Gregorio Luri: «Un mestre amb autoritat és el millor aliat de l'alumne»

Mestre, llicenciat en Ciències de l’Educació, doctor en Filosofia, col·laborador del projecte ‘Aprenem junts’ i autor de nombrosos llibres de política i pedagogia, Gregorio Luri defensa que si l’escola està en crisi no és perquè sigui una institució vetusta sinó perquè s’ha oblidat de la seva noble funció: reduir la distància entre la ignorància i el coneixement poderós. El títol del seu últim llibre és tota una declaració d’intencions: ‘La escuela no es un parque de atracciones’, editat per Ariel.

Abans que res, ¿com analitza aquesta aturada escolar per la pandemia

Amb moltíssima preocupació. Hi ha nens a qui no els ha anat malament. Són els més tímids, els introvertits i als que no els agrada gaire treballar en equip o pateixen assetjament escolar. Però ens enfrontem a un problema greu respecte als estudiants que han desaparegut completament de les xarxes escolars, i podrien ser entorn del 20%. Sis mesos sense cap contacte amb l’escola implica perdre coneixements, perdre gairebé un any acadèmic.

En el seu llibre utilitza la ironia per afirmar que els alumnes ja no són expulsats de classe sinó que són «aconsellats perquè, de forma voluntària, surtin al passadís a tranquil·litzar-se». Insisteix que l’escola no ha de ser una democràcia.

¿Com ha de ser una democràcia una escola? Anem a l’escola precisament per sortir de les relacions d’iguals i moure’ns en relacions jeràrquiques. A l’escola no hi som perquè un igual ens tracti d’igual sinó perquè algú superior a nosaltres ens ajudi a visualitzar el millor que podem arribar a ser. No passa res per reconèixer que Mozart és millor músic que jo. No passa res per acceptar que un mestre sap més que jo, això no afectarà la dignitat personal de ningú. L’escola és el lloc on transcendim els límits de la família. És el lloc on sortim al món. Necessitem guies, no col·legues ni iguals.

Les escoles tampoc són una dictadura.

El contrari de la democràcia no és una dictadura. A l’escola cal tenir clara la distància entre el que som i el que podem arribar a ser. És una relació vertical, però no una presó ni una caserna. El mestre que té autoritat no és el que té poder. El poder tu l’imposes però l’autoritat te l’has de guanyar cada dia. Un bon professor sap motivar i estimular.

Afirma que els nens rics sempre estan fent deures. ¿Per què?

Quan dic això em refereixo als culturalment rics. El nen que creix en un ambient culturalment ric no troba diferència entre el llenguatge de casa i l’escola. A les seves famílies llegeixen el diari, van a exposicions i museus, escolten música... El que pertany a un altre ambient quan es troba amb el llenguatge acadèmic ha de canviar de registre. Hi ha deures horrorosos que jo penalitzaria. ¿Quin sentit té fer treballs mecànics? Però reforçar conceptes em sembla que no és cap trauma. De vegades en les crítiques als deures li veig la cua a l’antiintel·lectualisme, com si qualsevol activitat intel·lectual fos una càrrega pesada i insuportable. Cal eliminar això. El mateix amb la inseguretat matemàtica dels nens.

Malparla dels gurus educatius que pensen que els professors volen acabar amb la curiositat i la creativitat infantil.

L’escola és avui més sensible a tot el que soni innovador que al que és bo. Però es necessiten suports empírics que ho recolzin. Una de les llacunes del sistema educatiu és la falta d’una oficina de la qualitat escolar.

No és un admirador precisament de l’educació emocional.

Necessitem control emocional, és evident. Els incontrolats emocionalment són insuportables. Qui vulgui educar-se emocionalment de veritat que acudeixi a la gran literatura. ¿No educa emocionalment la novel·la russa? Pensem que les emocions, per si mateixes, les hem d’expressar. Doncs no. Potser les has de reprimir. El problema del sistema educatiu és que hem perdut el concepte de per a què eduquem. Cada vegada ens centrem més en els mitjans, en els procediments.

¿No hem d’aprendre a aprendre?

¿Com es fa això? Si cal aprendre a aprendre caldrà aprendre a aprendre a aprendre. ¿Com s’aprèn a caminar? Caminant. ¿I a estimar? Estimant.

«No hem vingut a l’escola a divertir-nos», remarca.

Preciso. Jo el que dic és que «no hem vingut a l’escola només a divertir-nos». A l’escola no s’hi va a patir, no és una vall de llàgrimes. El plaer que hem de buscar és el plaer del descobriment intel·lectual, del coneixement. Ara es diu que sense emocions no hi ha coneixement. I jo dic que sense coneixement no hi ha emocions. El coneixement és el motor de l’interès.

¿Quina opinió li mereixen els llibres de text?

Que són un instrument més. N’hi ha de bons, de regulars, de dolents i de molt dolents. El que em sembla terrible és substituir els llibres per unes fitxes sense ordre i concert que acaben arrugades a la motxilla del nen.

Defensa per tots els mitjans l’autoritat del professor. ¿Per què?

Un mestre amb autoritat és el millor aliat que pot tenir un alumne. Perquè la disciplina, avui tan injuriada, si per algú és necessària és per als que necessiten l’aprenentatge. A les nostres escoles sabem que prop del 20% del temps de classe el professor l’ha de dedicar a fer callar i calmar l’aula. Això significa un dia a la setmana. ¿Qui en surt perjudicat? Qui més necessita aprendre. L’escola ha de ser equitat i igualtat d’oportunitats. El millor aliat del nen és la disciplina. La disciplina no és un professor amb fuet. És ambient de treball.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

¿Per què creu que cal clavar tant els colzes?

Perquè si no ens quedem sense vida interior. Quan dic clavar els colzes estic dient que tu t’enfrontes a un problema, no estic parlant de memoritzar com un papagai. Tu t’enfrontes a un problema, hi penses, t’enfades, preguntes al mestre i t’orienta... La satisfacció d’haver entès una cosa és un plaer intel·lectual que només s’ofereix al que s’ha esforçat per aconseguir-ho.