La llista d'espera de la dependència a Catalunya s'eternitza després del coronavirus

Ho va advertir sense draps calents el conseller d’Afers Socials, Chakir el Homrani, fa poques setmanes en una roda de premsa: «El tancament de les residències impactarà en la llista d’espera de la dependència a Catalunya, però la mesura és necessària». Avui ho confirmen les dades del Govern, que sumen 726 persones noves en espera des d’aquest mes de juliol, a les quals s’han d’afegir centenars de famílies que esperaven un recurs abans de la pandèmia, i continuen esperant. El sistema de la dependència es va paralitzar durant diversos mesos i es va dedicar a tancar els que ja estaven atesos. Les famílies es reconeixen «esgotades», al veure’s incapaces de continuar cuidant els seus avis durant tants mesos. Necessiten una atenció professional urgent. 

A principis del mes de març, segons les dades de la Generalitat, 19.866 avis esperaven per entrar en una residència pública a Catalunya. A inicis del mes de juliol ja en són 20.592. Es trenca, doncs, la tendència decreixent dels últims mesos, on en el sistema català de la dependència han desaparegut 8.473 persones dels registres oficials de l’Imserso. «Hi ha hagut una desfeta... s’han mort moltíssimes persones que necessitaven atenció i que no la van tenir, necessitem més recursos perquè cada vegada hi haurà més dependents a Catalunya, i això no pot tornar a succeir», explica el president de l’Associació de Directors de Centres i Serveis a la Dependència a Catalunya, Andrés Rueda.

Tancament amb pany i clau

La situació actual respon a diversos factors. Al març els centres van tancar amb pany i clau, evitant qualsevol nou ingrés que pogués comportar més infeccions del coronavirus. Unes restriccions que es mantenen encara al Segrià, Barcelona, i els 11 municipis metropolitans on hi ha transmissió comunitària del coronavirus. El Govern també va clausurar els equips de valoració de graus, impedint, a més, generar noves sol·licituds, fins al 8 de juny. I durant aquests mesos, les persones dependents que han sobreviscut al virus han decaigut d’una forma notable en el seu estat de salut, i han necessitat, doncs, més serveis.

Per això, el repte és que el sistema sigui capaç de reconduir aquest augment de la demanda. «Constantment estem rebent trucades de familiars que fa molts mesos que estan en llista d’espera i ens pregunten quan podran accedir a la plaça», explica Vicente Botella, president de la Unió de Petites i Mitjanes Residències (UPIMIR). Una realitat que també constata Cinta Pascual, presidenta de la patronal ACCRA: «Hi ha famílies que fa molts mesos que esperen, i necessiten poder portar els seus familiars a algun centre on els puguin atendre correctament durant tot el dia». 

Els nous ingressos es fan amb comptagotes. A Barcelona i la seva àrea metropolitana i al Segrià directament estan prohibits mentre durin les restriccions fixades pel Govern per evitar la propagació del virus on ja hi ha una transmissió comunitària. «Tenim molts llits buits, perquè hi ha hagut moltes defuncions en aquests últims tres mesos», afegeix Pascual, que també veu un problema de viabilitat del sector, especialment en les residències privades.

«Les residències tenen les mateixes despeses, o fins i tot més que abans, però no hi ha ingressos... Si no es poden traslladar més usuaris, està en joc la viabilitat i el futur de les residències», exposa. «Treballem amb el sector per compatibilitzar la màxima protecció dels residents i l’entrada de nous usuaris», respon Aina Plaza, directora general de l’Autonomia Personal i la Discapacitat del Govern.

Mentrestant, qui pateix aquesta realitat són els familiars que cuiden els dependents. S’han clausurat residències i centres de dia, els que permetien donar un respir a moltes famílies per atendre el seu pare, mare o avi. «Estem esgotats, aquest veto està sent horrible», se sincera Imma Fernández, directora de la Federació de familiars de malalts d’Alzheimer.

La treballadora social de l’entitat, Montse Sánchez assegura que el desassossec entre els cuidadors és màxim. «Els que no han mort, han fet una davallada considerable en aquests tres mesos... el deteriorament de la malaltia ha avançat de tal manera que necessiten o revisar el grau, o entrar a la residència per la qual ja feia mesos que esperaven, però el sistema està paralitzat i col·lapsat», explica.

Els avis no són els únics atrapats per aquest embut. «Tenim 70 persones esperant per fer un ingrés», explica Raúl Olivera, coordinador de l’àrea social de l’entitat Som Fundació, que atén persones amb discapacitat intel·lectual. Olivera explica el cas d’un noi que el setembre de l’any passat va demanar una valoració de grau. «Al març es va suspendre, i ara encara continuem esperant». 

Les residències per a discapacitats, a més, necessiten un protocol específic que reguli la situació dels seus usuaris. De moment, apliquen la mateixa norma que els geriàtrics. Una de les incompatibilitats, per exemple, és la laboral. «Els han prohibit anar al centre ocupacional, tenen els mateixos drets per fer-ho, no se’ls escolta perquè no tenen veu», lamenta Olivera. 

«El pitjor és sentir que estem sols»

L’agost de l’any passat, la Carme, una veïna de Badalona de 84 anys, va patir el seu enèsim ictus, que li va desenvolupar una demència vascular. «Fins aleshores era autònoma, cuinava, i feia una mica la seva vida, però ara ja no segueix el fil de les converses, té molt poca consciència i necessita algú que la cuidi», explica la seva nora, Dolors Garrido. La casa de la Carme no està adaptada per a persones amb poca mobilitat.

Poc després de sortir de l’hospital, la família va sol·licitar fer una valoració de grau perquè els serveis socials determinessin el grau de dependència de la dona, i així poder accedir a alguna ajuda pública per atendre-la. Deu mesos més tard han aconseguit fer la valoració. «Fa pocs dies vaig rebre la resolució, i resulta que era d’una altra persona», es queixa la Dolors. «Nosaltres demanem saber el grau que tenia perquè, en funció de l’estat, ens plantejaríem portar-la a una residència». 

Aquesta història explica molt bé el col·lapse que viu el servei a la dependència. En vista de la falta de respostes de l’administració, la família es fa càrrec de la dona amb l’ajuda d’un assistent personal. Els costa prop de 1.500 euros al mes. «De moment ens ho podem anar permetent entre tots els fills. El pitjor és sentir-te completament sol, que ningú et fa cas», lamenta Garrido.

Notícies relacionades

El Govern posa el focus en tot l'oci nocturn de Catalunya

La gent no es vacunarà del coronavirus abans de la primera part del 2021, segons l'OMS

En canvi, a la família de l’Esther (82 anys) no li ha quedat cap altra opció que ingressar-la en una residència privada. La dona, sense fills, vivia en un pis assistit per a gent gran. «L’any passat va ingressar a l’hospital Sant Pau per un cop, i a partir d’allà es va allotjar en un centre sociosanitari», explica el seu nebot. «Té moltes caigudes i necessita suports durant tot el dia».

Fa mesos que els parents de l’Esther esperen una resposta de l’administració a la sol·licitud perquè es valorés el grau de dependència. «Res, no ens diuen res: que estan col·lapsats i que no saben quan la podran venir a visitar i, de fet, ens van proposar que, mentrestant, paguéssim una residència privada», lamenten.