic. Si no hi ha cap sospita, a ningú se li farà el test. 

Fa unes setmanes Turquia ja es va obrir als turistes mèdics –és a dir, a la gent que es vol posar cabells–, i des d’aquest dijous, s’han reactivat els vols a Alemanya. Aquests mesos d’aturada, sembla, han sigut una excepció: les masses no hi són però tornaran.