«No estic orgullós de ser un lladre, però és l'única cosa que tinc»

Ell ocupa una vivenda en un pis d’un municipi del Maresme. A la nevera han escrit «Larache», el nom del poble d’on alguns dels residents del pis van marxar amb pastera sent menors. Aquest és un dels tres pisos que els Mossos, la policia local i la Policia Nacional van assaltar el 17 de juny en un operatiu conjunt. Dues persones van ser detingudes. Vuit més van ser traslladades al CIE perquè no tenien papers. I 16 més, el Hakim entre ells, van ser identificades i tornades a deixar en llibertat. Insisteix que en aquest pis viu amb tres nois, i que van haver de pagar 800 euros a unes altres persones per poder-hi entrar. No obstant, dissabte passat EL PERIÓDICO va poder constatar que hi havia cinc nois migrants, un de menor d’edat i tutelat, i tres noies espanyoles. D’aquestes, una ja major d’edat va explicar haver sigut tutelada pel Govern i va dir haver-se quedat al carrer després de complir condemna en un centre de justícia juvenil.

Però la història del Hakim es remunta a fa molts anys. Amb 9 es va ficar als baixos d’un camió estacionat al port de Ceuta i va creuar l’estret de Gibraltar. Des d’aleshores, ha estat sota la tutela de diverses administracions, especialment la catalana. Ha viscut en múltiples centres educatius d’infància, però també ha entrat en l’àmbit de la justícia juvenil per cometre robatoris amb violència. «Em vaig torçar, sé que he desaprofitat moltes oportunitats, ara ja és massa tard», admet. Després de complir la seva última condemna com a menor, va acabar en coma a l’Hospital del Mar després d’una baralla multitudinària al barri del Raval de Barcelona. Un dels motius, diu, que el van portar a traslladar-se al Maresme. «Això és més tranquil».

Igual que admet que es va torçar pel camí, també es queixa de la falta d’oportunitats que ha tingut. Si bé té permís de residència a Espanya, no pot treballar legalment fins que aconsegueixi una oferta de treball d’un any i 40 hores setmanals. «Hi ha gent amb estudis que no ho aconsegueix... ¿com pretenen que m’ho ofereixin a mi?», es pregunta. «He fet mil cursos de tota mena, de jardiner, de soldador, de carreter... però després no et poden contractar. ¡És clar que m’agradaria treballar, però és que no em deixen!», assegura.

Després de complir la seva pena com a menor, diu que es va trobar al carrer sense res. Ara, s’ha apuntat per poder treballar al camp. «La resposta sempre és la mateixa: ja et trucarem», es queixa. «He anat a demanar menjar al banc d’aliments, em van dir que esperés i que podria entrar en un pis per tornar a començar... ¿I què ha passat? Res. No vull ser un captaire. M’he cansat d’esperar una ajuda que mai arriba», sentencia. «La meva mare és al Marroc, té una malaltia al cor, necessita els diners. ¡És clar que sap que robo!», afegeix. «Ni a ella ni a mi ens agrada viure d’això...», insisteix. Diu que molts nois «roben a qui els és més fàcil, a les àvies, i a la nit ja ho han venut perquè necessiten consumir». «Jo ja no treballo així, he après a robar rellotges amb un grup d’algerians: me’n vaig a Eivissa, a França, i torno amb molts diners que intento guardar el màxim temps que pugui», assegura.

Entitats i professionals denuncien deixadesa política

Ni tots els menors migrants que han arribat a Espanya com el Hakim han acabat en la delinqüència, ni tots els lladres a Espanya són nois migrants i extutelats. Però hi ha un grup d’aquests que en aquestes xarxes només veu una oportunitat real de prosperar, tal com havien promès a les seves famílies al Marroc. «El problema és la llei d’estrangeria i que les administracions els han donat l’esquena a l’arribar a la majoria d’edat. És hipòcrita assenyalar els nois i no pensar que aquí les administracions tenen una responsabilitat», es queixa Gemma Ferreón, portaveu de SOS Racisme, que lamenta que molts veïns, instigats per l’extrema dreta, prefereixen atacar aquests joves, ja prou estigmatitzats, en comptes de fixar-se en la delinqüència nacional o provar d’ajudar-los.

Qui sí que ha donat aquesta ajuda és Dolors Casas, psicòloga i veïna del Masnou (Maresme), que a través de la xarxa d’Acollida Popular atén com pot la desena de joves que viuen al carrer. Explica que pateixen trastorns de salut mental, agreujats pel consum de drogues, que van des de la cola o la marihuana, fins als estupefaents o els medicaments per a l’epilèpsia. Aquesta xarxa s’ha coordinat amb diferents entitats socials perquè els nois puguin tenir documentació, menjar, dutxes i roba. «Les administracions els han deixat de banda i ara no en volen saber res, només que se’n vagin del poble», denuncia la psicòloga. «Que acabin així és un fracàs, i si ningú fa res per ells es convertiran en un perill públic; si no ho són ja», adverteix.

Unes advertències, de fet, que ja fa temps que està fent el Col·legi d’Educadors Socials al veure com centenars de joves s’anaven convertint en adults sense llar al fer els 18 anys. «Era obvi que això passaria, i amb aquesta nova crisi anirà a més», respon taxatiu el vicepresident del col·legi, Lluís Vila. Assenyala que el Govern no ha complert les promeses del 2019, quan va anunciar mesures per evitar que els joves acabessin al carrer. «Necessiten poder deixar les addiccions, tractar els problemes de salut mental, plans educatius, una vivenda, i accedir als permisos de treball», insisteix una vegada més, perquè si no, assenyala, «la delinqüència és l’única alternativa que troben sols al carrer».

El Hakim és dels pocs que no s’amaguen de la seva vida. El Salahdin, en canvi, prefereix deixar respostes sense contestar. Porta un luxós rellotge al canell, però la pudor que fa i la desena de talls que té al braç esquerre parlen per si sols. Una gorra li tapa els ulls, però no li amaga una altra cicatriu que li creua la galta, des de l’orella fins al llavi. «¿Que què faig durant el dia? No t’ho diré, ja t’ho pots imaginar», respon, deixant anar una rialla. Originari de Kasr al-Kabir, diu que té 19 anys i en fa dos es va escapar d’un centre de menors a Tarragona. Dorm a la platja del Masnou (Maresme), en barraques o en pisos ocupats. La Dolors va provar d’apuntar-lo a un curs de formació gratuït a Barcelona. «Li van denegar perquè és analfabet», explica la psicòloga. Un fracàs més, que tampoc ajuda.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

El Yousef i l’Ousam formen part també del grup de Salahdin. El primer ja ha estat dues vegades a la presó de Quatre Camins per cometre robatoris amb violència. «No tinc res: no tinc papers, no tinc feina, no tinc casa, no tinc estudis...», xiuxiueja. Explica que vol canviar de vida, però no sap com. «Consumia de tot: Ribotril, cola, pastilles... fins i tot cocaïna», explica. ¿Per què? «Per robar, el que fos i a qui fos. I per oblidar», respon. L’Ousam, en canvi, va ser expulsat del centre de menors fa tres mesos després d’arribar a la majoria d’edat. «Dormo al costat del centre, i els nois em porten menjar, així sobrevisc fins que trobi una cosa millor», descriu.

A l’estació d’Ocata (Maresme) passa les hores Mohamed Ben-Driss, un altre jove ocupa que ara viu a Pineda de Mar (Maresme). Tampoc té permís per treballar legalment, i també diu que va ser expulsat del centre de menors al fer els 18 anys. «Mira, jo no vull robar ni ficar-me en problemes, jo l’únic que faig és vendre marihuana per menjar», explica. Diu que està «fart» que els veïns l’assenyalin constantment de ser un lladre, i de no tenir oportunitats d’agafar-se a res. «No m’imaginava estar vivint així quan vaig creuar el mar amb pastera des de Kasr al-Kabir (Marroc). No m’esperava això a Espanya, però és el que hi ha», diu plegat de braços. ¿I no has pensat a tornar i començar altre cop? «Mai. Abans mort que al Marroc».