«Mai vaig ser submisa, per això em vaig emportar tants cops durant la quarantena»

Aquestes són les seves històries, algunes amb noms ficticis per preservar el seu anonimat.

Lucía: «Va començar a canviar, van començar els maltractaments, em va agredir, vaig tenir por i me’n vaig anar»

Amb el seu nom de veritat i vivint un somni, la Lucía va arribar a Espanya amb la seva parella fa dos anys. Els detalls no importen, el resum: ella ho va pagar tot, cap dels dos tenia papers i ell va començar a guanyar diners. Quan ella es va quedar sense ni cinc «va començar a canviar, van començar els maltractaments, em va agredir, vaig tenir por i me’n vaig anar». Ell la va buscar i ella va tornar. Aquesta història, canviant d’escenaris, es va repetir cíclicament, fins i tot amb alguna denúncia pel mig retirada a última hora a prec de l’afectat. «Una addicció», resumeix, que li ha costat cops, insults i humiliacions. I s’omple de llàgrimes pel dolor de les últimes. Ella, que en la seva altra vida va ser una dona forta i independent, i va acabar colonitzada i pansida. «Soc una planta que va agafar un bitxo», resumeix.

El cap de setmana del decret de l’estat d’alarma, tots dos van arribar al seu nou destí. «M’havia creat la sensació que el necessitava, però jo no n’estava segura i, de sobte, em va tocar tancar-me amb ell. Havia entrat a la gola del llop i no sabia com sortir-ne», recorda.

Uns dies després, el cicle va tornar a començar, aquest cop torturant-la amb detalls de trobades sexuals amb altres dones. «Em destrossava, començava a plorar, tremolava, no menjava, només prenia pastilles per dormir. Quan no podia més i li cridava, deia que trucaria la policia i que em deportarien. Quan li deia que el que em feia no estava bé, deia que l’estava amenaçant i em va pegar. Quan li vaig dir que mai cap altre home m’havia tractat així de malament, em va agafar pel coll. Mai vaig ser submisa, per això em vaig emportar tants cops durant la quarantena», explica.

Amb el pas de les fases de la desescalada, ella va viure les seves pròpies i va decidir deixar-lo i demanar ajuda. L’hi estava explicant a una amiga, barrejant llàgrimes i vi, quan ell va arribar a casa. Explica que li va intentar treure el mòbil i que ella va acabar a terra amb un enorme blau al braç i trencant una ampolla. Aquesta vegada la trucada de la policia va ser real i va ser ella la que va acabar detinguda. ‘Aixeca’t, deixa de fer el numeret i acompanya’ns’. El món al revés.

Després d’una nit al calabós es va trobar les maletes fetes, però ell se n’havia anat. Va tornar al cap de 10 dies i de la baralla del retrobament aquesta vegada tots dos van acabar al calabós. Incapaç encara de sortir de l’espiral en què estava ficada, va tornar a la casa que compartien i, anul·lada, fins i tot al llit. («no em va forçar però no va ser amb el meu consentiment»).  I una altra vegada els cops. Aquesta vegada es va emportar empentes, escopinades i una puntada de peu. «Aquí vaig decidir denunciar i demanar l’ordre d’allunyament», explica. I, al sentir-se explicant-ho tot, se’n va adonar que no estava enamorada, sinó «malalta». Per això demana a totes les dones que estiguin en una situació semblant que busquin ajuda. «Perquè el que et fan no és un error, és una cosa que no es pot permetre, que no es pot aguantar, que no es pot tolerar», recalca.

Dana: Viure amb por física i virtual

A la Dana, que es podria haver dit així, durant el confinament li va arribar un avís. Que si era ella qui estava intentant accedir al seu compte de correu i equivocant-se de contrasenya. No era ella, és clar, i va haver de tornar al jutjat perquè durant mesos, després de denunciar per maltractaments la seva exparella, li van arribar missatges de desconeguts plens d’insults i amenaces. Ets tal cosa i tal altra. Li has fet això i allò i a sobre vas a la policia. De desgraciada cap amunt, i molt.

Amb l’intent d’assalt virtual, que no va ser l’únic, va tornar l’ansietat i la por, tot i que en realitat, ni l’ordre d’allunyament que va aconseguir unes setmanes abans, ni la restricció de moviments per l’estat d’alarma havien acabat amb la por. «Tens la tranquil·litat que no es pot acostar, però d’altra banda sempre sap on seràs», reflexiona. Per ella, la nova normalitat ha sigut recuperar la versió antiga de les seves angoixes. La por de trobar-se’l, que li diguin que està rondant pel poble, no saber si tornarà a agredir-la.

La història juvenil entre dos amics de classe es va transformar en pocs mesos i ella es lamenta de no haver-ho vist venir. De no haver entès per on anaven alguns missatges subtils sobre que maca que anava i, sobretot, d’haver deixat passar una vegada que ell es va tornar «boig» al cotxe després d’una discussió, repartint cops entre el volant i el tablier, en marxa, a punt de tenir un accident, per acabar agafant-la amb força.

El perdó a aquest atac d’ira va donar pas a una escalada de control. Primer la revisió dels missatges del seu telèfon, després les agressives acusacions de flirtejar amb amics i més endavant els crits enmig del carrer perquè deixés les seves amigues per anar-se’n amb ell.

Quan van trencar va ser encara molt pitjor. Va arribar el bombardeig de missatges i trucades, gairebé cent en un mateix dia entre una cosa i l’altra, i dos assalts, aquest cop físics. El primer, saltant el reixat de casa seva per insultar-la («tant de bo et moris, desgraciada») i clavar-li una empenta. El segon, bloquejant-la sense deixar-la sortir del domicili durant hores. Aquell dia va saber que no podia amagar el que li estava passant i que havia d’anar a la policia.

Amb aquesta pesada motxilla, acabant encara de pair l’impacte que li va suposar assumir que era víctima de la violència de gènere, d’entendre que el que veia per la tele ara li passava a ella, ara pensa com refer una vida que era com qualsevol altra, però ja no ho és i no se sap fins quan.

Amb l’ordre d’allunyament, l’hi va arribar un dispositiu per avisar en cas d’emergència i una recomanació que canviés de número de telèfon i que sortís de les xarxes socials. A això s’hi resisteix, enfadada perquè hagi de ser ella qui hagi d’amagar-se, però ja ha decidit canviar d’estudis i es planteja mudar-se a una altra ciutat.

María: Insults i amenaces en la lluita per la custòdia

La María no és la María però tampoc és la dona que era fa dos anys, quan es va separar. Té feina, la seva casa pròpia i és independent econòmicament. «I a mi, ara, ja no em controla ningú», afirma segura. Però, fins i tot des d’aquesta fortalesa, la pandèmia la va portar a reviure escenes de violència i maltractament de les quals no aconsegueix fugir des que va decidir separar-se.

«Em controlava, venia al meu poble o enviava gent. Encara avui ho continua fent, buscant bronca amb la meva parella. Un dia a la nit, jo estava sola i alguns d’ells em van envoltar al cotxe. Un altre dia va enviar la seva mare a treure’m la nena. Jo la tenia agafada i va començar a estirar-la», assenyala. L’escena va passar dels crits als cops, amb la menor enmig de la batalla, però la Guàrdia Civil va despatxar l’assumpte com una «baralla familiar».

Aquesta vegada, dos dies després de decretar-se l’estat d’alarma, la seva exparella es va plantar a la porta de casa seva i li va exigir a crits emportar-se la nena per tenir la seva visita setmanal. La impressora del BOE treia fum però ningú deia què passava amb els fills dels divorciats, més enllà d’alguns jutges que van començar a dir que, davant les restriccions de moviments, si no hi havia acord, es quedessin amb qui estaven.

 «Quan li vaig dir que la nena no se n’anava es va posar com un boig. Em va amenaçar dient que vindria la Guàrdia Civil i que, si no, tornaria ell. Una altra vegada em va agafar un atac d’ansietat, em feia por que m’estigués esperant fora. Me’n vaig haver d’anar a un altre pis i dir-li a la meva mare que es tanqués», recorda.

Oferir-li la possibilitat de fer videotrucades no va millorar la situació. «Trucava, però per insultar-me davant la nena. ‘Em cago en els teus morts, puta’, deia», explica encara alterada. Ara li reclama tenir la nena durant molts dies seguits per recuperar els perduts.

Va ser quan es va quedar embarassada quan va canviar la seva relació. «Ja no podia sortir, ni tenir xarxes socials ni anar escotada o treballar. ‘Tu, a cuidar-te de la nena, que és el que et toca’, m’ordenava», explica. Quan a ell el van detenir per un tripijoc, sí que li ho va permetre per poder pagar l’advocat. Però amb les seves condicions. «Em regirava la motxilla per si portava ratlla d’ulls o no podia anar amb leggings», apunta. Un segon embaràs amb avortament inclòs ho va empitjorar tot encara més, diu provant de no plorar, i finalment ‘va fugir’ a casa de la seva mare. Ara, a partir del setembre, malgrat els antecedents d’ell, passaran a la custòdia compartida.

Marta «No em deixava sortir ni per anar a comprar»

«A principis de març, veient el que passava a Itàlia i el que s’acostava, ens vam autoconfinar però va arribar un moment en què no em deixava sortir ni per anar a comprar. Era només ell qui tenia aquest privilegi», explica la Marta, que de veritat no es diu així. El segrest no va ser l’únic maltractament d’aquelles setmanes. «Teníem discussions constants, fins i tot forcejant, i la dolenta sempre era jo. Un dia vaig gravar uns àudios per demanar-li al meu pare que em tragués d’allà. Ell em va agafar el telèfon, es va tancar al lavabo per esborrar-los i quan vaig intentar entrar-hi em va atrapar la cama amb la porta i no la deixava anar», explica. Després van arribar les peticions de perdó i entre l’una i l’altra, deixada caure, una frase: «Al final et faré mal».

La violència venia de lluny. «No m’ha clavat cap pallissa però m’ha maltractat, em deia que era una merda i que ell no podia treballar perquè jo no podia amb els nens. Em va arribar a dir que era una maltractadora de nens», diu.

Durant el confinament, en una d’aquestes discussions ell li va dir que se n’anés de casa, però que els dos nens es quedaven. Al cap de poca estona, li va dir que se’ls emportés, i llavors no va dubtar. Va omplir les maletes i van sortir corrents però l’endemà va rebre una trucada. ‘M’estàs impedint veure els meus fills’, li va etzibar. Llavors va decidir demanar ajuda, i la seva interlocutora no ho va dubtar: tot i que no s’ho volgués creure, era una dona maltractada i ho havia de denunciar. «Va ser una galleda d’aigua freda, perquè estava tan manipulada que pensava que la boja era jo», admet. Però també assegura que si no hagués marcat el 016 hauria tornat amb ell, un cop més.

«M’havia fet fora de casa 15 o 20 vegades, però als dos o tres dies apareixia pregant-me que tornés. Em va arribar a donar una puntada de peu a la panxa estant embarassada de set mesos, però jo ho justificava tot, pensava que era perquè estàvem malament puntualment o pels diners. Tenia el trauma del divorci dels meus pares i no em vaig atrevir», es lamenta mentre es tapa la cara.

Compta els dies que fa que està sense ell i somriu, perquè no han sigut fàcils però l’alternativa era molt pitjor. «Al principi et veus en el no-res, sense recursos, ni casa i amb els nens. Sense saber com tirar endavant. Tinc molta ansietat, però també he recuperat les ganes de viure, perquè abans del que tenia ganes era de llançar-me a la via... I ho vaig intentar», deixa anar ràpid. Ara sent que no està sola. «Et fot quan et recorden que t’estaven avisant, però és que és veritat», accepta.

Noelia L’abraçada que asfixia

«Dormia en una tenda de campanya i em veia dins un sarcòfag. Jo he passat de tot en aquesta vida i, tot i així, no deixava de pensar a suïcidar-me, de posar el cap en una bossa de plàstic, de tenir una ‘mort dolça’, pensant almenys que deixava una pensió als meus fills». La Noelia escull amb encert cada paraula, també cada xifra, com els 169 euros de què disposa al mes quan no treballa.

Passa dels quaranta i ve d’una família amb diners. «Masclista i feixista», aclareix. Va viure el maltractament del seu pare a la seva mare, una cosa que li va deixar «seqüeles molt profundes, però també invisibles per fora». El seu cas, analitza ella mateixa, és «una indefensió apresa, tendeixes a abaixar els braços, a ser comprensiva i benèvola amb les persones dolentes».

Les seves dues primeres parelles, incloent-hi el pare dels seus fills, la van maltractar i va acabar enganxada a un antic amic. Algú de poques relacions, molt possessiu i amb vocació de fals salvador, descriu. «Sempre et vol ajudar, sempre apareix, però perquè depenguis d’ell. Per abraçar-te, però per ficar-te sota de la seva aixella i asfixiar-te», explica gràficament.

Així va passar fa uns mesos, quan li va sortir malament el seu intent d’allunyar-se d’ell. Finalment va tornar al seu pis, teòricament ja no com a parella. D’un dia per l’altre, ell el va vendre per pagar uns deutes. «Era el febrer, feia fred i vam trobar-nos al mig del carrer. Em va dir que me’n podia anar amb ell a una barraca de camp, sense llum ni aigua», explica. Allà els va enxampar l’estat d’alarma i els seus moviments es van restringir a anar a buscar aigua. «Al safareig, amb un euro gairebé tens 30 litres per rentar-te», informa. L’aire lliure, lluny de tot i de tothom, va acabar d’ofegar-la. Els molts problemes físics que té no hi van ajudar.

Notícies relacionades

La violència de gènere es va desbocar durant l'estat d'alarma

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

«Vaig notar que em moria per dins. M’he sentit prostituïda per mi mateixa. He viscut situacions humiliants, de sentir vergonya de mi mateixa», explica. Per una vegada, no entra en detalls. «Vaig pensar fins i tot a prostituir-me al carrer, però també vaig pensar que més valia dolent conegut», apunta.

Fent voltes al tema de la bossa, va decidir invertir els seus últims estalvis a mudar-se a una pensió i si me n’havia d’anar, que fos allà». Però, i encara se sorprèn, el guió va canviar de sobte. L’amo li va oferir començar a netejar allà i ara sembla que, en pocs dies, podrà començar a treballar en una contracta municipal. Fins i tot ha trobat un forat en un pis d’emancipació. «A veure...», diu entre il·lusionada i desconfiada.