El drama dels temporers a Lleida: «Vivim com animals»

Un centenar d’abeuradors proven que en una granja que avui cau a trossos a Aitona (Segrià) abans vivia bestiar. Ara són uns 20 temporers els que habiten aquest lloc insalubre. Com ells, centenars d’homes han aterrat a Lleida i els pobles del voltant en els últims mesos per treballar en la collita de la fruita. Les granges abandonades són una de les empares. Altres dormen amuntegats en pisos, garatges o, directament, al carrer. Fa dècades que les administracions miren de reüll aquest drama campanya rere campanya. Però aquest any, la pandèmia mundial del coronavirus ha extremat la misèria dels temporers alhora que la por dels contagis. Alguns d’ells defugen els radars sanitaris de l’administració perquè temen perdre la feina. Els centenars que el busquen no tenen on anar ni què menjar, i viuen en condicions més que insalubres. «Ens tracten pitjor que els animals, s’han oblidat que som persones», afirma afligit Toufik, un dels ocupants de la granja d’Aitona. I, mentrestant, els rebrots a la província no deixen de créixer: el Segrià n’acumula set dels nou que viu actualment Catalunya.

Fa 10 anys que va emigrar del Marroc i es va plantar a Espanya. Abans de la pandèmia, vivia al País Basc. No tenia papers, però treballava de cuiner i part del sou l’enviava a la seva família. «Va arribar el coronavirus i em vaig quedar sense res», explica l’Alí. Els empresaris agraris de Lleida, sospitant que els estrangers no podrien travessar la frontera, van fer una crida de treballadors per a la campanya de la fruita. La veu va córrer i l’Alí, que mai havia treballat al camp, no ho va dubtar ni un segon. «Fa 43 dies que soc en aquest infern», resumeix avui. Malviu en aquesta granja abandonada als afores d’Aitona, sense llum, ni aigua corrent i on els mosquits i la fetor es colen en qualsevol estada. Ni cirerers, ni nectarina, ni préssec. L’Alí no ha recollit res de res. «No hi ha feina per a tothom, em passo el dia fent voltes pel poble a veure si hi ha sort», justifica. En aquest infern s’ha quedat sense estalvis i ha acabat malvivint en la indigència. «De vegades ens donen menjar els veïns, altres dies només bevem aigua», explica. «Mai m’havia imaginava acabar així, i el greu és que l’ajuntament i els veïns ho saben, però ningú mourà un dit per nosaltres», explica el noi. 

Teles i matalassos bruts

L’Alí comparteix la seva història juntament amb el Toufik i l’Abdel, dos algerians que també ocupen la nau. Un braser, un parell d’olles brutes i buides, i un tros de pa sec és el poc que tenen per sopar. La seva habitació són teles i matalassos bruts tirats i amuntegats. Tots tres estan atrapats aquí dins. «Tampoc tenim diners per tornar a casa», es queixa. ¿I el virus? ¿Teniu por de contagiar-vos? «Mira on vivim, ¿tu creus que aquest és un lloc higiènic? Si no tinc per menjar, ¿com compraré una mascareta? L’únic que volem és treballar, honradament. I si m’infecto o m’he de confinar, no podré treballar», se sincera Toufik. «Doncs hi ha llocs pitjors on dormir, aquí enmig del poble hi ha un garatge on dormen 70 persones, com si fossin una llauna de sardines, i et fan pagar 100 euros», relata l’Abdel, que sí que va aconseguir treballar alguns dies en la campanya. ¿Almenys aquells dies el teu ocupador sí que et va donar una vivenda? «No, a ningú li importa on dorms, aquí només importa la fruita». Una afirmació que, mitja hora més tard, corrobora l’Omar, el més gran del grup. Acaba d’arribar de treballar. Durant aquest mes i mig no ha deixat de collir fruita en els camps d’Aitona, Soses o Torres de Segre, sota un sol abrasador i suportant els mosquits. «Mira on vivim, no li importem a ningú», assenyala. 

Salah Diop, Idrissa, Kabir, Magan Keita, Moussa, Mor Talla, Bado, Falu Turé, Driss, Ali i centenars de noms més repeteixen la mateixa història. Nascuts a Gàmbia, el Camerun, Mali, el Marroc o Guinea Conakry van venir a Espanya fa anys jugant-se la vida a'¡ alta mar per menjar i enviar diners als seus pares, germans, dones o fills a l’Àfrica. Abans de la pandèmia sobrevivien venent en el ‘top manta’ a la costa mediterrània, recollint hortalisses o olives a Huelva i Jaén, revenent ferralla a la ciutat o jugant-se la vida en la construcció sense assegurança ni contracte. Dormien a barraques o amuntegats en pisos. D’altres treballaven amb contractes eventuals que, després de la pandèmia s’han trencat. La precària era la seva antiga normalitat. Ara, han acabat al Segrià per «buscar-se la vida» i sortir a la superfície. Es concentren de matinada a Alcarràs, Lleida, Aitona o desenes de pobles més, per ser traslladats al camp i treballar. Els que ho aconsegueixen, cap al tard, tornen a la zona urbana a dormir. Molts s’han de costejar el transport i també el menjar. Hi ha qui també paga per utilitzar permisos de treball aliens. L’allotjament és bastant lluny de ser un espai segur.

Més temporers, menys vivendes

«El nombre de persones que han vingut a buscar feina al camp s’ha multiplicat, però alhora hi ha menys espais on allotjar-los. Aquesta pandèmia ha posat de manifest una cosa que estem denunciant des de fa més de 10 anys», afirma Roger Torres, rector i president d’Arrels-Sant Ignasi.  Als pobles, els albergs de persones sense llar que acollien alguns dels temporers sense vivenda s’han reemplaçat per confinar malalts del coronavirus o els seus contactes. A més, alguns veïns tenen por d’allotjar-los als seus pisos pel virus. A la capital, ja a inicis de maig Torres va obrir la parròquia per donar empara a alguns dels centenars de temporers que dormien al carrer de Lleida. A principis de juny l’ajuntament va muntar tres poliesportius per acollir-los. Hi ha 300 hamaques de tela que els intenten donen repòs, i els garanteixen un esmorzar i un sopar. El mig centenar que dorm al carrer, o els que ho fan en pisos pastera de la capital, si tenen sort, aconsegueixen un àpat al dia. «Jo recullo alguna cosa de les escombraries i venc ferralla per menjar», explica Magan Keita, un dels sensellar de la ciutat.

«Els estem perdent el rastre»

Notícies relacionades

Una doble crisi social colpeja el Segrià

Catalunya decreta el confinament de la comarca de Lleida pels rebrots

Mentrestant, metges i infermers veuen amb preocupació com el nombre d’infectats pel virus no deixa de créixer a la zona. «El problema que tenim és que moltes persones no volen fer-se el test, i els que sí que ho fan i donen positiu no volen facilitar els contactes o donen mòbils falsos per esquivar el seguiment. A molts els estem perdent el rastre», diu una font sanitària del centre de la capital de Ponent. Hi ha alguns metges que han visitat els pisos on viuen els temporers a la capital. Relaten autèntiques barbaritats: entre 10 i 20 persones convivint en un mateix espai atapeït. ¿Es contagien al camp o a casa? La plataforma Fruita amb Justícia Social ha denunciat que hi ha pagesos i cooperatives que no doten els temporers de les mesures necessàries per protegir-se del virus. «El problema és que si es confinen només surten perdent: es queden sense feina i tampoc poden accedir a cap ajuda. I ni nosaltres ni la policia els podem obligar a confinar-se», relaten des de l’atenció primària lleidatana. 

«S’ha de deixar clar que hi ha pagesos que fan les coses ben fetes», aclareix Gemma Casal, membre de Fruita amb Justícia Social. Fa sis anys que aquesta plataforma denuncia la «greu vulneració de drets» en què viuen els temporers a Lleida, i el fet que moltes empreses i pagesos no garanteixin l’allotjament dels seus treballadors. «Al final el problema resideix en la llei d'estrangeria, i en aquest model agrari intensiu, que maximitza els beneficis a poques mans, deixa enrere els petits pagesos, els productes de proximitat, i s’oblida de dels més vulnerables», diu. El negoci segueix. I els temporers, un altre dia més, tornen a reunir-se a les places dels pobles, buscant una oportunitat a què agafar-se per sortir de la misèria.